Una nit que no havia sortit la lluna - Dai Sijie
Sijie, Dai. Una nit que no havia sortit la lluna
Barcelona: Edicions 62, 2008
Barcelona: Edicions 62, 2008
Par une nuit où la lune ne s'est pas levée
Col.leccció: El Balancí, 589
Traducció: Anna Casassas Figueras
>> Què en diu la contraportada...
Col.leccció: El Balancí, 589
Traducció: Anna Casassas Figueras
>> Què en diu la contraportada...
L'any 1978, una jove francesa viatja fins a Beijing per estudiar xinès. Ben aviat coneix un noi, fill d'un sinòleg de gran prestigi, que no tardarà gens a revelar-li la seva preocupació més secreta: retrobar una de les parts desaparegudes d'un misteriós manuscrit, escrit en una llengua desconeguda, del qual fins a dia d’avui només ha pogut desxifrar la primera frase: "Una nit que no havia sortit la lluna". Segons explica la llegenda, Buda en persona hauria lliurat el manuscrit als seus deixebles.
De la mà dels dos estudiants, el lector descobrirà la increïble odissea del manuscrit, des del moment que deixa de ser a les mans de Buda fins a ser confiscat pel règim maoista. Una aventura tragicòmica plena de giragonses sorprenents que confirmen Dai Sijie com un dels autors xinesos més destacats de la literatura actual.
>> Com comença...
Diguem-ne relíquia mutilada, del trosset de text sagrat escrit en una llengua ja desapareguda sobre un rotlle de seda que, víctima d'un violent atac de follia, va ser estripat no pas amb les mans, ni amb un punyal o unes tisores, sinó a fe que amb les dents per un emperador furiós.
La meva trobada fortuïta amb el professor Tang Li, cap a mitjan juliol de 1978, en una sala de reunions de l'Hotel de Pequín, i tot el que ell em va revelar a propòsit d'aquest tresor encara brillen ara com un petit quadrat de llum en el laberint boirós i vague en el qual s'han convertit els meus records de la Xina.
>> Moments...
(Pàg. 30)
Durant aquest període, els metges de Puyí, estranyats de veure’l riure sense parar i sense cap motiu aparent, es van preocupar per la seva salut mental. Jo estic convençut que finalment assaboria un curt moment de joia que li feia oblidar el món exterior, el seu dilema polític, la seva impotència, etc., mentre amb les closques de tortuga al davant es passejava pels camins d'un jardí de signes tan allunyats de l'escriptura xinesa com la llengua desconeguda del manuscrit. Als ulls de Puyi, aquests signes no pertanyien a cap llengua, sinó a un sistema de simples símbols gràfics, sense cap mena de norma gramatical ni articulació sintàctica. Era la llengua que buscava des de sempre, una llengua que només havia sentit en somnis, o al temps de la seva infantesa, una llengua sense verbs, només amb noms, noms i noms, una llengua que a mi m'agrada imagina que hauria pogut servir-li de lema, escrit en lletres ben grosses a les parets de la seva residència: Sense verb, per tant sense ànsia.
(Pàg. 38)
Tampoc no em vaig poder aguantar les ganes de riure quan vaig veure el seus peus descalços que s'acostaven cap a mi, encongits, dues miniatures finament esculpides, a l'interior d'una gota de pluja que queia al graó, i aquell soroll de xipolleig que ressonava com un eco... Tot d'un plegat em vaig adonar de la gravetat de la situació: aquelles gotes de pluja eren les llàgrimes que vessava el cel pels últims segons de l’últim emperador de la Xina, un senyal d’adéu, i aleshores vaig allarar els braços a fora i les gotes em van rebotar a les mans, palpitant, carregades d'una tristor que em va glaçar la sang.
(Pàg. 40)
Un per un, els ocells s'obrien davant dels meus ulls però, tot d'una, el rotlle se’m va escapar de les mans i va caure. No pas perquè les sotragades de l'avió fossin massa violentes, ni tampoc perquè el rotlle s’hagués fet massa pesant per culpa de les llàgrimes que no em podia estar de vessar. No. Sinó perquè una serp llarga, molt llarga, sorgida de les profunditats d'un núvol, va envestir en ple vol el vidre fosc de l'ull de bou. Vaig voler mirar-la de més a prop, però es va esfumar, i fins que el sol no va travessar els núvols baixos no la vaig tornar a veure, estesa sota nostre, morta, o quasi, amb el morro negre de drac dret sobre el mar centellejant, crispada en l'encarcarament de l’agonia, arrossegada per la marea. Vaig mirar espantat, aquella serp amb el cor aturat, però amb un cos que encara exhibia tota la seva bellesa corba en una trajectòria sinuosa entre les muntanyes, o més ben dit, en mil trajectòries, arcs, espirals, de vegades bagues, fins a formar l'interrogant més gran i misteriós del món: la Gran Muralla Xinesa.
(Pàg. 166)
Era una escollida que cada matí rebia el benefici d'un nou favor, que em somreia com el sol per sobre les boires de la sabana africana. En contacte amb la vida en estat brut (que no es troba a les societats occidentals, tan ben organitzades que s'encarcaren), la idea, que abans m’havia estat inconcebible, que l’amor no és etern i es pot morir ja no em feia por. Al contrari, descobria amb estupefacció la bellesa de l'amor difunt, una bellesa malenconiosa i alliberadora, com ara una dansa macabra en la qual giravoltava com una boja.
(Pàg.174)
En aquell moment tenia trenta-dos anys, ja m'imaginava com seria a seixanta, per no dir just abans de morir, tota encongida, fràgil, sense dents, pràcticament calba, envoltada de capses de sabates plenes de papers de la seguretat social, impresos d'hisenda, rebuts de la mútua, de les assegurances, del lloguer, factures del telèfon, de la llum, del lampista, d'agències de viatges, extractes del banc, garanties de tota mena, tot plegat ben endreçat i classificat per dates. La meva vida rutinària estava puntuada per les trucades setmanals dels membres de la meva família, els Nadals desastrosos, els regals que no fan mai il·lusió, els encàrrecs, els augments de sou sempre tardans, les baralles entre companys de feina o entre veïns, en resum, tota la sofisticació de les relacions humanes.
(Pàg. 182)
"En primer lloc, Mandalay és un nom. Perquè hi ha ciutats que, per un accident de la història o unes quantes associacions afortunades d'idees, porten un nom ple d'una màgia autònoma i, amb una mica de seny, potser no s'hi hauria d'anar mai, perquè susciten una espera que per força quedarà decebuda. Els noms tenen vida pròpia i, encara que Trebisonda potser ja és tan sols un poble miserable, el prestigi del seu nom li ha de donar, als ulls de la gent entenimentada, l'esclat d'una capital imperial. I Samarcanda: ¿algú pot escriure aquest nom sense que se li acceleri el pols i el cor se li entristeixi per un desig insatisfet?".
(Pàg. 217)
Contrariada pel canvi, que en un primer moment vaig imputar a un error de la meva memòria, vaig preguntar a un vianant si sabia on era el carrer de la Porta de l'Est, però en va mirar com si fos boja i es va allunyar sense haver-me respost. Malgrat tot vaig enfilar el carrer, però els petits restaurants on aleshores dinava amb un bol de llet de soja calenta i un brioix al vapor havien desaparegut igual que els hutong, sense deixar cap rastre. El carrer ara era pla, impersonal, ample, flanquejat per edificis de ciment de deu o vint pisos, algun encara en construcció. Després venia un no man's land de botigues de luxe, Gucci, Dior, Chanel, Lacoste, L'Oréal, amb banderes a l'entrada, aparadors il·luminats que exhibien maniquins de tipus occidental, dones rosses amb ulls verds o blaus, bells atletes negres i musculosos, fotos brillants, de mida natural, de Zidane, Beckham, Ronaldo,,, I tot d'una ho vaig entendre.
>> Enllaços
Dai Sijie, bombyx mori, tûmxuq, pali, Buda, Marco Polo, exploració catalana a Asia, Hu Feng, Emperadriu Cixi, El llibre de les meravelles del món, Serp llarga de morro negre, Institut Nacional de Llengues i Civilitzacions Orientals, Auguste Pavie
De la mà dels dos estudiants, el lector descobrirà la increïble odissea del manuscrit, des del moment que deixa de ser a les mans de Buda fins a ser confiscat pel règim maoista. Una aventura tragicòmica plena de giragonses sorprenents que confirmen Dai Sijie com un dels autors xinesos més destacats de la literatura actual.
>> Com comença...
Diguem-ne relíquia mutilada, del trosset de text sagrat escrit en una llengua ja desapareguda sobre un rotlle de seda que, víctima d'un violent atac de follia, va ser estripat no pas amb les mans, ni amb un punyal o unes tisores, sinó a fe que amb les dents per un emperador furiós.
La meva trobada fortuïta amb el professor Tang Li, cap a mitjan juliol de 1978, en una sala de reunions de l'Hotel de Pequín, i tot el que ell em va revelar a propòsit d'aquest tresor encara brillen ara com un petit quadrat de llum en el laberint boirós i vague en el qual s'han convertit els meus records de la Xina.
>> Moments...
(Pàg. 30)
Durant aquest període, els metges de Puyí, estranyats de veure’l riure sense parar i sense cap motiu aparent, es van preocupar per la seva salut mental. Jo estic convençut que finalment assaboria un curt moment de joia que li feia oblidar el món exterior, el seu dilema polític, la seva impotència, etc., mentre amb les closques de tortuga al davant es passejava pels camins d'un jardí de signes tan allunyats de l'escriptura xinesa com la llengua desconeguda del manuscrit. Als ulls de Puyi, aquests signes no pertanyien a cap llengua, sinó a un sistema de simples símbols gràfics, sense cap mena de norma gramatical ni articulació sintàctica. Era la llengua que buscava des de sempre, una llengua que només havia sentit en somnis, o al temps de la seva infantesa, una llengua sense verbs, només amb noms, noms i noms, una llengua que a mi m'agrada imagina que hauria pogut servir-li de lema, escrit en lletres ben grosses a les parets de la seva residència: Sense verb, per tant sense ànsia.
(Pàg. 38)
Tampoc no em vaig poder aguantar les ganes de riure quan vaig veure el seus peus descalços que s'acostaven cap a mi, encongits, dues miniatures finament esculpides, a l'interior d'una gota de pluja que queia al graó, i aquell soroll de xipolleig que ressonava com un eco... Tot d'un plegat em vaig adonar de la gravetat de la situació: aquelles gotes de pluja eren les llàgrimes que vessava el cel pels últims segons de l’últim emperador de la Xina, un senyal d’adéu, i aleshores vaig allarar els braços a fora i les gotes em van rebotar a les mans, palpitant, carregades d'una tristor que em va glaçar la sang.
(Pàg. 40)
Un per un, els ocells s'obrien davant dels meus ulls però, tot d'una, el rotlle se’m va escapar de les mans i va caure. No pas perquè les sotragades de l'avió fossin massa violentes, ni tampoc perquè el rotlle s’hagués fet massa pesant per culpa de les llàgrimes que no em podia estar de vessar. No. Sinó perquè una serp llarga, molt llarga, sorgida de les profunditats d'un núvol, va envestir en ple vol el vidre fosc de l'ull de bou. Vaig voler mirar-la de més a prop, però es va esfumar, i fins que el sol no va travessar els núvols baixos no la vaig tornar a veure, estesa sota nostre, morta, o quasi, amb el morro negre de drac dret sobre el mar centellejant, crispada en l'encarcarament de l’agonia, arrossegada per la marea. Vaig mirar espantat, aquella serp amb el cor aturat, però amb un cos que encara exhibia tota la seva bellesa corba en una trajectòria sinuosa entre les muntanyes, o més ben dit, en mil trajectòries, arcs, espirals, de vegades bagues, fins a formar l'interrogant més gran i misteriós del món: la Gran Muralla Xinesa.
(Pàg. 166)
Era una escollida que cada matí rebia el benefici d'un nou favor, que em somreia com el sol per sobre les boires de la sabana africana. En contacte amb la vida en estat brut (que no es troba a les societats occidentals, tan ben organitzades que s'encarcaren), la idea, que abans m’havia estat inconcebible, que l’amor no és etern i es pot morir ja no em feia por. Al contrari, descobria amb estupefacció la bellesa de l'amor difunt, una bellesa malenconiosa i alliberadora, com ara una dansa macabra en la qual giravoltava com una boja.
(Pàg.174)
En aquell moment tenia trenta-dos anys, ja m'imaginava com seria a seixanta, per no dir just abans de morir, tota encongida, fràgil, sense dents, pràcticament calba, envoltada de capses de sabates plenes de papers de la seguretat social, impresos d'hisenda, rebuts de la mútua, de les assegurances, del lloguer, factures del telèfon, de la llum, del lampista, d'agències de viatges, extractes del banc, garanties de tota mena, tot plegat ben endreçat i classificat per dates. La meva vida rutinària estava puntuada per les trucades setmanals dels membres de la meva família, els Nadals desastrosos, els regals que no fan mai il·lusió, els encàrrecs, els augments de sou sempre tardans, les baralles entre companys de feina o entre veïns, en resum, tota la sofisticació de les relacions humanes.
(Pàg. 182)
"En primer lloc, Mandalay és un nom. Perquè hi ha ciutats que, per un accident de la història o unes quantes associacions afortunades d'idees, porten un nom ple d'una màgia autònoma i, amb una mica de seny, potser no s'hi hauria d'anar mai, perquè susciten una espera que per força quedarà decebuda. Els noms tenen vida pròpia i, encara que Trebisonda potser ja és tan sols un poble miserable, el prestigi del seu nom li ha de donar, als ulls de la gent entenimentada, l'esclat d'una capital imperial. I Samarcanda: ¿algú pot escriure aquest nom sense que se li acceleri el pols i el cor se li entristeixi per un desig insatisfet?".
(Pàg. 217)
Contrariada pel canvi, que en un primer moment vaig imputar a un error de la meva memòria, vaig preguntar a un vianant si sabia on era el carrer de la Porta de l'Est, però en va mirar com si fos boja i es va allunyar sense haver-me respost. Malgrat tot vaig enfilar el carrer, però els petits restaurants on aleshores dinava amb un bol de llet de soja calenta i un brioix al vapor havien desaparegut igual que els hutong, sense deixar cap rastre. El carrer ara era pla, impersonal, ample, flanquejat per edificis de ciment de deu o vint pisos, algun encara en construcció. Després venia un no man's land de botigues de luxe, Gucci, Dior, Chanel, Lacoste, L'Oréal, amb banderes a l'entrada, aparadors il·luminats que exhibien maniquins de tipus occidental, dones rosses amb ulls verds o blaus, bells atletes negres i musculosos, fotos brillants, de mida natural, de Zidane, Beckham, Ronaldo,,, I tot d'una ho vaig entendre.
>> Enllaços
Dai Sijie, bombyx mori, tûmxuq, pali, Buda, Marco Polo, exploració catalana a Asia, Hu Feng, Emperadriu Cixi, El llibre de les meravelles del món, Serp llarga de morro negre, Institut Nacional de Llengues i Civilitzacions Orientals, Auguste Pavie
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada