¿Convé que un home vell es casi? - Poggio Bracciolini

 

"(...) Si amb la ximpleria d’un de sol ja n’hi ha prou per malmetre una família, ¿què passarà si són dos ximples els que s’ajunten en l’edat de la passió? "

Braccciolini, Poggio. ¿Convé que un home vell es casi?
Martorell: Adesiara Editorial, 2020

Dialogus an seni sit uxor ducendo. Traducció de Susanna Allés i Ignasi Mascaró.
Col·lecció Aetas, 36

::: Què en diu la contraportada…
És innegable que el matrimoni ha comportat sempre avantatges i inconvenients, i els antics ja n’havien parlat a bastament. Però Poggio Bracciolini, el gran humanista, que es casà als cinquanta-sis anys amb una noia de divuit, va encara més enllà i planteja obertament l’escaiença de la seva decisió. ¿Té sentit casar-se si un ha viscut sempre sol? ¿Cal conèixer els costums de la parella abans del matrimoni? ¿Són preferibles les joves inexpertes o les vídues? ¿El sexe serà un problema si hi ha tants anys de diferència entre els cònjuges? ¿És adequat tenir fills en edat avançada? Estructurat en forma de diàleg, aquest llibre singular dóna resposta a aquestes i a moltes altres qüestions que avui continuen essent ben vigents.

::: Com comença...

POGGIO SALUDA COSME DE MÈDICI, HOME MOLT DISTINGIT. No fa gaire vaig mantenir una breu conversa amb uns homes doctíssims, el meu estimat Niccolò i Carlo Aretí, en la qual discutíem sobre la conveniència que un vell prengui muller. Com que en recordo una bona part, he decidit, ara que tinc temps, posar-la en escrit, tant pel prestigi d’aquests homes com pel fet que semblaven donar arguments a la meva pròpia opinió.

POGGIUS PLURINAM SALUTEM DICIT COSMO DE MEDICIS VIRO PRAESTANTISSIMO Disputaciunculam dudum inter doctissimo uiros Nicolaum nostrum, et Carolum Aretinum, an seni conduceret uxorem ducere habitam, cum nonnullos locos eius memoriae commendassem, decreui nunc otiosus literis tradere, tum propter hominum dignitatem, tum quia in tententiam meam conferre uidebantur.

::: Moments

(Pàg. 43)

Hi ha, de fet, alguns ignorants que creuen que és una bogeria casar-se en edat avançada, quan és justament l’edat en què la prudència comanda el govern d’una casa, i en què la presència d’una dona és generalment necessària.

Sunt enim quidam rerum ignari qui nefas esse putent matrimonium quaerere eum qui si aerate prouectior; cum illi, maxime tempori, adsit gubernandae domesticae rei prudentia; et adiumemtium uxoris fere necessarium existat.

(Pàg. 49)

[Niccolò] Per alleujar la vellesa, s’ha de menester ajuda, i sembla forassenyat afeixugar-la amb el pes d’una esposa. Perquè aquesta edat, com que ja no es pot càrrec de les pròpies necessitats ni de les del matrimoni, sembla que hauria d’estimar-se més aviat la tranquil·litat que no pas un nou gènere de càrregues. La mateixa vellesa ja dóna prou maldecaps perquè l’emboliquem amb molèsties innecessàries.

[Nicolaum] (...) quam cumsubleuanda aliquo praesidio esset, pondere uxoris opprimi stultissimum uidetur. Nam ea aetas, cum neque sibi neque matrimonii muneri satis possit facere, quietem potius quam nouum laboris genus uidetur appere. Satis negotii in ipsa senectude consistit, absque quo dea superuacua molestia implicetur.

(Pàg. 53)

[Niccolò] (...) la disparitat de gustos primer provocarà disputes, després odi. I que un vell hagi de jeure amb una verge és, al meu parer, un terreny llenegadís.

[Nicolaum] (...) affectionum disparitas, dissenciones primo, deinde odium pariet. Vt mihi quidem in lubrico uersari uideatur senes cui virgo copulata sit.

(Pàg. 55)

[Niccolò] (...) n’hi ha molts que cerquen muller al tombant de la vida. Que en són, de necis! Rendits i buscant la quietud, s’ajeuen al llit per descansar i se’l troben replet d’espines i esbarzers.

[Nicolaum] Sunt autem multi qui uergenti aetate uxorem quaerant, tamquam senectutis quietem. O insulsos homines! Qui, fessi ac requiem petentes in lectum se proiiciunt, quiescendi cusa, uvepribus ac rubis repletum.

(Pàg. 59)

[Carlo] Atés que l’home és un animal sociable i nascut per a la procreació, refusar la facultat d’engendrar i menystenir aquesta unió que és la millor i la més feliç de totes.

[Carolus] Turpe quidem est, ac praeter natura nobis insitam rationem cum homo animal sit sociabile ad procreationem natum, respuere gignendi facultatem et eam societatem spernere quae sit omnium optima ac iucundissima.

(Pàg. 61)

[Carlo] El qui s’absté del matrimoni acabarà essent un adúlter o un llibertí, o caurà en algun altre vici encara més detestable. No vulguis mostrar-me la continència de la teva vida: són molt pocs, certament, els homes que abracen aquesta virtut. (...) La llibertat més gran és viure com vols, i això només t’ho dóna el matrimoni, en el qual no obeeixes, sinó que manes.

[Carolus] Quid quod matrimonio qui abstinet uel adulter uel fornicator euadet, aut alteri uitio detrestabiliori inuoluetur. Neque tu mihi uitae continentiam prae te feras: et quidem pauci admodum existunt qui eam uirtutem aplectantur.(...) Summa quidem libertas est uiuere ut uelis, quod solum coniugium preaestat, in quo non seruis, sed imperas.

(Pàg. 63)

[Carlo] (...) en la cura de la casa, ho farà millor qui ha viscut més temps, car en el jove rarament trobarem cap mena de prudència.

[Carolus] (...) in domestica cura aptior erit qui uixerit diutius, nam in iuunene rarissime ullum genus prudentiae inesse potest.

(Pàg. 67)

[Carlo] (...) De fet, l’edat del vell significa prudència, seny, de manera que no cometrà errors fàcilment. Guiarà la dona, ésser feble, en l’ordre i les obligacions domèstiques (...).

[Carolus] (...) Senis namqua aetas prudentia, consilio uiget, ut non facile in errores labatur. Hic uxorem, rem imbecillam, reget ordine et domesticis institutis (...).

(Pàg. 71) 

[Carlo] (...) és més assenyat unir-se amb aquell que tingui una edat que l’allunyi de qualsevol sospita de precarietat material, que sigui virtuós i sàpiga comportar-se, i de qui pugui rebre l’ensenyament raonat d’una vida honesta, que no pas unir-se amb un home jove que té por de ser pobre, que és inestable, inexpert, imprudent, que duu una vida desordenada i, sobretot, és incapaç d’educar els fills. Si amb la ximpleria d’un de sol ja n’hi ha prou per malmetre una família, ¿què passarà si són dos ximples els que s’ajunten en l’edat de la passió? Que gran serà la desgràcia i la desolació d’aquesta casa!

[Carolus] (...) tamen sapientius est haerere ei aetati a qua absit suspició paupertatis, insit autem uirtus ac regendi sapientia, ex qua bene uiuendi ratio ac disciplina possit percipi, quam ei in qua subsit egendi timor, quae fragilis est, nullo usu, nulla prudentia, nullo uiuendi ordine suffulta, maximeque inscia ad liberos educandos. Etenim cum unius sutltitia sit satis ad euertendam rem familiarem, quid si duo lubrica aetae stulti copulentur? Quant erit domus illius calamitas, quanta desolatio!

(Pàg. 75)

[Carlo] >> Doncs bé, ¿què t’empeny, Niccolò, a desaconsellar el matrimoni als vells? ¿Que potser no poden tenir fills? ¿Que potser no saben tenir cura de la família? ¿Que potser són incapaços de governar la seva prole? ¿Que potser són més febles de cap i de cos? (...).

[Carolus] >> Verum quae te ratio, Nicolae, impellit u matrimonium senibus disuadeas? Nunquid filios non procreant? Nunquid familiae curam ignorant? Nunquid ad prolem gubernandam inepti uidentur? Nunqui eul corpore uel ingenio debiliores?

(Pàg. 77)

[Carlo] Penso, en efecte, que en l’educació dels infants valen molt i tenen un gran pes l’autoritat i les exhortacions plenes de saviesa d’un pare vell, les quals, encara que es trobin en els joves, semblen tenir menys influència, atès que es creu que la prudència, en certa manera, no és pròpia d’aquesta edat.

[Carolus] Multum quidem ualere et magnum pondus habere arbitror, in liberis educandis, parentis senis auctoritatem ac sapientiae plenam cohortationem, quae etsi iuuenibus uigeant, minus tamen ponderis habere uidentur, cum ab illa aetate aliena quodammodo credatur esse prudentia.

(Pàg. 79)

[Carlo] Hi has d’afegir que és un gran ajut per a la nostra existència tenir una muller a qui pots confiar la vida, comunicar les teves reflexions, donar consells; amb qui pots compartir les alegries i alleugerir les penes; de qui pots dir de debò, en perfecta amistat, que és un altre jo. I ni tan sols has de témer que no t’estimi, si ella sent que és estimada com convé a una esposa, si li ets fidel, si veu que la tractes com l’altra part de tu mateix, i no com una serventa: és així com els vells solen comportar-se.

[Carolus] Adde quod magnum est uitae nostrae adiumentum habere cui uitam tuam credere, cum qua cogitationes communicare, consilia conferre, audium partiri, aegritudines lenire possis, quem te alterum, quod in perfecta est amicitia, uere queas dicere. Neque uero uerendum est ne te non amet, si abs te amari ut decet uxorem, si castam fidem sruari, si se ut alteram tui partem, non ut seruam tractari senserit, qua senes facillime praestant.

(Pàg. 81)

[Carlo] Quan segueixes la raó com a guia principal de la vida, segueixes allò que és útil i necessari; el que és superflu i innecessari es rebutja. I si el marit repara en la dona un desig molt encès, com s’esdevé a vegades amb els malalts que, quan els puja la febre, delegen plats gustosos però molt perjudicials, caldrà que la calmi amb seny i que li faci avinent el que sigui apropiat a la natura i a la decència.

[Carolus] Quum rationem, praecipuam uitae ducem sequeris, necessari atque utiliae quae sunt sequeris; superflua et inutilia respuit. Quod si uxoris aliquem uehementiorem appetitum nouerit, sicut in infirmis quandoque contigit qui, morbo ingrauscente, multa inulitia, licet gustu suauia, appetunt, moderabitur ratione et id conferre docebit quod natura et honestitati fuerit neceesarium.

(Pàg. 85)

[Carlo] El temps dels vells (i només em refereixo als qui són dignes d’aquest nom), per breu que sigui, és perfecte, ja que en la senectut tenen tot el vigor de l’esperit, el cervell i la saviesa, que és l’estatge de la virtut i el fruit d’una vida superior.

[Carolus] Aetas senis (eos uero senes appello qui id nomen substinere possunt) quantulacunque superest perfecta est, in qua uiget animus, mens, consilium, quae uirtutis est habitaculum et fructus uitae superioris.

::: Què en penso...
Dialogus an seni sit uxor ducendo és una obra breu de Poggio Bracciolini, nascuda en ple Renaixement Italià i que, avui en dia, serveix sobretot per estudiar la reflexió moral, la crítica social i l’humor renaixentista.

El llibret s’estructura de forma mínima: un diàleg amb tres úniques intervencions, corresponent als tres únics personatges presents a l’obra que són el narrador, que planteja la qüestió, i dos pensadors que li fan la rèplica, una a favor i l’altra en contra.

Ja us podeu imaginar doncs que la funció narrativa és gairebé inexistent i que no existeix descripció externa ni psicològica de cap dels personatges. Tots ells funcionen com a element retòric, no són persones, sinó arguments. Passa el mateix amb el propi diàleg: no es tracta d’un exercici dialògic, ans només retòrica expositiva.

El que fa interessant l'exercici retòric però, és el doble rasant que Bracciolini usa en l’argumentació: d’una banda juga amb la serietat i la reflexió ètica. Però de l’altra ho fa amb la burla i la caricatura.
Però compte!, el text és més que una broma sobre vells casadors: és una reflexió sobre el límit entre natura i cultura, sobre com la societat jutja el desig quan ja no encaixa amb la imatge de dignitat.

Podem convenir que ¿Convé que un home vell es casi?  reflecteix la preocupació per la mesura, la prudència i la dignitat personal dels pensadors renaixentistes i focalitza un debat que encara ressona: fins on les institucions socials han de regular la vida íntima? Hi ha d’haver-hi límits entre desig i vellesa?

Ara bé, durant la lectura veiem com la qüestió matrimonial es discuteix només des de la perspectiva masculina. Alguns arguments per tant, tenen una aire eminentment patriarcal, que ignora qualsevol veu femenina. Aquest és un matis important, doncs perjudica la proposta en dotar-la d’un element de caducitat.

Però si obviem (no ignorem) aquest matís tant decrèpit durant la lectura, veurem que la proposta de Bracciolini és distreta i que, gràcies a la seva brevetat i al ritme de les argumentacions, és sobretot una lectura ràpida i un certament amena.

Amb això vull dir que quan es comença a fer una mica bola, la cosa s’acaba.

No sé si seria agosarat afirmar que s’assembla més a un divertiment retòric que no a una obra major del corpus humanista renaixentista. En tot cas, el que sí és cert, és que pot llegir-se con un eco d’inquietud personal del propi Bracciolini, doncs ell mateix va decidir casar-se amb una jove de 18 anys, quan ell ja tenia una edat avançada. 

::: Altres n'han dit...
Núvol (J. Burdeus), Eix Diari (T. Costa-Gramunt).

:::  Enllaços:

Poggio Bracciolini, context temàtic.

::: Llegeix-lo:
Llatí (Edició facsímil Typis Geo F. Harris, 1807)
Italià/Llati (pdf)