L'obra mestra inconeguda - Honoré de Balzac



"(...)  la felicitat no és sinó un record i la glòria una mentida."










Balzac, Honoré de. L’obra mestra inconeguda.
Barcelona: Edicions Proa, 1998


Le chef d’oeuvre Inconnu. Traducció de Josep Palau i Fabre:
Col·lecció A tot vent.




::: Què en diu la contraportada...
Com pot l’artista donar al seu quadre més vida que a la seva model? El vell Frenhofer parla com si en tingués el secret. Però, quin misteri preserva dins el seu taller de les mirades estranyes? François Porbus i el jove artista Nicolas Poussin assetjaran el mestre, obsessivament, fins a obtenir una alta lliçó.
L’obra mestra inconeguda, novel·la breu de sorprenent profunditat, s’endinsa amb senzillesa en els misteris de l’ànima i de la creació artística. Potser per això és un dels relats més cèlebres de Balzac, del qual Césanne es va aprendre el text de memòria. També Picasso, com relata el pròleg de Josep Palau i Fabre, el va il·lustrar.

::: Com comença...
Vers la fi de l’any 1612, davant d’un fred matí de desembre, un jove, el vestit del qual era d’aspecte molt modest, es passejava davant la porta d’una casa situada al carrer dels Grands-Augustins, a París.

::: Moments...
(Pàg. 26)
Existeix, en tots els sentiments humans, una flor primerenca, engendrada per un noble entusiasme, que va afeblint-se progressivament, fins que la felicitat no és sinó un record i la glòria una mentida.

(Pàg. 27)
L’hàbit del triomf afebleix el dubte, i el pudor es potser un dubte.

(Pàg. 32)
- (...) us imagineu ser pintor i haver sostre el secret de Déu!... Prrr! No n’hi ha prou de saber a fons la sintaxi i no cometre faltes contra la llengua per ser un gran poeta!

(Pàg. 33)
- (...) Aquest indret palpita, però aquest altre és immòbil, la vida i la mort lluiten en cada detall; aquí és una dona, allí una estàtua, més enllà un cadàver. La teva creació és incompleta. No has pogut insuflar sinó una part de la teva ànima a la teva obra estimada. La torxa de Prometeu s’ha extingit més d’una vegada en les teves mans, i molts indrets del teu quadre no han estat tocats per la flama celestial.

(Pàg. 35)
- (...) he estudiat molt sobre el model aquesta gorja; però, per desgràcia nostra, hi ha en la naturalesa efectes veritables que no ho semblen tant sobre la tela...
- La missió de l’art no és la d’imitar la naturalesa, sinó d’expressar-la! No ets un vulgar copista, sinó un poeta! –cridà amb vivacitat el vellet, interrompent Porbus amb un gest despòtic-.

(Pàg. 36)
- (...) La bellesa és una cosa severa i difícil que no es deixa percaçar així; cal esperar els seus moments, sotjar-la, acuitar-la i enllaçar-la amb força per obligar-la a donar-se. La Forma és un Proteu molt més inabastable i molt més fèrtil en capgirells que no pas el Proteu de la faula. No és sinó després de llargs combats que se la pot obligar a mostrar-se amb el seu veritable aspecte.

(Pàg. 38)
- (...) És això i no és això. Què hi falta?, un no res, però aquest no res ho és tot. Capteu l’aparença de la vida, però no expresseu excés que desborda, aquest no sé què que potser és l’ànima i que flota ennuvoladament sobre l’aparença (...).

(Pàg. 39)
- (...) El vulgus admira, el veritable coneixedor somriu.

(Pàg. 50)
- (...) La línia és el mitjà a través del qual l’home s’adona de l’efecte de la llum sobre els objectes; però no hi ha línia en la naturalesa, on tot és ple: és modelant que un dibuixa, és a dir, que un destaca les coses del medi on es troben. Només la distribució de la llum dóna l’aparença del cos!.

(Pàg. 51)
- (...) Vegeu: l’excés de saber, com la ignorància, arriba a una negació. Dubto de la meva obra!

(Pàg. 55)
- (...) el nostre art, com la naturalesa, composta d’una infinitat d’elements: el dibuix forneix un esquelet, el color és la vida, però la vida sense l’esquelet és una cosa més incompleta que l’esquelet sense la vida. En fi, hi ha alguna cosa de més veritable que tot això, és que la pràctica i l’observació ho són tot en un pintor, i que si el raonament i la poesia es barallen amb el pinzell, s’arriba al dubte (...).

(Pàg. 57)
La seva figura greu i vigorosa perdé la seva expressió joiosa quan comparà la immensitat de les seves esperances amb la mediocritat dels seus recursos.

(Pàg. 58)
No sempre el sol brillava, mentre que ella era sempre allí, recollida en la seva passió, aferrada a la seva felicitat, a la seva sofrença, consolant el geni que desbordava en l’amor abans d’apoderar-se de l’art.

(Pàg. 60)
- (...) llença els meus pinzells, crema aquests esbossos. M’he equivocat. La meva vocació és estimar-te. No sóc pintor, sóc enamorat. Al diable l’art i tots els seus secrets!

(Pàg. 67)
- (...) La meva pintura no és una pintura, és un sentiment, una passió. Nascuda en el meu taller, ha de restar-hi verge, i no pot sortir-ne sinó vestida. La poesia i les dones no es lliuren nues sinó als seus amants!

::: Què en penso...
Vet aquí un d’aquells relats que alimenten qualsevol ànima lectora. Vet aquí un petit gran conte que malgrat la seva brevetat i senzillesa formal, ofereix una multitud de dimensions –tant narratives com existencials- i una proposta temàtica força provocadora i complexa.

I és que dir que L’obra mestra inconeguda tracta sobre Art, és quedar curt o si voleu, quedar-se només amb una part de la proposta de Balzac. Sí, és evident que la temàtica artística és la principal raó argumental del relat, però no només.

El paper de la dona, ja sigui com a companya o com a argument artístic; el paper de l’amor com a motor dramàtic, gestor de les accions dels personatges i dels seus finals; i també l’arravatament de les passions a l’hora de crear, igualant l’esperit creador artístic a l’esperit diví, conformen una sèrie de temes (segurament eterns a la literatura) també presents al conte de Balzac.

Tot plegat en una estructura narrativa simple dividida en dues parts titulades amb el nom de les dues úniques dones del relat: la dona real, l’amant de carn i ossos, la bellesa ideal (Gillette); i la dona imaginada, somni etern, recurs pictòrics impossible (Catherine Lescault).

A la primera part (Gillette) Balzac ens presenta els personatges principals (Porbus, Poussin i Frenhofer, pintors) i els seus conflictes (el debat sobre l’objectiu de l’art pictòric: representació pictòrica o expressió artística), amb els que aprofita per establir una sèrie de premisses epistemològiques de l’Art del tot innovadores per l’època i que, gairebé 100 anys més tard, serien reivindicades per Picasso o Cézzane entra d’altres.

A la segona part (Catherine Lescaul) Honoré de Balzac ofereix el desenllaç al joc dramàtic que s’ha establert entre els personatges, i remata el relat oferint unes conclusions exemplars: la mort del personatge més excessiu i l’elecció de l’amor carnal (no l’espiritual) per part del personatge més innocent.

Al llarg de tot el relat, tant el diàleg com la descripció tenen un protagonisme evident. Amb el primer, Balzac ens ofereix la ideologia que dota de fons el relat. Amb la segona ens ofereix una poesia narrativa que ens permet visualitzar aquestes idees amb una gran component emocional.

Aquestes descripcions, ecfrasis referencials, són molt treballades i ofereixen una experiència alhora visual i lectora molt acurada (acolorida, viva, emocionant, dinàmica) Així la continuïtat narrativa que defineix la prosa no és problema en Balzac aconseguint que la narració suggereixi la simultaneïtat que defineix la mirada pictòrica.

Però el que és realment admirable és la capacitat d'Honoré de Balzac de sintetitzar tanta bellesa i tanta emoció, tant pensament i tant desafiament intel·lectual, amb una contenció narrativa exemplar.

Ara bé, també és una d’aquelles propostes literàries que és més reconeguda per una vessant temàtica que no pas per la totalitat de l’obra en sí. És a dir, és referencial com a proposta conceptual sobre l’art pictòric, però no és tant coneguda com a proposta dramàtica.

En temes artístiscs, aporta una profunda reflexió sobre el figurativisme pictòric i es planteja si l’artista s’ha de limitar a copiar la realitat o ha d’interpretar-la. Sosté que la línea és un recurs antinatural o que el color i la il·luminació han de ser les eïnes bàsiques del pintor. Es qüestiona doncs, sobre la producció i sobre la interpretació de la forma pictòrica.

Molts anys més tard, ja ho deiem abans, durant l’adveniment de l’expressionisme i, en definitiva, de l’informalisme pictòric de principis del XX, tots aquests plantejaments i punts de vista seran reivindicats per artistes de reconeguda vàlua.

Planteja així mateix temes propis del procés artístic; de la definició de l’obra d’art; de quan es pot donar per finalitzada (si és que es pot) una pintura. Però també planteja la part fosca de l’art, l’obsessió en l’ideal estètic, del tot inassolible; o la incapacitat de l’audiència d’interpretar la proposta pictòrica d’un autor.

És sobretot en aquests passatges on Balzac incideix en el conflicte interior i planteja el difícil equilibri entre l’idealisme i el pragmatisme.

Així, els seus protagonistes són tres pintors que representen en certa manera un cicle vital: la joventut (Poussin) –l’aprenent amb la seva gosadia i la seva inexpertesa; la maduresa (Porbus) - l’èxit i l’acomodament en la tècnica-; i la vellesa (Frenhofer) -el mestre de mestres cerca més enllà de la tècnica habitual i del figurativisme, més interessat -obsedit- en l’ànima, en la idea, que en la reproducció de la realitat-.

En resum, un d’aquells relats que donen sentit a la literatura, que creen passions i metes de coneixement. Un d’aquells relats profunds i commovedors tant generosos (i magistrals) que alimenten l’esperit i el pensament a la vegada. Quan tardareu vosaltres a descobrir aquesta obra mestra inconeguda de Balzac?

::: Altres n'han dit...
Narrativa clásica (G.Castro), Emak Bakia, De libris,

::: Enllaços:
Honoré de Balzac, per què tant d'enrenou amb aquest relat?, en detall, diferents versions del relatpetit tractat de la Teoria de l'Art, reflexions interessants sobre l'estètica i l'art, projeccions i paral·lelismesinspiració per Picasso, entre la realitat i la ficció, entre la mitologia i l'estètica, l'allargada ombra de Balzac en el món pictòric modern, Frans Porbus, Nicolas PoussinJan Gossaert,

::: Mira-la:
Francès  (streaming a Youtube. La Belle Noiseuse, dirigida per Jacques Rivette ,1991)

::: Llegeix-la:
Francès (facsimil, Ed. Charles Gosselin Libraire, v. III, 1831)
Francès (html)

::: Escolta-la:
Francès (streaming i descàrrega MP3)




Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli