Faules - Fedre

"Assolir la glòria és per a mi que tu, gent com tu, feu còpies de les meves paraules, perquè les considereu dignes de llarga memòria. No m’interessa l’aplaudiment dels ignorants."

Fedre. Faules
Barcelona: Edicions de la Magrana, 1995


Fabulae Aesopiae. Traducció de Ignasi Mascaró i Pons
Col·lecció L’Esparver Clàssic, 14





>> Què en diu la contraportada...
“Júpiter ens ha carregat dos sarrons, un a l’esquena ple dels propis vicis, i un altre al davant, ben feixuc, amb els defectes dels altres. D’aquí ve que no podem veure els nostres defectes, però tan just els altres cometen falta correm a reprovar-los.” Homes, animals i déus són part d’aquestes faules, que tant poden ser un conte, una narració que mostra l’estupidesa o la llestesa d’un determinat animal, una divertida anècdota, una petita novel·la o un mite sobre els déus... En definitiva, faules.

>> Com comença... 
He refinat amb versos senaris els temes que Isop va crear. L’atractiu d’aquest llibret és doble: un és que provoca la rialla; l’altre, que ofereix advertiments prudents per a la vida. Si algú, tanmateix, ens censurés que fins i tot els arbres hi parlen, i no sols les feres, cal que recordi que aquí fem broma amb històries fictícies.

>> Moments... 
(Pàg. 38) 
El qui cobeja el que és d’altri es mereix de perdre el que és seu.
Vet aquí que un gos que duia un bocí de carn tot nedant per un riu, va veure la pròpia imatge en el mirall de les aigües, i creient que era un altre gos que portava carn a mos la hi va voler prendre. La cobejança, però, el va trair: va amollar el menjar que duia a la boca i no va poder tocar el que perseguia.
Llibre 1 - Un gos portant un bocí de carn per un riu 

(Pàg. 39) 
Una guineu havia vist casualment una màscara de tragèdia i s’exclamà: “Que n’és de bella, però no té cervell!” Això es pot dir d’aquells a qui la fortuna ha concedit honor i glòria, però els ha pres el seny.
Llibre 1 - La guineu a la màscara 

(Pàg. 64)
“Un home experimentat la sap més llarga que un endeví”, diu el poble, però no diuen d’on ve la dita. Aquesta faula serà la primera en explicar-ho.
Vet aquí que un camperol tenia ovelles que parien anyells que naixien amb el cap d’home. Aterrit per la monstruositat, se’n va anar corrents a consultar els endevins. Un d’ells li va contestar que el cap de son amo estava en perill i que calia conjurar l’amenaça amb una víctima: un altre va sentenciar que la cosa volia dir que la muller li era infidel, i que, per tant, els fills eren il·legítims; tanmateix un sacrifici gran serviria d’expiació. ¿En voleu més? Les sentències eren d’allò més diverses i no feien sinó afegir neguit al pobre camperol. Isop, un vell de nas molt fi a qui mai la natura va entabanar, i que es trobava pel redol, li va dir: “Si vols conjurar els mals averanys, el que has de fer es donar mullers als teus pastors”.
Llibre 3 - Isop i el camperol

(Pàg. 67)
(...) Mentre caminaven el llop va reparar que el gos tenia el coll amb la pell encetada per una cadena.
- ¿I això? – li va demanar.
- No és res.
- Digues-m’ho, t’ho prego.
- Com que diuen que sóc molt geniüt, de dia em fermen perquè descansi i pugui vigilar durant la nit; en fer-se fosc m’amollen i vaig i vénc per on em plau.
- ¿I si te’n vols anar, pots fer-ho?
- De cap manera.
- Frueix, gos, de tot això que tant estimes –li va dir el llop-. No vull ser rei, si no puc veure’m lliure.
Llibre 3 – El gos i el llop.

(Pàg. 69)
És tant perillós creure com no creure. Esmentaré breument un cas d’un i de l’altre: Hipòlit va morir perquè hom va creure la madrastra, Troia va caure per no creure Cassandra. En conseqüència, cal examinar bé la veritat abans de judicar estúpidament i errar-se (...).
Llibre 3 – Un cas succeït en temps d’August. 

(Pàg. 73)
Un gos va dir a un anyell extraviat entre les cabres: “¿Que ets boig?, vas errat, ta mare no hi és, aquí”, i li va mostrar on eren , lluny, les ovelles de banda.
- No, no busco la que concep quan li plau i porta un pes desconegut durant uns mesos i a la fi se’n desfà rendida i aboca el sac; la que busco és la que m’acosta la mamella i em nodreix, i, si cal, plany la llet als seus fills a fi que no me’n falti.
- Amb tot- va dir el gos-, la que et va engendrar és sempre preferible.
- ¿Què dius? – respon l’anyell- Heus aquí què n’ha tret el seu fill, d’esperar el carnisser una hora rere l’altra! ¿Què sabia ella ni havia de néixer blanc o negre?, i encara que ho hagués sabut, suposem que volia una femella, ¿com m’aniria essent que he nascut mascle? No tenia cap poder en donar-me la vida, ¿per què m’hi de decantar, en comptes de preferir la qui es va compadir de mi quan estava tirat i m’ofereix de bon grat la seva estimació? No és la necessitat la que fa el parentiu, sinó l’afecte.
L’autor vol fer veure amb aquesta faula que els homes s’enfronten a les lleis i es deixen endur pels beneficis.
Llibre Tercer – El gos i l’anyell.

(Pàg. 79)
Assolir la glòria és per a mi que tu, gent com tu, feu còpies de les meves paraules, perquè les considereu dignes de llarga memòria. No m’interessa l’aplaudiment dels ignorants.
Llibre Quart – Pròleg a Particuló.

(Pàg. 86)
Júpiter ens ha carregat dos sarrons, un a l’esquena ple dels propis vicis, i un altre al davant, ben feixuc, amb els defectes dels altres. D’aquí ve que no podem veure els nostres defectes, però tant just els altres cometen la falta correm a reprovar-los.
Llibre Quart – Els vicis d’uns i altres.

(Pàg. 91)
Les cabres havien obtingut de Júpiter tenir barba com els bocs, i aquests es van queixar, dolguts davant el déu, que les femelles els igualessin en dignitat. Aleshores Júpiter els digué: “Deixeu-les fruir vanament d’aquesta glòria i manllevar-vos els signes del vostre rang, la seva força, tanmateix, no serà mai la mateixa”.
Aquesta faula ens farà veure que cal suportar l’aparença exterior d’alguns, mentre siguin inferiors pels seus mèrits.
Llibre Quart – Les cabres i els bocs.

(Pàg. 95)
¿Com judicaràs, enveja, la meva obra? Encara que ho dissimuli ho entenc molt bé: tot el que consideri digne de recordar ho atribuirà a Isop, i el que menys li agradi dirà i posarà messions que és fet meu. Ja des d’ara ho he de rebutjar i aquesta és la meva resposta: tant si aquesta obra és dolenta com si és digne de lloança, Isop n’és l’inventor, jo només l’he perfeccionada. Però deixem-ho estar, i seguim el camí que dúiem.
Llibre Quart - Fedre

(Pàg. 99) 
(...) si no aprecies el talent, valora almenys la brevetat, una qualitat que cal recomanar amb més motiu com més afectats resulten els poetes.
Llibre Quart – El poeta a Particuló. Epíleg.

(Pàg. 118)
Un ase va trobar una lira tirada enmig d’un prat. S’hi va acostar, i amb la pota va provar de tocar les cordes. I les corden van sonar. “Per Hèrcules –digué-, oh cosa més bella!, llàstima, perquè no en sé res, d’aquesta art. Si caigués en mans d’algú versat delectaria l’orella amb musica divina”.
Talment així el geni sovint es perd en la mala sort.
Col·lecció de faules de Nicolò Perotti - L’ase i la lira

(Pàg. 121)
Un gall tenia uns gats que el portaven en llitera, i quan una guineu va veure l’estufera d’aquell gall li va dir: “Bé t’ho dic, que vagis alerta; si t’hi fixes bé en la cara, veuràs que el que porten els gats no és una càrrega, sinó una presa”. Tant tost els gats van començar a tenir fam van fer trossos el senyor i se’l van repartir.
Col·lecció de faules de Nicolò Perotti – El gall i els gats que el portaven.

>> Altres n'han dit...
Lecturas, yantares y otros placeres,

>> Enllaços:
Fedre, situant l'autor i la seva obra, vers iàmbic, Protimi-Epitimi, Isop.

>> Llegeix-lo:

Llatí (html)

Espanyol - Llatí (html -incomplet-)

Anglès - Llatí (html)

Anglès - Italià - Llatí (html)

Espanyol (multiformat)

Anglès (multiformat)