Proleterka - Fleur Jaeggy

 


"En Johannes i jo som semblants. Ell està malalt. Jo encara no."






Jaeggy, Fleur. Proleterka.
Barcelona: Editorial Les Hores, 2018

Proleterka. Traducció d’Anna Casassas.


::: Què en diu la contraportada...
Una jove adolescent de quinze anys i el seu pare, en Johannes, s’embarquen a bord del vaixell Proleterka, en un viatge de plaer que els portarà fins a Grècia. Pare i filla són dues persones completament estranyes: la noia ha viscut sempre amb la seva àvia i altres parents, i rarament ha tingut contacte amb en Johannes. Aquest viatge podria ser un bon moment per apropar-se i descobrir-se; per a la noia serà també un viatge per endinsar-se en la vida i experimentar-la en primera persona, un viatge d’iniciació cap al món adult.

Una reflexió potent sobre la distància i la dificultat de relacionar-se, sobre el ressentiment inconscient i el dolor familiar.

Les obres de Fleur Jaeggy, escrites en un llenguatge contingut, concís, però alhora intens i commovedor, mai no deixen indiferent.

::: Com comença...
Han passat molts anys i aquest matí de sobte tinc un desig: voldria les cendres del pare.

::: Moments...
(Pàg. 19)
No penso en res. El res és matèria de pensaments. Éssers, veus autònomes, memòries desenterrades, segueixen el rompre de l’aigua. El res no és buit. Igual que de les urpes d’un predador que vola, els pensaments cauen a la nostra ment quan estem convençuts que no pensem.

(Pàg. 23)
“Has perdut el teu pare.” És una sonsònia. La rigidesa de la mirada dle nen té alguna cosa de remot. Això mortificava la filla d’en Johannes. El nen no reacciona. Respon amb calma, monòton i trist: “Sí, sí”. Gairebé com si el dolor fos fet de paciència, seny, afirmació del que no té remei. “Has perdut el teu pare.” “Sí”, repeteix el nen, com un autòmat. Un sí àton, nu. El nen desvia la mirada cap a una altra banda. Per no veure més les paraules. Ja no contesta més. En aquell moment vaig ser conscient d’una ferida, d’un espasme dolorós. La percepció del què és fer mal. Infligir deliberadament el mal. La cognició del mal (...).

(Pàg. 26)
De vegades la vida d’una persona comença tard. Un vida absent, o una no-vida, pot durar molt de temps. És una anomalia? Potser una falta d’imatges.

(Pàg. 28)
Mentre moria lentament, somiava que feia vint anys.

(Pàg. 30)
No perdia l’equilibri. No l’ha perdut mai. Com el pare. Sempre han sabut sentir els mil·límetres que separen l’equilibri de la desesperació.

(Pàg. 33)
Convindria cobrir-se les espatlles quan se senten aquests diktats. Quan som ostatges del bé. Presoners del bé. El bé del poble. Frases dictatorials. 

(Pàg. 37)
Una vegada el vaig veure per casualitat en un xalet (feia temps que era mort). Per una finestra nevava i per la finestra del davant no nevava. En Johannes estava dret. Fa hores squ espera mentre neva per una banda de l’habitació però per l’altra no. Li pregunto: “Per què no m’has cridat?”. Va respondre que no sabia que m’hagués de cridar, ell s’esperava. I, mentre s’espera, desapareix.

(Pàg. 48)
La foscor llisca pel Proleterka. Sembla un vaixell abandonat. Sense tripulació, sense meta, només la foscor, gairebé tangible. L’única bandera autèntica del Proleterka.

(Pàg. 50)
Miro en Johannes. D’on ve el fred que li entra als ulls? 

(Pàg. 52)
La nostra és una família de suïcides. D’aspirants a suïcida. Les poques vegades que hem tingut ocasió de passar un quant temps, encara que fos poc, entre parents, el tema principal, l’únic tema pel qual tots mostràvem  alguna mena d’interès, era el suïcidi. Els intents fallits. Pel que fa a la resta, una indiferència educada.

(Pàg. 60)
El món és una malaltia perenne.

(Pàg. 72)
Els coberts es mouen amb lleugeresa, quasi sense tocar els plats. Per fora passa el riu. Hi llisquen els cignes. Passa un tramvia. Cotxes. Quan mor un membre de la corporació, és costum fer un banquet fúnebre. En Johannes se sent sol.

(Pàg. 73) 
En Johannes i jo som semblants. Ell està malalt. Jo encara no. 

(Pàg. 74)
(...) al piset hi queda alguna resta de la seva relació. Les cases no són només parets. Sovint són llocs infectes. Les persones no haurien de convidar a sopar amb tanta facilitat i despreocupació.

(Pàg. 83)
Sempre he sabut que tenia un germà. No he estat mai sola. Penso que vam estar molt units: ell mort, jo viva. No m’importa si l’home que diu que és el meu pare ho és realment. Només m’importa saber que tenia un germà. No puc explicar com d’immens és l’amor que sento per aquell nen que corria. L’amor que es té pels simulacres. Pel que no és visible, però te llum. Per un nen que va desitjar ardentment morir. 

(Pàg. 85)
Dir la veritat quan ja no té sentit. Quan és inútil. Obstinada frivolitat dels vells. Ells dos estan satisfets. Dir la veritat fent mal.

::: Què en penso...
La literatura de Jaeggy es caracteritza per una forma literària exquisida i a la vegada per un fons argumental del tot anguniós. Proleterka no podia ser una excepció a aquesta visió particular que té l’autora del món.

Però el que és interessant és que en un grapat de les seves pàgines la literatura fosca, depressiva, angoixant i desesperançada de la Jaeggy ofereix una lírica tant intensa i arrabassadora que arriba a transformar-se en una poètica de l’absència, del buit, de l’ombra, tal vegada de l’al·lucinació.

Proleterka ens parla sobre les absències i les ombres del passat i ho fa proposant una novel·la ràpida- d’excel·lent factura- que emocionalment actua com una mena de sorres movedisses.

Hi ajuden una sèrie de factors que diuen molt del mestratge de la Fleur Jaeggy: els canvis constant de veu narrativa (fluctuació de la 3ª a la 1ª persona); la despersonalització dels personatges femenins (especialment de la protagonista, de qui no coneixerem mai el seu nom); l’estructura juxtaposada que ens permet viatjar pels diferents records de la protagonista; i l’alternança de temps verbals que comprimeixen el temps passat en un present equívoc i fosc.

Tot plegat provoca una sensació estranyament circular en el lector. De, malgrat anar girant pàgines, no poder deixar enrere el constrenyiment que amara no només els personatges ans també els objectes i les situacions que l’autora ens relata.

En definitiva, una lectura insana que desprèn una llum (fosca) enigmàtica. Llegir Jaeggy és tot una experiència. Pocs autors deixen una petjada tant profunda amb una prosa tant exigua.

::: Altres n'han dit...
A cop de cultura, Llavor cultural (Basagaña)Emak BakiaClaudia Laborda, La lectora omnívoraLa brújula literariaTrabalibros (Bruno Montano), Lobo esteparioKoratai, Todo LiteraturaComplete Review, European Literature Network (Lucy Popescu).

::: Enllaços:
Fleur Jaeggy, la importància de les coses o cada cosa té una història a relatar, sobre els silencis i els seus protagonismes, sobre la puresa de la prosa, l'estil Jaeggy.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli