Primera persona del singular - Haruki Murakami

 

 

"(...) No recordó el nom que va cridar. Només que era un nom d’allò més corrent, un de tants." 

 

 

Murakami, Haruki. Primera persona del singular.
Barcelona: Editorial Empúries, 2021

Ichininsho Tansu (First Person Singular). Traducció de Santi Nolla.
Col·lecció Narrativa,583

::: Què en diu l’editorial...
En les vuit històries d’aquest nou recull trobem el clàssic narrador de Murakami, que aquí podríem confondre amb ell mateix. Amors fugaços de joventut que perviuen en el temps, cristal·litzats en un objecte inesperat, records que es desdibuixen capriciosament, una devoció incandescent pel beisbol, un servicial mico parlant a la recerca de l'amor o la història del mític -i inexistent?- disc de bossa nova de Charlie Parker... Filosòfics i misteriosos, amb un peu a la realitat i un altre al realisme màgic, els relats de Primera persona del singular transgredeixen els límits entre la nostra ment i el món exterior i evoquen l’amor i la solitud, la infància i la memòria, tots amb el toc únic de Haruki Murakami.

::: Com comença...
M’agradaria explicar la historia d’una noia. El fet, però, és que no en sé pràcticament res. No recordó com es deia ni la cara que feia. I estic segur que ella tampoc no recorda el meu nom ni la meva fesomia.
El coixí de pedra

::: Moments...
(Pàg. 16)
- (...) Però quan et crida, hi vas?
- Què vols que faci, si l’estimo? –va respondre, com si no hi hagués res més lògic-. Independentment del que em digui, de vegades tinc ganes que un home m’abraci.
El coixí de pedra

(Pàg. 17) 
No recordó el nom que va cridar. Només que era un nom d’allò més corrent, un de tants. I que em va sorprendre que un nom tan banal com aquell pogués tenir un significat tan important per a ella. De vegades un sol nom pot trasbalsar el cor d’una persona.
El coixí de pedra

(Pàg. 40)
Per a un noi jove no és fácil endevinar l’edat d’una persona gran. Tothom es veu igual, gran i prou. Quina diferencia hi ha entre la gent de seixant i la de setanta? A diferencia denosaltres, ja no són joves. Això és tot.
Crema.

(Pàg. 46)
- (...) Doncs jo m’hauria quedat molt preocupat –va dir ell-. Hauria volgut saber la veritat, el motiu pel qual m’havia passat. Si hagués estat al teu lloc, vull dir.
- Jo també vaig quedar-me molt preocupat, és clar –vaig replicar-. Molt capficat. I també em va doldre. Però amb el temps, mirant-m’ho des d ela distancia, vaig començar a pensar que no tenia cap importancia. Que allò no tenia res a veure amb la crema de la vida.
- La crema de la vida –va repetir ell.
- De vegades ens passen coses així –vaig dir-. Fet il·lògics i inexplicables, que malgrat tot ens afecten profundament. I quan t’hi troves no has de pensar en res, només tancar els ulls i deixar que passin. COm si travesessis per sota una onada gegant (...).
El coixí de pedra

(Pàg. 71)
EL que trobo curiós de fer anys no és que jo m’hagi fet gran. No és que el meu jo juvenil hagi arribat, sense adonar-me’n, al que s’anomena la vellesa. El que em sorprèn és més aviat que tota la gent d ela meva generació ja sigui vella.... sobretot que totes les noies boniques i vital sque coneixia ja tinguin edat de tenir dos o tres nets.
With the Beatles

(Pàg. 71)
(...) la mort d’un somni pot ser més trista que la mort d’un ésser viu.
With the Beatles

(Pàg. 77)
El que a mi em va captivar va ser la imatge d’aquella noia portant el disc com si fos una cosa valuosíssima. SI no hagués estat per la coberta, potser no m’hauria impactant tant. Hi havia la música, és clar. Però també hi havia una cosa més gran, una cosa que embolcallava la música i a la vegada la transcendía. I, en un instant, l’escena se’m va quedar clarament gravada al cor, com el quadre d’un paisatge espiritual que només existía allà, en una época concreta, en un lloc concret i en un momento concret.
With the Beatles

(Pàg. 81)
Hi ha qui diu que l’època més feliç de la vida és quan les cançons pop ens arriben al cor d’una manera natural. Potser és veritat. O potser no,. Pot ser que, al capdavall, les cançons popo no siguin més que cançons pop. I també pot ser que, al capdavall, la nostra vida no sigui més que un bé de consum una mica embellit.
With the Beatles

(Pàg. 115)
(...) Si em posés a explicar-ho, seria una historia llarguíssima. Però, ja que hi som, ho intentaré. Ben mirat, potser acaba sent una mena d’autobiografia concisa.
El recull poètic dels Yakult Swallows.

(Pàg. 119)
(...) a la vida són molt més nombroses les vegades que es perd que no pas les que es guanya. I la saviesa real prové no pas de saber com vencer els altres sinó més aviat de saber encaixar les derrotes.
El recull poètic dels Yakult Swallows.

(Pàg. 132)
El temps és sempre el mateix. Un minuté s un minut, i una hora és una hora. I, passi el que passi, l’hem d’aprofitar. Hem d’establir una bona relació amb el temps i deixar tants bons records com puguem: això és el més important.
El recull poètic dels Yakult Swallows.

(Pàg. 153)
- (...) sense màscara és impossible sobrevure en un món tan violent com el nostre. Sota la màscara d’un esperit maligne s’amaga el rostre veritable d’un àngel, i sota la màscara d’n àngel s’amaga el rostre veritable d’un esperit maligne. No existeix l’un sense l’altra. Som així.
Carnaval.

(Pàg. 183)
(...) encara que l’amor s’apagui, encara queno sigui correspost, pots conservar el record d’haver estimat algú, d’haver estat enamorat d’algú. I això és una Font d’escalfor important. Sense aquesta escalfor, el cor d’una persona (i el d’un mico també) acaba convertint-se en un erm fred i pelat. I en un lloc així, on no hi toca el sol, no hi poden crèixer les flors de la tranquil·litat ni els arbres de l’esperança (...).
La confessió del mico de Shinagawa.

(Pàg. 202)
No m’ha agradat mai deixar un llibre a mig llegir. Sempre tinc l’esperança que cap al final passarà alguna cosa interessant, toti que en realitat no passa quasi mai.
Primera persona del singular.

::: Què en penso...
Aquest recull de contes de l'Haruki Murakami aborreix una mica. Sí, reconec que és una literatura amable i treballada, que transporta un missatge lluminós, esperançat. Però el resultat no em convenç.
Es mantenen els tics de l'autor, aquelles repeticions i iteracions tant innecessàries que trenquen el ritme narratiu de forma escandalosa; aquelles descripcions llarguíssimes posades amb calçador sense cap mena de motiu narratiu; aquella primera persona narrativa que confon ficció i autoficció.

La veritat és que Primera persona del singular queda força allunyat de qualsevol interès i confirma el meu allunyament d'un autor que, en el seu moment, va captivar-me amb la seva imaginació i barreja de realitat i ficció.

Aquí només ens ofereix una narrativa ja vista, ja llegida, ja coneguda; un aprofitament de personatges (adolescents, solitaris de mitja edat, extranys en un bar, dones misterioses....), actituts (nostàlgia, incertesa) , temàtiques (música, alcohol, món culinari) i el toc oníric (amb absurds i amb metaficció) ja llegides infinitats de vegades en anteriors propostes seves i que són inòques en termes de sorpresa o renovació.

A més, en algunes pàgines s'hi troben certs aforismes i afirmacions que estarien millor en una reunió d'un grup new age. Tot plegat, una lectura que ni m'ha captivat, ni m'ha generat cap interès. Un recull sense xispa amb uns contes anodins plens d'alts i baixos. Un eco descafeinat del Murakami de Kafka a la platja, per exemple.

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Entre montones de libros, Libros y literatura (V. González), Revista Chilena de Literatura (H. Castellón), RockandRoll Army (A. Cancho), Bibliotecas de Madrid, Culturamas (S.Vargas), Sucede leyendo, Generación Reader, Érase una vez..., Inkties, Revista Literatura (Bechamel),  El Hablador (C. Germán), The Guardian (R. Doyle), Elle m lire, MPR (H. McAlpin), Complete Review, Sam Still Reading.

::: Enllaços:
Haruki Murakami, detall tècnic, perfil i obra, claus i temes, debat obert!.