Una boda a Lió i altres relats - Stefan Zweig




"(...) aquella memorable nit d’amor despresa dels llavis de la mort."

 






Zweig, Stefan. Una boda a Lió i altres relats.
Barcelona: Quaderns Crema, 2020


Die Hochzeit von Lyon; Ein Mensch,den man nicht vergisst;  Zwei Einsame; Die Wanderung. Traducció de Tiana Puig.
Col·lecció Mínima minor, 109



::: Què en diu la contraportada...
Durant el Terror jacobí, una jove, que espera l’execució al fosc soterrani d’una presó, es retroba amb el seu promès, a qui creia mort en una insurrecció de les forces partidàries de la monarquia. Només la compassió dels seus companys d’infortuni ajudarà els amants a complir el seu desig més gran, presentar-se davant de Déu com a marit i muller, i alhora oferirà un consol momentani a tots els presents. Publicat originalment el 1927, «Una boda a Lió» és un retrat colpidor de la persecució política i religiosa, un dels principals fracassos de la humanitat segons Stefan Zweig. Aquesta edició inclou, a més, els relats «El camí», «Un home que no s’oblida» i «Dos solitaris».

::: Com comença...
El 12 de novembre de 1793 Barère va promulgar a la Convenció Nacional francesa un decret funest contra la traïdora ciutat de Lió; que per fi havia estat abatuda. L’edicte acabava amb aquestes paraules lapidàries: “Lió ha fet la guerra a la llibertat. Lió ja no existeix”.
Una boda a Lió.

::: Moments...
(Pàg. 29)
Tant sols la corona nupcial, que s’havia desprès amb facilitat del cap de la jove nàufraga, va surar una estona més, òrfena i sense rumb, sobre el corrent incenssant del riu. Fins que finalment també va desaparèixer, i amb ella, el record d’aquella memorable nit d’amor despresa dels llavis de la mort.
Una boda a Lió

(Pàg. 33)
Corrien rumors estranys per tota la contrada i se sentien a dir coses insòlites, talment com si hagués arribat l’hora i el Messies fos a prop. Als poblets de Judea hi arribaven cada vegada més homes de Jerusalem que parlaven dels senyals i els miracles que s’havien esdevingut. I quan s’aplegaven en petits grups abaixaven la veu, carregada de misteri, per parlar-los d’aquell home estrany a qui anomenaven Mestre. A tot arreu els escoltaven de bon grat i se’ls creien presos d’un optimisme temorós, ja que l’anhel de l’arribada del Salvador urgia i havia madurat entre el poble com una flor que fa esclatar el seu calze.
El camí

(Pàg. 41)
El vi li havia despertat desitjos obscurs, i la sang, encesa per l’abrasadora cremor del sol, li batia per les venes amb una sensualitat insòlita que cada vegada li enterbolia més l’enteniment.
El camí.

(Pàg. 43)

(...) va veure una multitud que s’empenyia agitadament i cridava tan fort que fins i tot ell, des de la llunyania, en sentia les veus. Per damunt va veure que sobresortien tres creus que es perfilaven, negres i afilades, sobre el cel de fons, inundat per un fort esclat de llum, talment com si el fulgor de les flames s’hagués estès per tot el món i l’hagués submergit en una claror amenaçadora. El camí.

(Pàg. 49)

Seria desagraït oblidar-me de l’home que em va ensenyar dues de les coses més difícils de la vida: en primer lloc, i partint d’una absoluta llibertat interior, a no sotmetre’s al poder més gran del món, el dels diners; i en segon lloc, a viure amb els nostres semblants sense crear-se ni un sol enemic.
Un home que no s’oblida. Una vivència.

(Pàg. 54)
(...) aquell homenet tan peculiar, vestit amb parracs i sempre disposat a donar un cop de mà, havia inventat per a si mateix un sistema econòmic completament nou. Confiava en la honradesa del seus semblants, i en comptes de dipositar diners a la caixa d’estalvis, preferia crear-se un crèdit d’obligacions morals dins del seu cercle social més proper. Havia invertit una petita fortuna en el que podríem dir béns intangibles.
Un home que no s’oblida. Una vivència.

(Pàg. 59)
(...) si tothom es professés confiança mútua, no existirien ni la policia, ni els jutjats, ni les presons..., ni els diners. I és que, ¿no seria millor, tenint en compte com n’és, de complicada, la nostra economia, que tots visquéssim com aquell home, que sempre ho donava tot i tanmateix només prenia allò que veritablement necessitava?
Un home que no s’oblida. Una vivència.

(Pàg. 64)
(...) arran de la seva xacra, feia temps que s’havia acostumat a estar sol, i en aquella solitud s’havia convertit en un filòsof reservat que es prenia la vida amb la indiferència de qui renuncia.
Dos solitaris.

::: Què en penso...
Una nova demostració del mestratge de Zweig a l’hora de descriure ambients i d’analitzar psicologies, però sobre tot d’encendre emocions, en aquesta ocasió en forma de quatre relats de lectura àgil.

Els relats, tot i que cada un d’una manera diferent, semblen girar al voltant de la desesperança. Zweig vehicula aquesta temàtica a partir de quatre testimonis diferents: uns s’hi resisteixen amb l’amor, altres amb la fe, uns altres amb la generositat i uns darrers amb el coneixement.

Com sempre, la prosa de Zweig, cuidada i plena de matisos, d’estil detallat i concret,  és el vehicle excel·lent per traslladar-nos amb un gran sentiment aquestes històries de desarrelats i de víctimes.
La lectura es transforma en quelcom magnètic. En poques pàgines assoleix una profunditat i un detall tant exuberant que contrapesen l’emotivitat que despren.

En definitiva, Zweig ens deleix amb quatre relats profundament humanistes. 

::: Altres n'han dit...
Cada dia lletres, Els llibres del Senyor DolentLlegir.cat (M. Haro), Núvol (G. E. Mur)MetaculturaUn libro al dia, El estante literario, Las inquilinas de Netherfield, El blog de Juan Carlos, El blog de la fábula, Los libreros de Benedetti, Parnaso de las Artes, Anika entre librosDavid, Earth planet, Knopfler and a humble man.

::: Enllaços: 
Stefan Zweig.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli