Zones humides - Charlotte Roche
Roche, Charlotte. Zones humides
Barcelona: Proa, 2009
Feutchtgebiete
Traducció de Jordi Jané-Lligé
Col·lecció A tot vent, 524
>> Què en diu la contraportada...
Zones humides és una novel·la revolucionària que qüestiona un dels últims tabús del nostre temps. Charlotte Roche ha venut un milió i mig d’exemplars a Alemanya, on ha encès un debat públic al voltant de la relació que mantenim amb el nostre cos.
Helen, de divuit anys, ingressa en un hospital després de causar-se una fissura anal mentre es depilava l’entrecuix. Durant l’estada a la clínica, s’explora amb plaer i un interès gairebé científic les zones erògenes. Fins i tot demana a l’infermer Robin que li faci fotos de les parts més íntimes que no pot arribar a veure per ella mateixa. A Helen li agrada el sexe: sigui sola o en parella, masturbant-se amb pinyols d’alvocat o tenint relacions en plena menstruació. Tot i la morbositat amb què s’hi recrea, Helen sent pel seu cos un respecte més natural que si se sotmetés a les consignes cosmètiques de les revistes femenines.
>> Com comença...
D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides. Vaig passar-me la tira d’anys pensant-me que això era una cosa que no es podia dir a ningú. Perquè les hemorroides els surten només als vells. Sempre em va semblar que quedaven fatal per a una noia. La de vegades que he hagut d’anar al proctòleg per culpa seva! Ell m’ha aconsellat sempre, però, que les deixi tal com estan mentre no em facin mal. I de mal, no me’n feien. Només em feien picor.
>> Moments...
(Pàg.13)
A diferència d’altres persones, jo sé perfectament quina pinta té el forat del meu culet. Me’l miro cada dia al lavabo de casa. Em poso amb el cul de cara al mirall, amb les dues mans m’agafo les galtes del cul i les separo amb força, mantinc les cames rectes, abaixo el cap fins a gairebé tocar el terra, i miro cap enrera a través de les cames. És exactament en aquesta posició com m’afaito el cul.
(Pàg. 17)
Estimat Déu que no existeixes, si aconsegueixo sortir d’aquí sense ser incontinent analment, pararé de fer totes les animalades que, de tota manera, em fan venir mala consciència..
(Pàg. 22)
Sempre se’ns explica que tenim un efecte eròtic a damunt dels altres a través del perfum. Però per què no fem servir el nostre propi perfum, molt més efectiu? De fet són les olors del txitxi, de la polla i de la suor el que ens posa calents. La majoria de gent estan senzillament alienats i pensen que tot el que és natural fa pudor i tot el que és artificial fa bona olor.
(Pàg. 28)
(...) Si algú troba repulsives les polles, l’esperma o l’esmegma, potser que deixi córrer el sexe ja d’entrada. A mi m’encanta que l’esperma s’assequi a la pell, faci crostes i després es vagi desenganxant.
(Pàg. 94)
Obro el calaix. La Bíblia. Evidentment. Aquests cristians! És com si no descansessin mai, ni enlloc. Però amb mi que no comptin. Com a parapet per a les mirades, però, anirà de conya! La poso oberta davant dels pinyols però al revés, de manera que la creu estigui cap avall. Això els emprenya, oi? Això té algun significat terrible per ells. Però quin? Tant me fot.
(Pàg. 102)
(...) el que aquestes dones no saben és que com més es preocupen d’aquestes petites parts, més immòbils es tornen. El seu posat es torna rígid i antisexy perquè no estan disposades a fer malbé la feinada que han tingut.
Les dones arreglades s’han fet el cabell, les ungles, els llavis, els peus, la cara, la pell i les mans. Tenyit, allargat, maquillat, exfoliat, depilat, afaitat i hidratat.
Es queden assegudes en algun lloc, rígides com la seva obra d’art total, perquè saben la d’hores de treball que hi ha invertit i volen que duri tanta estona com sigui possible.
Dones així no hi ha qui s’atreveixi a magrejar-les i a follar-se-les.
(Pàg. 112)
Als paios, quan fan divuit anys, els més grans sempre els conviden al puticlub perquè s’estrenin amb una puta. Fa anys segur que devia ser la seva estrena absoluta. Avui segur que ja no.
Jo m’he esperat com una bona nena a fer-ne divuit, no m’ha convidat ningú. O sigui que ho he hagut de fer jo mateixa.
(Pàg. 130)
(...) quan ja s’han posat dures les puc anar rascant amb el dit i menjar-me-les.
Són gairebé tan bones com les lleganyes. Allò que l’esperit de la son tira als ulls dels nens perquè s’adormin.
(Pàg. 172)
Tu que estàs del tot convençuda que el cel no existeix. Que nosaltres no som res més que animals molt desenvolupats. Els quals, un cop morts, es van podrint sota terra i són devorats pels cucs. D’aquesta manera no existeix la possibilitat després de la mort de mirar què fan els estimats animals pares. Tot és devorat, així de simple. La presumpta ànima, la memòria, tots els records i l’amor es veuen senzillament convertits juntament amb el cervell en excrements de cucs. Els ulls també. I el txitxi. Els cucs no fan diferències en aquestes coses. Es mengen les sinapsis amb el mateix gust que els rebrecs del clítoris. En aquests temes els falta una visió més àmplia sobre què o sobre qui s’estan menjant en aquell precís instant. El que compta és que és bo!
>> Altres n'han dit...
L'illa dels llibres, Carles Cortés, La finestra digital, Cargada de libros, Pequeña saltamontes, Metropolis Libros, Qué leer,
>> Enllaços:
Charlotte Roche, literatura extrema, llicència d'autor o voyeurisme especulatiu?, fetitxisme, pornografia, escatologia... potser només feminitat, més reflexions sessudes, hemorroides, proctologia, Pjur (per fer-ho fàcil), fluids corporals, solucions íntimes contra el producte industrial, navegant pel Mar Roig, traumes varis per culpa del gas.
Traducció de Jordi Jané-Lligé
Col·lecció A tot vent, 524
>> Què en diu la contraportada...
Zones humides és una novel·la revolucionària que qüestiona un dels últims tabús del nostre temps. Charlotte Roche ha venut un milió i mig d’exemplars a Alemanya, on ha encès un debat públic al voltant de la relació que mantenim amb el nostre cos.
Helen, de divuit anys, ingressa en un hospital després de causar-se una fissura anal mentre es depilava l’entrecuix. Durant l’estada a la clínica, s’explora amb plaer i un interès gairebé científic les zones erògenes. Fins i tot demana a l’infermer Robin que li faci fotos de les parts més íntimes que no pot arribar a veure per ella mateixa. A Helen li agrada el sexe: sigui sola o en parella, masturbant-se amb pinyols d’alvocat o tenint relacions en plena menstruació. Tot i la morbositat amb què s’hi recrea, Helen sent pel seu cos un respecte més natural que si se sotmetés a les consignes cosmètiques de les revistes femenines.
>> Com comença...
D’ençà que tinc ús de raó que tinc hemorroides. Vaig passar-me la tira d’anys pensant-me que això era una cosa que no es podia dir a ningú. Perquè les hemorroides els surten només als vells. Sempre em va semblar que quedaven fatal per a una noia. La de vegades que he hagut d’anar al proctòleg per culpa seva! Ell m’ha aconsellat sempre, però, que les deixi tal com estan mentre no em facin mal. I de mal, no me’n feien. Només em feien picor.
>> Moments...
(Pàg.13)
A diferència d’altres persones, jo sé perfectament quina pinta té el forat del meu culet. Me’l miro cada dia al lavabo de casa. Em poso amb el cul de cara al mirall, amb les dues mans m’agafo les galtes del cul i les separo amb força, mantinc les cames rectes, abaixo el cap fins a gairebé tocar el terra, i miro cap enrera a través de les cames. És exactament en aquesta posició com m’afaito el cul.
(Pàg. 17)
Estimat Déu que no existeixes, si aconsegueixo sortir d’aquí sense ser incontinent analment, pararé de fer totes les animalades que, de tota manera, em fan venir mala consciència..
(Pàg. 22)
Sempre se’ns explica que tenim un efecte eròtic a damunt dels altres a través del perfum. Però per què no fem servir el nostre propi perfum, molt més efectiu? De fet són les olors del txitxi, de la polla i de la suor el que ens posa calents. La majoria de gent estan senzillament alienats i pensen que tot el que és natural fa pudor i tot el que és artificial fa bona olor.
(Pàg. 28)
(...) Si algú troba repulsives les polles, l’esperma o l’esmegma, potser que deixi córrer el sexe ja d’entrada. A mi m’encanta que l’esperma s’assequi a la pell, faci crostes i després es vagi desenganxant.
(Pàg. 94)
Obro el calaix. La Bíblia. Evidentment. Aquests cristians! És com si no descansessin mai, ni enlloc. Però amb mi que no comptin. Com a parapet per a les mirades, però, anirà de conya! La poso oberta davant dels pinyols però al revés, de manera que la creu estigui cap avall. Això els emprenya, oi? Això té algun significat terrible per ells. Però quin? Tant me fot.
(Pàg. 102)
(...) el que aquestes dones no saben és que com més es preocupen d’aquestes petites parts, més immòbils es tornen. El seu posat es torna rígid i antisexy perquè no estan disposades a fer malbé la feinada que han tingut.
Les dones arreglades s’han fet el cabell, les ungles, els llavis, els peus, la cara, la pell i les mans. Tenyit, allargat, maquillat, exfoliat, depilat, afaitat i hidratat.
Es queden assegudes en algun lloc, rígides com la seva obra d’art total, perquè saben la d’hores de treball que hi ha invertit i volen que duri tanta estona com sigui possible.
Dones així no hi ha qui s’atreveixi a magrejar-les i a follar-se-les.
(Pàg. 112)
Als paios, quan fan divuit anys, els més grans sempre els conviden al puticlub perquè s’estrenin amb una puta. Fa anys segur que devia ser la seva estrena absoluta. Avui segur que ja no.
Jo m’he esperat com una bona nena a fer-ne divuit, no m’ha convidat ningú. O sigui que ho he hagut de fer jo mateixa.
(Pàg. 130)
(...) quan ja s’han posat dures les puc anar rascant amb el dit i menjar-me-les.
Són gairebé tan bones com les lleganyes. Allò que l’esperit de la son tira als ulls dels nens perquè s’adormin.
(Pàg. 172)
Tu que estàs del tot convençuda que el cel no existeix. Que nosaltres no som res més que animals molt desenvolupats. Els quals, un cop morts, es van podrint sota terra i són devorats pels cucs. D’aquesta manera no existeix la possibilitat després de la mort de mirar què fan els estimats animals pares. Tot és devorat, així de simple. La presumpta ànima, la memòria, tots els records i l’amor es veuen senzillament convertits juntament amb el cervell en excrements de cucs. Els ulls també. I el txitxi. Els cucs no fan diferències en aquestes coses. Es mengen les sinapsis amb el mateix gust que els rebrecs del clítoris. En aquests temes els falta una visió més àmplia sobre què o sobre qui s’estan menjant en aquell precís instant. El que compta és que és bo!
>> Altres n'han dit...
L'illa dels llibres, Carles Cortés, La finestra digital, Cargada de libros, Pequeña saltamontes, Metropolis Libros, Qué leer,
>> Enllaços:
Charlotte Roche, literatura extrema, llicència d'autor o voyeurisme especulatiu?, fetitxisme, pornografia, escatologia... potser només feminitat, més reflexions sessudes, hemorroides, proctologia, Pjur (per fer-ho fàcil), fluids corporals, solucions íntimes contra el producte industrial, navegant pel Mar Roig, traumes varis per culpa del gas.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada