Els altars de la por - Anatole France

 

"- (...)  em demanes més que la vida, em demanes la felicitat."

France, Anatole.Els altars de la por.
Barcelona: Edicions de 1984.

Les autels de la peur. Traducció d'Anna Maria Corredor.
Col·lecció Butxaca 1984, 34

::: Què en diu la contraportada.... 
Anatole France, fill d’un llibreter i insaciable lector, va rebre el premi Nobel de Literatura el 1921. Havia estudiat amb especial passió el període historic de la Revolució Francesa del 1789.

Aquesta petita novel·la, que no va arribar a ser publicada en vida d’Anatole, sinó que ho van fer els seus amics un cop ell desaparegut, es un relat dels amors d’una vídua parisina, bella i somniadora, amb un jove burges desesperadament enamorat i sense esperança.

Com a teló de fons que a poc a poc acabarà dominant l’escena, ressona a París el brogit de la Revolució. La historia s’accelera i esdeve brutal: el Terror s’acosta, la màquina infernal es posa en moviment.

Els altars de la por es un cant a l’esperit de llibertat i justícia i una crítica a la tirania i al fanatisme. 

::: Com comença...
14 de juliol de 1789
L’avinguda Cours-la-Reine estava deserta. El silenci profund dels dies d’estiu impregnava les verdes ribes del Sena, els vells faigs podats que començaven a allargar les ombres capa a orient, i el blau encalmat d’un cel sense núvols, sense un alè d’aire, sense amenaces ni somriures.

::: Moments...
(Pàg. 14)
De tant en tant, s’aturava i parava l’orella per sentir el murmuri lleu però terrible que pujava de París i, en aquella remor més feble que un sospir, hi endevinava crits de mort, d’odi, d’alegria, d’amor, tocs de tambor, trets, i en definitiva, tota la ferocitat estúpida i l’entusiasme sublim que les revolucions fan pujar des de les llambordes del carrer fins al sol abrusador.

(Pàg. 14)
(...) una munió de gent terrible, pàl·lida com la fam i la por, embriagada, fora de si, perduda en un somni de sang i de glòria, circulat des de la Bastilla a la plaça de la Grève (...)

(Pàg. 16)
Els enamorats estan marcats amb un senyal: tenen ua dolçor persistent que els elimina tots els obstacles.

(Pàg. 35)
- (...) Perquè ho sapigueu: les dones aprecien els homes que actuen amb decisió, i no pas els que parlen amb tendresa. Marcel, fa dos anys que esteu immers en un horrible ensopiment. Mentre al vostre voltant tot traspua entusiasme i energia, vós us quedeu inert i fred. I no digueu pas que hi ha una altra causa. Només heu de retre compte de la vostra via a Déu i als homes. (...)

(Pàg. 36)
(...)Va assenyalar el Camp de Mart:
- Ja veieu aquest altar de la Pàtria, l’estrada immensa que minut a minut fa créixer la il·lusió d’un gran poble. S’esfondrarà, i pressento que un dia, a totes les places públiques de França, s’aixecaran silenciosament altres altars: els altars de la por. Germain, en nom de la que estimeu, us suplico que no hi feu mai cap ofrena.

(Pàg. 41)
- (...) Pels magistrats, la impotència és un crim. I què feia Manuel, procurador –síndic de la Comuna, que conjura els degolladors a veure una certa justícia en la seva venjança! I Billaud-Varennes, el seu digne substitut, que recomana als que maten que almenys no robin els béns de les víctimes! I el comitè civil, que entrega bons de pa, de vi i de palla als treballadors de les presons! I el comitè de vigilància, que difon l’apologia de les massacres a tots els departaments! I la nació amb les armes a la mà, que ha vist, ha sentit i no s’ha bellugat! Oh covardia! Vergonya! Vergonya! No hi ha ningú que gosi indignar-se (...).

(Pàg. 55)
L’afer Duvernay ja s’havia iniciat, l’interrogatori havia començat; a través dels ciutadans presents a la sala, contínuament el poble s’assabentava d’episodis alterats grollerament que, deformant-se de boca en boca, no paraven fins que la ignorància i l’odi els havia donat la forma perfecta. 

(Pàg. 62)
“(...) L’home –va dir- és una màquina que es pot perfeccionar, com totes les màquines. Cal millorar-la amb la ciència, de la mateixa manera que es milloren els rellotges i els mecanismes rotatius.”

(Pàg. 70)
El desig boig d’estimar impregnava l’aire de la presó. La mort esperonava l’amor.

(Pàg. 72)
- (...) Amic meu, hem de creure que tots dos morirem. Però què ho fa que vós esteu trist i que jo estigui alegre? Que potser perdent la vida perdeu més que no pas jo?
- Fanny –li va respondre-, sou jove, sou rica, plena de salut i bonica, i perdeu molt si perdeu la vida; però com que sou incapaç de pensar, no sabeu què perdeu. Pel que fa a mi, sóc pobre, sóc vell, estic malalt; i treure’m la vida és treure’m poca cosa. Però sóc filòsof i físic, tinc la noció del ser i del no ser que vós no teniu i sé exactament què perdo. Vet aquí, Fanny, per què estic trist mentre que vós esteu alegre.

(Pàg. 76)
“(...) Nanon, el meu fill està sol al món; us el confio. És intel·ligent i bon nou; situeu-lo en un lloc discret de la societat i podrà ser feliç.”

(Pàg. 87)
- (...) escolta’m: estimo algú.
Lardillon va abaixar el cap per demostrar que aprovava aquell sentiment.
- Ciutadà Lardillon, sé que no ets insensible; et demano que em posis amb la persona que estimo i que m’enviïs immediatament a Port-Libre.
- Ep! Ep! Ciutadà –va dir Lardillon amb un somriure als llavis prims i ferms alhora-, em demanes més que la vida, em demanes la felicitat.

(Pàg. 98)
(...) Marcel assaboria segles sencers de delícies contemplant el rostre de Fanny.

::: Què en penso...
A mig camí entre la crònica històrica i el fulletó amorós, cent any després de la Revolució Francesa Anatole France escriu Els altars de la por, novel·la breu que retrata l’evolució de la insurrecció que va sacsejar França i de retruc la resta del món occidental.

En tot cas, els punts forts de la nouvelle diria que són dos: el seguiment del fet revolucionari -en un París cada cop més angoixant per uns i oportunista per altres-, i la tensió entre eros i thanatos.

D’aquesta manera l’autor fa evolucionar els seus personatges en petits capítols que, ordenats per data, recorren des de l’Assamblea Constituent del 1789 fins al moment més cruent del Terror jacobí.

Anatole France exposa amb una prosa elegant i prou descriptiva la follia i la irracionalitat del procés revolucionari. El lector testimonia així la transició de l’idealisme revolucionari dels primers moments al fanatisme i la revenja que condueixen a l’acarnissament i al Terror.

Dèiem que París hi apareix de forma constant: avingudes, places, presons, jardins i mansions són els diferents escenaris que acullen la fugida endavant dels dos dissortats protagonistes.

D'aquesta manera Anatole France erigeix la part històrica de la novel·la a partir de la relació entre una noble i un jove poeta idealista. La relació sentimental en un principi platònica i cap al final més sentimental, però -cal dir-ho- del tot naïf serveix de pedra de toc per desplegar la Història.

I és que la novel·la aprofita la idea de l'amor per guanyar pes dramàtic: l’amor d’uns amants que, tot esperant la mort segura, no podran consumar la seva relació; però també l’amor d’una mare obligada a acomiadar-se del seu fill menut per salvar-lo de la guillotina.

D'aquesta manera la novel·la va alternant el protagonisme exaltat de la gent de Paris amb el protagonisme més íntim de la desventurada parella. Aconsegueix d’aquesta manera oferir un ritme que facilita la seva lectura i ofereix una visió de conjunt més àmplia dels fets.

Al final Els altars de la por de l'Anatole France ofereixen una estona de plaer lector i a la vegada una repassada a uns fets històrics d’importància contrastada.

::: Altres n'han dit...
Llunàtic, Les livres d'Antoine.

::: Enllaços:
Jacques Anatole François Thibault, perfil, André Chenir, motiu d'inspiració.

::: Llegeix-lo:
Francès (html, pdf, hibrid sobre edicio original al Journals des Débats, 1884).