Màrio i el màgic - Thomas Mann

 

"(...) Més val restar, observar i mirar els fets cara a cara, ja que així es pot aprendre alguna cosa."

 

Mann, Thomas. Mario i el màgic.
Barcelona: Editorial Males Herbes., 2025

Mario und der Zauberer. Traducció de Joan Fontcuberta. Epíleg d’Edgar Straehle.
Col.lecció Distorsions, 116

::: Què en diu la contraportada...
A la Itàlia de Mussolini, una família alemanya que passa les vacances en un poblet de costa se sent discriminada per l’hostilitat dels turistes locals. Quan veuen un cartell que anuncia l’actuació del mag Cipolla, expert en hipnosi, decideixen assistir a l’espectacle. Allà coincidiran amb tota la gent del poble, en un ambient enrarit, descregut al principi però cada cop més tens, sobretot a mesura que cauen en l’influx de les capacitats manipuladores del màgic.

Thomas Mann va publicar Mario i el màgic l’any 1930, quan el feixisme italià tenia bona premsa entre les elits europees i el Tercer Reich encara no era una realitat. Aquesta nouvelle, urgent i desesperada, suposà una primera advertència de Mann. L’autor ens brinda una metàfora extraordinària sobre els mecanismes del feixisme, el seu poder hipnotitzador i la seva habilitat per fer suspendre la raó i la capacitat de crítica dels ciutadans. Una obra que avui, en un context de crisi de les democràcies, desmemòria històrica i auge de les formes totalitàries, és més vigent que mai.

::: Com comença...
Torre di Venere em deixà el record d’una atmosfera desagradable. Des del començament planaven per l’aire contrarietat, irritació, sobreexcitació; després es produí el xoc amb el terrible Cipolla; semblava que en la seva persona s’encarnés i es concentrés tota la malignitat de l’ambient; era una tipus nefast i molt impressionant.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Encara era aviat, massa aviat. La platja estava en mans de la classe mitjana indígena, una mena de gent agradable, evidentment, i teniu raó encara una altra vegada; entre els joves es podia admirar l’encant físic i la gràcia sana; però ens vèiem també, inevitablement, envoltats d’una mediocritat humana i d’una estultícia de petita burgesia que, confesseu-ho, encara que porti l’empremta d’aquelles regions, no és menys desagradable que la de les nostres terres nòrdiques.

(Pàg. 20)
Els infants han de formar un llinatge a part, una societat per a ells sols, una nació pròpia.

(Pàg. 22)
(...) vam haver de suportar una filípica en què es posava de manifest tot el patetisme del sensual Migdia, sempre al servei incondicional d’una decència i d’una moral plena de camàndules.

(Pàg. 25)
Cal plegar veles i evitar una experiència si aquesta no sembla destinada a engendrar alegria i confiança? Cal fugir quan la vida sembla que vagi a ser inquieta, poc segura i ofensiva? No, oi? Més val restar, observar i mirar els fets cara a cara, ja que així es pot aprendre alguna cosa.

(Pàg. 54)
“(...) Existeix el lliure albir, com existeix també la voluntat; però no existeix la llibertat absoluta, ja que aquell que la pretén es contradiu i cau en el buit. Sou lliures de prendre o no prendre una carta, però si l’escolliu, triareu la que heu de triar; com més voluntat poseu a no fer-ho, més gran serà la seguretat d’èxit.”

(Pàg. 57)
(...) l’obediència i l’autoritat venen d’una mateixa força, formen una unitat inseparable; qui sap obeir, sap manar i viceversa; la mateixa idea està involucrada en l’un i l’altre, com ho està en la de nació i cap d’Estat.

::: Què en penso...
Thomas Mann escriu Mario i el màgic com un diagnòstic sever d'una Europa entre guerres que, mica en mica es fissura mentre encara fingeix normalitat. Mann estructura aquesta nouvelle amb tres capes superposades —política, psicològica i literària— que es reforcen mútuament i que es van revelant a mesura que el lector avança en la lectura. La capa política és evident: el màgic -Cipolla- encarna la seducció totalitària. La capa psicològica és més inquietant: el públic no només tolera la humiliació en l'espectable d'hipnòsis de Cipolla, sinó que hi col·labora, com si la renúncia al lliure albir fos una forma de descans. I la capa literària és la que ho fa tot possible: Mann escriu amb una precisió quirúrgica, sense alçar la veu, deixant que la incomoditat creixi sola fins que ja no es pot ignorar.

L’estil de Mann és una peça clau d’aquest mecanisme. Escriu amb una contenció calculada, amb frases llargues però netes, amb una ironia freda que no busca fer riure sinó fer veure. Aquesta fredor crea distància i converteix el lector en còmplice del diagnòstic.

També l’estructura és decisiva. Mario i el màgic es presenta com una crònica de vacances, però en realitat és un crescendo dramàtic perfectament dosificat. Primer la lleugeresa aparent, després les petites hostilitats, les pressions socials, la tensió subterrània. Quan apareix Cipolla, el relat canvia de densitat: l’escenari es converteix en un laboratori d’obediència. L’espectacle d'hipnosi avança com una corda tibant, cada truc és un pas més cap a la submissió col·lectiva, i el lector, igual que el públic, es troba atrapats en un ritme que no sembla imposat, sinó inevitable.

Hi ha detalls tècnics que reforcen aquesta arquitectura. El narrador és un turista, i aquesta posició li permet observar però també jutjar des d’una distància còmoda. El punt de vista és sempre moral, mai sentimental: Mann no busca empatia, busca lucidesa. Cipolla, per la seva banda, és construït com un anti-mesies grotesc, deformat, però amb un domini absolut del ritme i de la paraula. El públic és un personatge col·lectiu, una massa amb psicologia pròpia, i la violència final no és una catarsi, sinó un fet contrastat: el problema no és el mag, sinó la fascinació que ha despertat i fomentat entre el públic.

A la vegada, però, el narrador de Mann, d’un tarannà clarament nòrdic, observa l’ambient mediterrani amb una incomoditat que no és només estètica, també moral. L’ordre aparent, la gestualitat col·lectiva, la teatralitat mediterrània: tot li resulta estrany, i en aquesta estranyesa s’hi filtra una lleu però persistent sensació de superioritat, una confiança en la mesura i la racionalitat que converteix el sud en un espai més porós, més predisposat a la pressió del grup i a la fascinació col·lectiva. Aquest biaix cultural travessa el relat i, vist des d’avui, revela també la vulnerabilitat d’aquella mateixa racionalitat que Mann idealitza. Aquest contrast entre la mirada alemanya —mesurada, analítica— i el context mediterrani —més emocional, més ritual— no és decoratiu; és un xoc cultural capaç d'obrir escletxes, i avui sabem que és en aquestes escletxes on justament l’autoritarisme arrela.

Llegida avui, Mario i el màgic continua essent un advertiment incòmode: l’autoritarisme no entra per la força, sinó per la mirada que s’hi rendeix. Mann, amb aquesta peça breu i incisiva, ens recorda que la democràcia no cau per un cop de força, sinó per una successió de petites renúncies que ningú no vol assumir com a pròpies. I aquest, lector, és el seu veritable truc.

::: Altres n'han dit...
 Llibre i punt, Ara llegim (J. Llavina), Sonograma Magazine (C. Miró), Mi encuentro con la literatura, John Pistelli.

::: Enllaços:
Thomas Mann, els temes exposats, context, feixisme italià i no pas alemany?.