Crucifeminació - Manuel de Pedrolo

 

"(...) el combat és nul entre els homes de ciència i la gent de religió, tots prou humans per faltar a juraments hipocràtics i a vots de castració."

De Pedrolo, Manuel. Crucifeminació.
Tarragona:Orciny Press, 2017

Col·lecció Tar, 9

::: Què en diu la contraportada...
Una matinada de l’any 2081 apareix en una plaça pública una dona embarassada i crucificada, sense que ningú en conegui la procedència. Enmig del borrombori que causa aquest fet, infanta un nen que és immediatament anomenat Definitiu i considerat la segona encarnació de Déu a la terra. Aquests són els fets que ens narra un dels documents de diversa procedència que conformen la ficció de Crucifeminació, i que són complementats o refutats per la resta d’informes i escrits que l’acompanyen, i que han anat apareixent en diferents moments al llarg del temps.

Manuel de Pedrolo construeix en aquesta obra una crítica a la creació dels mites religiosos i a la manipulació que aquests pateixen en mans de les autoritats polítiques, eclesiàstiques i fins i tot mèdiques. Crucifeminació és una obra experimental que juga amb la forma i el contingut, que va més enllà dels gèneres i que posa de manifest la voluntat de l’autor d’explorar les diferents tècniques literàries per tal de dignificar la literatura catalana. Escrita el 1981 però publicada per primera vegada el 1986, s’emmarca dintre del cicle de novel·les sobre els mites ancestrals que es completa amb Procés de contradicció suficient(també recuperada per Orciny Press) i Múltiples notícies de l’Edèn.

::: Com comença...
Hi és potser des de la negror de la matinada, quant durant dues o tres hores s’han apagat els llums de la zona? Ningú no ho podrà dir mai, i potser ni serà investigat...

::: Moments...
(Pàg. 41)
(...) de sobte, un miler de veus que de seguida es multipliquen, bram aextàticament: ESTÀ PRENYADA! Que no ho sabia tothom, potser? Que no ho havien observat si més no els dels primers rengles i la gent dels balcons que aquell ventre era massa protuberant?

(Pàg. 42)
(...) de la multitud momentàniament acallada surten tres o quatre veus coincidents. ÉS LA SEGONA VINGUDA! Hi ha com un esparverament que afecta àdhuc els levites, i a poc a poc tothom es va agenollant com pot, sobre els peus o les cames dels veïns. S’inicien càntics, invocacions i pregàries que es van uniformant bo i que un ensotanat, en reaccionar, busca un altaveu militar i, en nom propi i dels altres jerarques espirituals allí presents, adverteix de la grandíssima imprudència de substituir l’església, l’única cridada a dictaminar l’abast que cal donar als esdeveniments (...).

(Pàg. 53)
(...) el tocòleg encarregat d’aquest comès separa ràpidament el cap de l’entrecuix de la noia i, en el to de qui es felicita d’una descoberta, gairebé crida: EL TÉ INTACTE, TRILOBULAT! Hi ha somriures d’escepticisme, però tots s’empenyen per mirar aquell prodigi i aquella raresa. Perquè, com s’expliquen un cop satisfeta la curiositat que confirma les asseveracions del col·lega, d’hímens trilobulats se’n troben pocs i de dones intactes i prenyades cap d’ells no n’ha vist cap.

(Pàg. 61)
Les autoritats civils i, sobretot, les militars, escolten cellajuntes aquesta declaració, i l’objecten amb una certa contundència, puix tant el mot com el concepte d’autoritzar pertanyen per dret propi al govern i als poders fàctics, a tots els quals ve molt costa amunt veure’l utilitzat amb tanta desimboltura per algú, diuen, que només gaudeix de competències espirituals (...).

(Pàg. 66)
Destrament, com si de nadons en manegés cada dia, l’eleva més, oferint-lo a la contemplació general, i quan l’abaixa per tal de deixar-lo sobre la gespa, tots es culiven a observar com despulla el cosset... Un AH! esblaïat és la resposta unànime a l’espectacle increïble que els ulls observen: la lleu però indiscutible fissura on hi hauria hagut d’haver una cigaleta.

(Pàg. 69)
(...) s’atansa més a la parida i fins puja uns graons de l’escala per tal d’examinar més a prop la vagina i les seves circumstàncies, prou notables si fos cert, com proclama de seguida, que l’himen, bo i que hagi sofert el pas de la nou nada, continua miraculosament intacte, com ja havia suposat. Caldrà, afegeix tombant-se cap als metges, que ho certifiquin per escrit per tal que mai, en el futur, no es pugui acusar l’església d’haver elaborat llegendes fins a convertir-les en història. Però vol que li acceptin la paraula, no tolera que cap dels facultatius ho comprovi, car a partir d’aquest moment, quan cap preocupació mèdica no justifica ni tocaments ni mirades, seria una ofensa greu exposar la santa mare a uns ulls profans (...).

(Pàg. 71)
(...) el combat és nul entre els homes de ciència i la gent de religió, tots prou humans per faltar a juraments hipocràtics i a vots de castració.

(Pàg. 109)
Diu que hi va anar
deixant... Sense pas-
sar per cap crisi?
“Sí. Amb tota natu-
ralitat.”
Es considera agnòstica?
“Crec que pot ha-
ver-hi un creador,
però no pas la mena
de Déu de què ens
parla l’església, d’un
moralismes tan... ab-
surd.”

(Pàg. 110)
Hi es afeccionada a
la reflexió diguem-ne
teològica?
“De vegades.”
I no és estrany, en
una persona escèp-
tica?
“Gens. La persona
que creu no té per
què fer-se algunes
preguntes. No li han
dit, per tranquil·lit-
zar-la, que Déu és
incomprensible? És
sabut, també, que
l’església no enco-
ratja a pensar... La
posició de l’escèptic
és diferent, i a al-
guns, com a mi, pot
ser que la reflexió els
convingui o els dis-
tregui.”

(Pàg. 141) 
Ha calgut una revelació sense precedents i que la dignitat, més que no pas l’església que abandono, m’obliga a reservar-me, perquè els ulls se m’obrissin a una evidència ben clara: no servim Déu, sinó que ens en servim per tal d’alimentar la nostra vanitat, la nostra influència, el nostre poder.

(Pàg. 153)
Deslliurà en la seva nuesa per tal de significar la radicalitat d’aquell naixement, deslliurà entre el cel i la terra per tal de significar la naturalesa de l’infant; deslliurà amb els membres separats en una gran X per tal de significar el misteri de la promesa; deslliurà lligada per tal de significar la seva subordinació al fill: deslliurà sense perdre la virginitat per tal de significar l’homenatge que el pare li feia.

(Pàg. 155)
“(...) La crucifeminació elimina el protagonisme constrenyidor del fill i , doncs, situa el centre la realitat en l’acte generador de la font, de l’origen, de la matriu eterna. Desapareix l’opacitat que facilita la noció de la transcendència i s’integra la immanència d’un procés evolutiu que, essent un, és, alhora, múltiple en la seva transitorietat. L’home té altre cop la paraula.”

::: Què en penso...
Crucifeminació destaca per dos trets que, si bé d’entrada són força heterogenis, presos en conjunt són del tot concordants: la pulsió innovadora i el propòsit provocador.

Ambdues s’adrecen al lector tant en el seu rol de llegir i consumir una història, com en el seu rol d’individu integrat a una societat amb determinades conviccions i credos. Ambdues pretenen que el lector (en el seu doble rol) es qüestioni coses. Tant a nivell literari, com a nivell social.

Crucifeminació, de ritme frenètic des de la primera ratlla (literal), es caracteritza per la prosa  exuberant de Manel de Pedrolo.

Malgrat la constant exageració –i ironia (potser sarcasme)- sobre el fet narrat, l'autor fa una feinada per  detallar fets, gent i ambients que impregna tot el text i converteix Crucifeminació en una novel·la propera però a la vegada difícil.

La puntuació sui generis, la maquetació del text –canviant, alternativa, inèdita, fins i tot amb punts d’excentricitat - , el lèxic tant complex i enigmàtic, la multiplicitat de punts de vista, l’estructura capgirada de les parts del llibre i els detalls metaliteraris que ho salpebren tot plegat no ajuden pas al  lector convencional

Ara bé, el fort rebuig mostrat per la convenció de la forma i de l’estructura narrativa sumat al barribarreig estilístic que conjuga punt de vista amb ritme i trama, i una temàtica agosarada que serveix de vehicle per fer una crítica contundent al binomi poder tradicional (polítics, religiosos, policies) i patriarcat, afegeixen un valor afegit a Crucifeminació que serà agraït pel lector més exigent.

Finalment, la part més metaliterària serveix a Pedrolo per donar una treba al lector en el seu esforç lector i explicitar-li l’estructura del llibre, tot oferint-li diferents motius i valoracions dels fets narrats. D’aquesta manera acompanya al lector en la interpretació de tot plegat i tanca el cèrcol experimental que caracteritza la novel·la.

Crucifeminació és una novel·la que s’ha de llegir. És un Pedrolo salvatge i despietat a la vegada que força àcid. Una novel·la d’aquelles que, ja sigui a favor o en contra, no deixa indiferent. És una obra única en la literatura catalana.

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Especulacions d'un Neanderthal, El fil d'Ariadna, Pertorbacions, El biblionauta (E. Bassegoda), Un libro al día, El kraken.

::: Enllaços:
Manuel de Pedrolo, experimentació i atreviment, himen trilobulat, la censura.