La ciutat dels nens - Teresa Roig

"(...) Què et destrossa la vida? Una hòstia? Dues? Quedar-te orfe? Que abusin de tu o veure com ho fan a un company?"

 

Roig, Teresa. La ciutat dels nens.
Barcelona:2023, Novum

::: Què en diu la contraportada…
"El 1951, en ple franquisme, s'inaugurava La Ciudad de los Muchachos, un hogar de aprendizaje al bosc de Collserola per a nens orfes i sense recursos. Però el que es venia com a una institució exemplar, rèplica d'un projecte innovador, va esdevenir un infern per a molts dels que hi van viure. L'Emilio i en Carlos entre ells. Allà van perdre molt més que la innocència, i encara avui en pateixen les conseqüències en secret. Almenys, fins que aquestes comencen a afectar directament sobre aquells que més estimen.

En quina mena de persona es converteix un infant que, quan més necessita afecte i atenció, només rep crits, càstigs i menyspreus?

Aquesta és una història de resiliència; sobre les llums i les ombres pròpies i alienes. Una crítica al sistema educatiu del franquisme, basat en l'adoctrinament i la imposició inqüestionable de l'autoritat. Una novel·la que demostra que la compassió és la forma d'amor més important que hi ha."

::: Com comença...
- Lo siento...
La veu de l’Emilio sona lluny, massa. Gairebé inaudible, en contrast amb la bufetada, el so de la qual ha quedat suspès en l’aire. “Plaf”.
Quan s’obre la porta de l’habitació, no veu ni qui entra; té la mirada fixa en la mà, que no reconeix com a seva.

::: Moments...
(Pàg. 20)
(...) ve u el reflex de la seva pròpia frustració. Una herència invisible de la qual no n’era conscient, que es transmet amb interessos. I conseqüències. El passat pesa, tant o més que abans. Ara sap que ja no n’hi ha prou de demanar disculpes.  Com també que tot plegat va començar molt abans de néixer el seu fill. Però, sobretot, que continua a La Ciudad de los Muchachos, de la qual, en certa manera, no ha sortit mai.

(Pàg. 36)
La guerra, amb totes les seves conseqüències , és un llast inevitable en la vida de tots els qui van sobreviure, i fer-ho no és gratuït. El pes, en la consciència i en el record, resulta inevitable.

(Pàg. 49)
El contrast entre el que havia viscut ell d’infant i aquella realitat, li generava un enorme conflicte intern. La vella ferida es reobria.

(Pàg. 79)
(...) igual que en la Guerra Civil, aquí tampoc és clar que són els bons i qui són els dolents. Malgrat que n’hi ha, resulta evident.  Com més s’hi fica , més clara veu la relació entre el poder i la mala llet. I entre la dictadura i l’escola. Que tot està connectat.

(Pàg. 84)
- (...) Quan hi ha autoritats o premsa, llavors sembla que som un centre exemplar i no un reformatori.
- Però és un internat, no?
- És el que els convé.
- És el que tu vulguis.
- Depèn de com et portis.
Cadascú respon quelcom diferent. I res els tranquil·litza.

(Pàg. 133)
(...) abans de les visites els fan un sermó interessant. Comecen per recordar-los que són el resultat d’haver hagut de netejar el país d’”españoles malos y comunistas”, que estan en deute amb ells per acollir-los i mantenir-los gratis, i que  no explicar dels del que passa és la millor manera de tornar el deute, perquè a ningí li interessen les seves misèries. “Y no hay que morder la mano que da de comer”, sentencien. “Sou uns privilegiats, que no us falta de res: ni menjar ni aigua ni un sostre.” Tot gràcies a l’Auxilio Social, a la Beneficiencia, a l’Ilustre Ayuntamiento, al Caudillo, etcètera.

(Pàg. 139)
(...) aviat resulta evident que la catequesi és una ocasió més per ensinistrar-los, i res els consola.
- Què és l’hòstia? –pregunta un xic una mica babau.
El capellà, indignat, li fot un bon mastegot primer i li ho explica després.
- ¡Esto es una hostia! Lo que tu vas a recibir es la Sagrada Forma.
A partir de llavors, ni un acudit ni una pregunta, tant si entens el que et diuen com si no.

(Pàg. 174) 
Qualsevol comportament que considerin inadequat té la seva conseqüència, ja sigui en forma d’uns cops al cap o que t’estovin el cul amb la mà, una sabata, un pal o la corretja. Això ja depèn de l’humor de l’adult en qüestió.  És clar que, si acates la disciplina i no et passes de la ratlla o no t’enxampen, cap problema.

(Pàg. 189)
Ara s’adona que hi ha molts infants a qui no havia vist. Com pot ser, si viuen junts sota el mateix sostre? És com si fossin invisibles per a la resta també, entre ells, no solament per al món. I això li dol. Passar desapercebut el fa sentir doblement víctima.

(Pàg. 202)
- (...) La mujer puede ser muy buena o muy mala, como decía Shakespeare: es un manjar digno de dioses, cuando no la guisa el diablo –continua l’orador.
- Qui és Shakespeare? –és qüestionen uns quants.
I tots es pregunten si a les escoles normals, les ue no són de huerfanitos, també va n a fotre’ls la tabarra.  Ara bé, si només fos parlar rai, perquè després de la xerrada els obliguen a desfilar, i a uns quants escollits els fan revisions mèdiques especials.

(Pàg. 210)
- (...) per què no puc venir a conèixer aquest senyor? –somica el nen.
- Perquè , en realitat, és un viatge en el temps molt perilllós –s’inventa l’Andrea-. I és el teu pare qui ha de descobrir què li va passar a l’avi Emilio quan era un infant. Perquè a vegades no sabem explicar el que ens passa quan passa, i allò que no hem dit es queda amagat dins nostre i després costa molt de sortir, saps?.

(Pàg. 212) 
Què et destrossa la vida? Una hòstia? Dues? Quedar-te orfe? Que abusin de tu o veure com ho fan a un company? Què construeix un record: la percepció o el temps?

(Pàg. 227)
No és fàcil diferenciar la realitat del somni, quan tot sembla un malson. I voldria tenir certeses sobre les fets, però l’única que troba és la de l’autoritat que els sotmet a la seva versió.

(Pàg. 237)
(...) les coses han canviat. Les persones també. Vol i dol, perquè ja no és possible negar el que ha viscut, sentit, aguantat. Ja no és el mateix. Ni se sent com un nen. Somriu cap enfora mentre la innocència s’escola igual que les llàgrimes, cap endins.

(Pàg. 273)
Els amics acaben per marxar, desaparèixer. O potser se n’aïlla, igual que dels seus propis records i sentiments. Cada cop viu més lluny de la realitat, deixant enrere l’infant alegre i valent que havia sigut, per convertir-se en un jove ensopit i covard. Al cap i a la fi, tenien raó: donar-se per vençut era l’única opció. Rendir-se a l’evidència, a la injustícia, a la realitat. Que el supera. Que els supera a tots. I deixar-se dur. Arrossegar. Pels dies, les setmanes i els anys.

(Pàg. 279)
Les opcions es redueixen dràsticament quan no tnes la preparació necessària per viure en el món real, malgrat saber resar en llatí. A uns pocs això els serveix per entrar al seminario, mentre que a d’altres els aboca al garrote, fins i tot en casos sense sang. Pel simple fet de no haver sortit reformats d’un asilo.
- Es un caso perdido. –diuen. O diran.

(Pàg. 287)
Com poden decidir, les lleis, que un crim caduca si les conseqüències no ho fan mai?

::: Què en penso...
El que primer cal dir de La ciutat dels nens de la Teresa Roig és que és una novel·la valenta. Una novel·la que lluita contra l’oblit del passat. S’atreveix a plantar cara a l’oblit interessat de certs fets i de determinades institucions.

I és que La ciutat dels nens recupera un dels episodis més foscos en la història recent de Barcelona. Uns fets ominosos de tal magnitud que encara avui existeixen víctimes i damnificats (directes i indirectes) encara que, malauradament, ni un sol responsable.

La novel·la és un pou d’emocions que conflueixen en una indignació creixent davant els fets narrats. I es nota que tant aquest enuig com les ganes de reparació que desperta alimenten la veu narrativa que,  dividida en dues històries situades al present i passat, enllaça els fets amb les seves conseqüències.

Aquesta veu narrativa adopta dos papers: el més obvi, el literari, acompanya la història i els personatges des d’un punt de vista omniscient, contextualitzant la trama, apuntalant diàlegs o descrivint contextos de forma clara i senzilla, sense estridències estilístiques i sempre buscant l’efectivitat narrativa.

Però en ocasions també abandona l’equanimitat i adopta un to més valoratiu, sovint de caràcter crític sobre el fets narrats i el context històric. Si bé s’avé amb el sentiment del lector, arriba a confondre la lectura en ocasions al no presentar límits clars entre les veus dels personatges i la veu narradora.

Però a banda de la valentia i del doble joc que adopta aquesta veu narrativa, què ofereix al lector La ciutat dels nens?

Sobretot una novel·la amb un component documental tant acurat i precís que en ocasions dilueix la frontera entre text literari i crònica històrica. Així, amb passatges, extractes i cites literals de credos i manuals franquistes i/o religiosos reproduïts literalment -tot i que a vegades de forma massa recurrent i extensa-, la Roig documenta l’adoctrinament ideològic del règim dictatorial (i la repressió que aquest significava) i aconsegueix dotar la narració amb una càrrega de veracitat històrica.

Però més enllà també hi ha un component estilístic que defineix la prosa de l’autora: l’ús del present com a temps verbal predominant tant en la línia narrativa que tracta els fets del passat, com en la que tracta els fets del pertanyents al present.

En narrar usant el temps present la novel·la aconsegueix un gran dinamisme narratiu. A la vegada aconsgueix reduïr la distància entre fets/personatges i el lector. De fet, té un efecte subjectiu: el de fer patent que el passat no es pot, ni s’ha d’oblidar.

A la vegada, la Roig usa molt hàbilment els mateixos diàlegs dels protagonistes com a eines descriptives de moments, sensacions i ambients. D’aquesta manera la càrrega descriptiva flueix entre el context documental ja referit i els propis personatges.

Cal destacar també els moments de treva que la Teresa Roig ens ofereix malgrat el tremendisme dels fets narrats. Així dosifica petites escenes que, a estones, desfan el drama inherent a la narració i ofereixen certa tendresa i fins i tot algun petit somriures en relatar les peripècies, pròpies del infants tancats al reformatori que, d'altra banda, constitueix un personatge (grupal) més de la novel·la.

Ara bé, aquest somriu tot just esmerçat pel lector es glaça de seguida: davant de la descripció dels maltractaments comesos, davant dels abusos sexuals de la cúria responsable de la institució, davant de l’adoctrinament capaç d’esquerdar famílies o davant de la misogínia imperant en aquella societat de doble moral.

La ciutat dels nens és doncs una novel·la colpidora (segurament necessària) que relata i documenta els abusos que es van donar a “La ciudad de los muchachos” de Barcelona (i per extensió, en diferents internats franquistes). Es complementa amb un fil argumental situat en el present del lector que serveix, més enllà de contextualitzar el passat, per fer aflorar les conseqüències que encara s’arrosseguen anys després.

::: Altres n'han dit...
NacióDigital (P. Martí).

::: Enllaços:
Teresa Roig, context històric i testimonis. l'educació sota el franquisme, educació o adoctrinament?, presons infantils, sobre els maltractes i els abusos.