A cegues - Claudio Magris

 

 "(...) Cap viatge és massa llarg i perillós, si      porta cap a casa."

 

Magris, Claudio. A cegues.
Edicions de 1984, 2005

Alla cieca. Traducció d’Anna Casassas.
Col·lecció Mirmanda, 33.



::: Què en diu la contraportada...
A cegues és un memorial devastador i punyent. És la història de Jorgen Jorgensen, mariner danès que va fundar una ciutat a Tasmània, que va ser rei d’Islàndia durant tres setmanes i que els anglesos van acabar deportant com a presidiari a la mateixa ciutat que ell havia fundat.
El protagonista, home ple de força moral, capacitat de sacrifici i de dedicació, és al mateix temps la representació de l’etern rebel, l’amotinat, l’heretge a mercè de les onades i de la foscor de la història: és Cippico, que ha passat pels camps nazis i per Goli Otok, la terrible Illa Calba on Tito confinava els dissidents. És també Tore i Jan Jansen, Nevéra i Strijela i els mil noms dels partisans i els clandestins.
En un món on tot sembla tan repugnant i innocent, i en què trair és comprensible i humà, qui parla és una memòria viva que batega, que de tant en tant s’esquerda, com la terra durant un terratrèmol, i deixa escapar les coses pels seus remolins.
Confessió i historial clínic, epopeia i deliri, rastre esborrat i reescrit contínuament, A cegues entrellaça història i fantasmes, mite i record. És un viatge pel temps que commou i aclapara, furga en els racons més susceptibles i dolorosos de l’ànima per trobar un sentit, o si més no una escapatòria.
La història, explicada com un únic monòleg, uneix l’aventura d’un combatent pels ideals de llibertat i igualtat (Tore) que passa per tots els inferns del segle XX (fins i tot lluita en la guerra d’Espanya i es troba a Barcelona durant els Fets de Maig), amb la vida èpica de Jorgensen, un segle i mig abans. Ambdós repudiats, inadaptats, perdedors… restes del naufragi.

::: Com comença...
Estimat Cogoi, per ser sincer, no estic gens segur, mal ho hagi escrit jo, que ningú pugui explicar la vida d’un home millor que ell mateix.

::: Moments...
(Pàg. 22)
(...) tancar els ulls és còmode, ajuda a no veure l’escorxador.

(Pàg. 27)
Es veu que quan les coses s’enfonsen, les llengües es desfermen i les orelles es destapen. Parlar, en tot cas, és un consol quan la revolució, per la qual has viscut durant els segles i els anys de la teva vida, és el retall d’un globus rebentat que es retorça per terra i aquells condons encartonats són tot el que queda de la teva vida.

(Pàg. 28)
El Partit ens va escórrer com baietes, ens va fer servir per fregar les taques de sang coagulada i, a còpia de fregar els terres del món, la nostra sang es va acabar barrejant amb la que havíem de rentar, però ens va ensenyar a ser senyors, això sí, a comportar-nos, fins i tot amb els botxins, com un gran senyor maltractat per la xusma. Qui lluita per la revolució no s’enfonsa mai, encara que la revolució, al final, resulti una bombolla de sabó.

(Pàg. 32)
Revolució és una paraula sense sentit com les que les criatures s’inventen i repeteixen, fins que les coses del voltant també es tornen sense sentit igual que la paraula.

(Pàg. 43)
(...) si hagués de competir amb els meus biògrafs i explicar tot el que m’ha passat, seria el primer de perdre el cap; seria com encendre una espelma enmig de la pólvora, una gran explosió i el vaixell vola pels aires...

(Pàg.62) 
Cap viatge és massa llarg i perillós, si porta cap a casa.

(Pàg. 64)
(...) molt més tard, em vaig trobar que sempre m’ho enduia tot amb mi, el meu cor, els cors dels altres, les banderes... una càrrega feixuga, que esclafa. L’esquena trencada. Però dreta. Mira quina satisfacció.

(Pàg. 76)
La caça de la balena és un quadre animat molt bonic, una lluita entre colors. La balena emergeix del mar, llom blau negrós ventre blanc blavós, el brollador surt rabent cap al cel i es desfà en crestes d’escuma, el dors es torna a submergir, però l’arpó el colpeix, flors escarlates es desclouen al mar, l’aigua borbolleja en regolf purpuri, el paisatgista de l’univers esbandeix el pinzell ensangonat al mar i tot recupera la calma i el blau, el balener torna a port amb la bèstia encordada al flanc.

(Pàg. 84)
Ajudi’m a dormir, doctor; el son és una gesta heroica, la victòria sobre els neguits i les cabòries, sobre el projecte i l’angoixa del demà que roseguen el cor.

(Pàg. 106)
Estimar una dona no vol dir oblidar totes les altres, sinó estimar-les i desitjar-les i tenir-les totes en ella.

(Pàg. 124)
(...) la Història m’ha marcat amb el seu ganivet i em trobo ple de cicatrius que couen.

(Pàg. 130)
(...) és tant fàcil paralitzar un home, només cal una petita mentida inicial o fins i tot simplement una cosa certa, aïllada de la resta, un tros de la vida d’un home sense tota la seva vida, que així, tot sol, és més fals que una mentida, i aquell desgraciat ja està fotut.

(Pàg. 140)
(...) morir és la cosa més natural del món però sempre sorprèn.

(Pàg. 144)
La solitud és l’única cosa que confereix autoritat legítima.

(Pàg. 145)
Potser som morts, i aquest cavalcar sota l’aigua o l’aiguaneu, en la pàl·lida llum del capvespre, és l’eternitat i la seva pena.

(Pàg. 172)
El Partit és gran i insondable com la vida; és a dir, igual d’inconscient i ingenu, avança a les palpentes, igual de convençut que té la justificació en ell mateix. Per això ha anat a mal borràs; la vida no pot durar, es corromp, s’infecta, mor.

(Pàg. 175) 
Aquell fragment de la meva vida és més gran que la meva vida, un minut conté hores i una hora conté anys, tot i que es dilueix de seguida.

(Pàg. 176) 
Una dona d’acord, però l’amor? Et cau al damunt, et destrossa. Ja és prou dur viure, sobreviure, esquivar els cops que venen de totes bandes, caçar o llargar les veles en el moment just abans que la barca s’estavelli o bolqui; envellir, emmalaltir, veure morir els amics, passar comptes amb la infàmia, la vergonya i la traïció que duus al cor. I com si amb tota aquesta suma no n’hi hagués prou, a més l’amor?

(Pàg. 193)
La Història Universal no és res més que calúmnia i delació; el cel sobre la vall de Josafat és un sostre infrangible amb una escletxa al mig, una gran vagina oberta en la nit, des de la qual cauen sobre la multitud de condemnats milions de denúncies anònimes. Els jutges les consideren totes veritat sense ni llegir-les, no tenen temps (...).

(Pàg. 198)
On són les banderes roges, la falç i el martell, qui ha robat el velló d’or? Un tors de diari que el vent va anar d’aquí d’allà només diu que la Unió Soviètica, la de Stalingrad, va desaparèixer el 31 de desembre del 1991, volatilitzada, el sol de demà es va apagar com una espelma sobre el pastís de Cap d’Any.

(Pàg. 214)
La denúncia més infamant, la de no creure. Has de creure. En Déu, en el Partit, en la Bandera. No hi ha lloc per a qui no creu i tant per tant val més desfer-se’n.

(Pàg. 225)
Misteri brut i banal que no es pot dir: la iniciació sagrada que et fa home quan toques amb la mà les tenebres immundes que t’envolten, mefítica exhalació de la llacuna estígia, quan t’adones de la infàmia i tot seguit la comets, quan el fang amb el qual de petit feies castells a la platja se solidifica i es converteix en el teu cor sec i inert.

(Pàg. 243)
Quantes vegades vaig esperar, en veure que les costelles de la meva nau –les meves costelles, les meves vides- es trencaven amb la fúria de les aigües, que la nau cedís definitivament. I en canvi el calafat maligne cada vegada arreglava la carcassa, canviava un tros de costella, molts trossos, moltes bigues, però la carcassa, la nau, l’ànima de la nau sempre era la mateixa, immortal en la repetició del dolor i del naufragi.

(Pàg. 254)
Al començament, la literatura encara està amarada de terra i de sang; encara en fa l’olor, crònica de Ròmul que explica l’assassinat de Rem. Després el paper passa de mà en mà, com els diners, i a còpia de ser rebregat perd aquesta olor, s’embruta però es torna moralment presentable.

(Pàg. 270)
Viure és navegar? Exacte, doctor, o qui siguis tu, col·lega amagat en algun lloc. Per què salpar, abandonar la cala segura i llançar-se a mar obert, a les ones? El mar és la vida, la pretensió arrogant de viure, d’expandir-se, de conquerir, per tant és la mort, la incursió que depreda i destrueix, el naufragi. Els vaixells es fan a la mar festius amb totes les veles desplegades; les flotes arriben a continents i illes remotes, saquegen, arrasen, destrueixen, Nelson bombardeja Copenhaguen, Jàson roba el velló i mata Apsirt, nosaltres arribem a la Terra Australis ignota; encara queda algun negre viu, però per poc temps, hem travessat el mar per assassinar-los a tots.

(Pàg. 278)
(...) és agradable ignorar les coses, deixar que rellisquin com gotes de pluja per la jaqueta. I tot gràcies a una ploma i a una mica de paper, en el qual es reordena la vida.

(Pàg. 299)
Les banderes voleien, onegen, es confonen; una única bandera immensa, un teló que baixa, eclipsa el món mala sort si hi havia algú i li cau el cap. El teló d’acer es desploma com una guillotina i tall el cor pel mig, el meu cor.

(Pàg. 301)
(...) o, mort, on és el teu fibló? I tanmateix alguna vegada es necessita, voldries poder desaparèixer i deixar d’existir, haver estat i ja no ser...

(Pàg. 307)
No hi ha motiu per protestar, perquè l’home i el poble i el gènere humà són carn i tot el que és carn està destinat a morir.

::: Què en penso...
A cegues de Claudio Magris és una novel·la d’idees que s’endinsa en els abismes laberíntics de la memòria, la identitat i la Història, a partir d’un monòleg interior que navega entre la lucidesa i el deliri.

Amb el testimoni en primera persona del protagonista i el relat de les seves vivències durant centenars d’anys i sota jos narratius alternatius, l’autor italià explora la traïció a les ideologies, la fragilitat de la veritat històrica i la complexitat de la identitat individual.

Magris empra un llenguatge ric, dens, sobretot simbòlic. El text flueix com un monòleg interior ininterromput, delirant, ple d’analèpsis, digressions i visions oníriques. El llenguatge farcit de metàfores i referències culturals, sempre manté un deix poètic que trasbalsa al lector.

L’estructura narrativa és fragmentària i el temps narratiu salta de forma reiterada endavant i enrere, posant en joc la continuïtat argumental i el jo narrador. Així, present i passat semblen ones concèntriques en un oceà de múltiples personalitats en permanent conflicte vital.

De fet aquest conflicte s’analitza des del punt de vista del perdedor, de l’home derrotat, sempre sacrificat per les causes d’altri. Digues-li comunisme, digues-li velló d’or. Digues-li viatge, digues-li viacrucis. Malgrat els diferents noms, malgrat els diferents escenaris, malgrat les diferents èpoques.

Magris s’ajuda de diverses veus però també de diferents mites clàssics: Orfeu, Ulisses, Eneas, Jàson; de la mateixa manera usa una sèrie de referents que usa com a penyores narratives: en destaquen el mar, les dones i els mascarons dels vaixells.

A cegues és el relat d’un viatge interior. D’un periple vital, potser d’un miratge,o d’un deliri en l’instant darrer de consciencia. Una mena de passar comptes. Amb els camarades, amb l’amor,… també amb la Història. Una prosa nocturna com afirma el mateix autor, amb més de subconscient que no pas de racional.

La seva lectura és un repte, sí. Però amb perseverança, a mida que el lector avança, es converteix en recompensa.

::: Altres n'han dit...
Pere Calonge - Exlibris, Letras libres (P. Sorella), En un bosque extranjero, El Escorpión (A. Gándara), El siglo de Torreón (S. Barros), Lo Specchio di Carta (C. Ruggia), Italialibri.net.

::: Enllaços:
Claudio Magris, què en diu l'autor sobre l'origen, coneixent els motius i la tècnica, Jørgen Jørgensen.