El professor Bernhardi - Arthur Schnitzler

 


"(...) si no existís l’arribisme, el parlamentarisme i la baixesa humana —en una paraula: la política—, hauria estat mai possible convertir aquest cas en un escàndol?".





Schnitzler, Arthur. El professor Bernhardi.
Tarragona: Arola Editors, 2015

Professor Bernhardi. Traducció de Feliu Formosa.
Col·lecció Textos a part – Teatre contemporani, 145


::: Què en diu la contraportada...
En un hospital universitari, la decisió complexa d’un metge desencadena un seguit de conseqüències que faran trontollar tots els estaments polítics i religiosos d’un país obligat a posicionar-se. Una adaptació d’aquest clàssic extraordinari de 1912, censurat durant molts anys a Àustria.

Amb aquesta obra de ressons autobiogràfics, Schnitzler va anticipar els fantasmes antisemites que recorrerien Europa al llarg del segle XX. Un text per a grandíssims actors sobre els tentacles del poder, que radiografia els mecanismes amb que les elits vampiritzen els discursos sobre el bé comú per legitimar el seu propi protagonisme.

::: Com comença...
HOCHROITZPOINTNER: Encara no ha vingut el professor? Avui els cal força temps allà baix. (Va cap a la taula i obre una de les carpetes). És la tercera autòpsia en vuit dies. Ja és prou per una secció de vint llits. I demà en tenim una altra.

::: Moments...
(Pàg. 15)
BERNHARDI: (...) potser ja no està de pràctiques amb el professor Ebenwald?
OSKAR: El doctor Hochroitzpointner ho està gairebé en totes les seccions.
BERNHARDI: Doncs vostè deu tenir molts patriotismes per defensar.

(Pàg. 33)
ADLER: (...) Vostè formava part d’una corporació d’estudiants alemanys nacionalistes.
KURT: I antisemita. Efectivament, professor.  I es pot dir que, en general, encara ho sóc. Però des d’aleshores també m’he tornat antiari. Trobo que els homes, en general, formen una societat força imperfecta, i jo em considero una excepció tant de l’una com de l’altra part. 

(Pàg.36)
CYPRIAN: Sí, reverend, tant de bo poguéssim anar a visitar els malalts quan encara podem ajudar. De vegades no podem fer altra cosa que consolar.
KURT: I mentir.
EL  RECTOR, s’asseu: Fa servir una paraula una mica dura, doctor.
KURT: Perdoni, reverend. Naturalment, em referia només a nosaltres, els metges. D’altra banda, aquesta és potser la part més difícil i més noble de la nostra professió 

(Pàg 41)
BERNHARDI: No s’espanti, reverend. No és culpa seva. Vostè volia complir el seu deure. Jo també ho volia. Em sap molt greu no haver-ho aconseguit.
EL RECTOR: No és vostè, professor, qui m’ha d’absoldre. La pobra criatura d’allà dins ha mort en pecat i sense els consols de la religió. I la culpa és de vostè.
BERNHARDI: N’assumeixo la responsabilitat.
EL RECTOR: Ja es veurà, professor, si està en condicions d’assumir-la. Els meus respectes, senyors. (Se’n va.)

(Pàg. 42)
HOCHROITZPOINTNER: Vivim en un Estat catòlic, senyor director.
BERNHARDI: Sí. (Mirant-lo llargament.) Que el Senyor els perdoni... saben massa bé el que fan.

(Pàg. 50)
FEUERMANN: (...) m’atreveixo a afirmar que el fet que aquesta dona hagi tingut una hemorràgia després del part hauria pogut passar també amb un professor.
FILITZ: De professors n’hi ha de tota mena.
FEUERMANN: Però si s’hagués tractat d’un professor, no l’haurien acusat... sinó que hauria estat la voluntat inescrutable de Déu.

(Pàg. 63)
CYPRIAN: (...) No discutirem per unes paraules. I tu, sens dubte, pots declarar, sense renunciar als teus principis, que no era la teva intenció ferir els sentiments religiosos de ningú. És evident que no ho has volgut fer.
BERNHARDI: Però això la gent ja ho sap.
CYPRIAN: Com si fos això el que comptés. Sempre parles com si haguessis de tractar exclusivament amb gent honesta. Naturalment que la gent ho sap. I els que hi volen trobar pegues són els que més ho saben. I els que més ho saben són, naturalment, els qui, gràcies a aquest afer, et volen carregar totes les culpes. I amb tot, preveig que intentaran fer-te passar per un blasfem deliberat i t’acusaran d’haver fet burla d’un sant sacrament.

(Pàg. 65) 
CYPRIAN: (...) I una vida humana salvada té més valor que alçar una bandera.

(Pàg. 80)
FLINT: (...) potser amb tota la raó em fas el retret d’haver sacrificat una vida humana. Només pel que fa a les raons, a les raons més profundes que m’imputes, estàs en un error. Aquesta víctima, Bernhardi, havia de ser sacrificada en favor dels centenars d’altres vides humanes que després van ser confiades a les meves atencions mèdiques. Jo no podia, en aquell moment, renunciar del tot a la protecció de Rappenweiler, i la càtedra de Praga la tenia molt a l’abast.
BERNHARDI: Creus que Rappenweiler t’hauria deixat caure, si tu haguessis...
FLINT: És molt probable. Tu sobrevalores la humanitat, Bernhardi. No tens idea de la mesquinesa de la gent. Naturalment, no m’hauria costat la carrera, però, en tot cas, hauria significat un ajornament. I a mi m’interessava avançar de pressa per tal de guanyar l’espai necessari per al meu talent, que tu tampoc no em negaràs (...).

(Pàg. 87)
FLINT: Sí, no podem pas dir que Ebenwald hagi estat gaire astut.
BERNHARDI: Gaire astut…?! I això és tot el que hi has de dir? Et trobo força indulgent, estimat Flint.
FLINT: El meu bon Bernhardi, la política...
BERNHARDI: Què m’importa a mi la política?
FLINT: Ens importa a tots.
BERNHARDI: I tu penses que pel fet que aquesta mena d’infàmies es produeixen cada dia en això que en dieu política, jo haig d’acceptar somrient aquesta última infàmia i prendre en consideració aquest tracte ignominiós?

(Pàg. 89)

FLINT: (...) M’escolten. I si a un realment l’escolten, mai no se li pot dir que està del tot equivocat.

(Pàg. 91)
BERNHARDI: A reveure, Flint! (Vacil·lant.) Et dono les gràcies.
FLINT: Oh! Això tampoc no ho has de fer mai. La nostra simpatia s’ha de basar en uns fonaments més sòlids. (Se’n va.)

(Pàg. 129) 
PLUGFELDER: (...) On existeix l’ésser humà, els sentiments religiosos del qual es puguin sentir veritablement ferits per l’actuació de Bernhardi? I si n’hi ha algun, de qui és la culpa sinó d’aquells que han divulgat i deformat aquest cas amb malignitat? De qui, senyors, sinó d’aquells que tenien tot el seu interès a fer creure que els sentiments religiosos havien estat ofesos, dels interessats a fer creure que hi ha gent que fereix els sentiments religiosos? I si no existís l’arribisme, el parlamentarisme i la baixesa humana —en una paraula: la política—, hauria estat mai possible convertir aquest cas en un escàndol? Doncs bé, senyors, és això el que ha passat, perquè hi ha arribistes, canalles i ximples.

(Pàg. 139)
PLUGFELDER:  (...)  Allò que la falta d’escrúpols i l’odi dels enemics potser no haurien aconseguit del tot, ho han portat a terme la laxitud i la covardia dels qui considerem amics

(Pàg. 140)
CYPRIAN: I què diràs? Et veuràs obligat a dir obvietats.
PLUGFELDER:  Doncs ho faré. Si els nostres adversaris tenen la poca vergonya de negar aquestes obvietats, no ens queda altre remei que proclamar-les davant el món una i altra ve-gada. La por que els esnobs, en un cas semblant, ens puguin titllar de xarlatans, no ens ha de conduir a deixar el camp lliure a les paradoxes i a les mentides

(Pàg. 145)
LÖWENSTEIN: Les conviccions del ministre Flint!
GOLDENTHAL: Justament ell protegeix totes les conviccions. I aquest és el seu deure des del lloc on l’ha posat la Providència. Creguin-me, senyors, hi ha coses que no es poden tocar... i que no s’han de deixar tocar.
PLUGFELDER: Per què, si se’m permet preguntar-ho? El món ha anat endavant sobretot pel fet que algú ha tingut el coratge de canviar coses sobre les quals la gent que defensava els seus interessos havien afirmat durant segles que no es podien tocar.
GOLDENTHAL:  En aquesta forma genèrica, la seva enginyosa afirmació, amb prou feines es pot aguantar, i en tot cas és inaplicable al nostre afer, perquè el nostre estimat amic Bernhardi, com ell mateix admetrà sense discussió, no tenia ni de lluny la intenció de fer progressar el món.

(Pàg. 157)
EL  RECTOR: (...) A mi, professor, la meva religió em recomana d’estimar també els qui m’odien.
BERNHARDI, amb energia: I a mi la meva, reverend... o potser el que en lloc de la religió s’amaga dins el meu pit... em mana que entengui també els qui no m’entenen.
EL  RECTOR: No dubto de la seva bona voluntat. Però la comprensió té els seus límits, professor. Allà on regna l’esperit humà —segur que vostè mateix ho ha experimentat sovint— hi ha engany i error. Allò que no enganya... que no pot enganyar homes com jo... és... (vacil·la) ...prefereixo triar un mot contra el qual vostè no tindrà res a objectar... el sentiment intern.

(Pàg. 164)
BERNHARDI: (...) El meu afer és estrictament personal.
LÖWENSTEIN: Però...
KULKA: Més d’un afer personal, en el seu germen, és evidentment polític. El seu...
BERNHARDI: Això és una casualitat de la qual no sóc responsable. No pertanyo a cap partit ni desitjo que cap partit m’instrumentalitzi.
EL  RECTOR:: El senyor professor no podrà evitar que...
BERNHARDI: No vull fer ni un pas. Qui em faci costat, ho farà assumint els seus propis riscos. (Sempre en to lleuger i ara amb el somriure irònic que li és propi.) Així com avui he estat acusat d’haver ofès la religió catòlica, demà podria ser sospitós d’hostilitat contra alguna altra, potser més pròxima a vostès.

(Pàg. 167) 
BERNHARDI, interrompent-lo: Benvolgut doctor, els enemics cal acceptar-los tal com són i allà on te’ls trobes. Els meus amics els puc triar jo... per sort...

(Pàg. 176) 
CONSELLER: (...) Com a funcionari, només tens una alternativa... o ets anarquista o ets idiota.

(Pàg. 178) 
FLINT: (...) conservo encara aquí dins una certa simpatia per ell. Són coses de les quals, pel que sembla, mai no et pots desfer del tot.
CONSELLER:: Sí, amistats de joventut.
FLINT: Efectivament, d’això es tracta. Però nosaltres ens hem de sentir totalment lliures de qualsevol sentimentalisme. Al cap i a la fi, què té a veure amb tot aquest assumpte el fet que vint-i-cinc anys enrere tots dos fóssim assistents de Rappenweiler? Que passegéssim junts pel jardí de l’hospital i ens confiéssim els nostres plans de futur? En la nostra posició, no ens caldria tenir cap record, ni tenir cor, si això és possible; hauríem de caminar sobre cadàvers..., sí, estimat conseller.

(Pàg. 197)
BERNHARDI: El problema ja no era la política austríaca, o la política en general, sinó que de cop i volta es tractava de problemes principalment de caràcter ètic, de la responsabilitat i la revelació, i en definitiva, en un cert sentit, de la qüestió de la llibertat de consciència.
CONSELLER:: Ja, finalment s’arriba sempre a això quan es penetra fins al fons de les coses. Però és millor aturar-se abans, perquè si no resulta que un bon dia comences a entendre-ho i a perdonar-ho tot... i si ja no pots estimar i odiar... on queda aleshores l’atractiu de la vida? 

(Pàg. 198)
CONSELLER: Però què es pensa, professor? Ningú s’ha fet famós per tenir raó. Això només passa si qualsevol partit polític creu convenient donar-li la raó (...).

(Pàg. 199)
BERNHARDI:Vostè, estimat conseller, només oblida una cosa, com la majoria de la gent: el fet que jo no he tingut ni remotament la intenció de voler resoldre qualsevol qüestió. Simplement, en un cas molt especial, he fet el que considerava just.
CONSELLER: Doncs aquest va ser l’error. Si sempre féssim allò que és just, o encara més, si de cop un matí, sense pensar-hi més, comencéssim a fer allò que és just i ho continuéssim fent durant tot el dia, ens trobaríem a la presó abans de sopar.

::: Què en penso...
El professor Bernhardi és una proposta teatral que -directament, sense embuts i com a objectiu principal- incita al debat i a la reflexió. Es per tant teatre d’idees. Fet que destaco per avisar a aquell lector que arribi a aquesta proposta cercant una comèdia, tal i com palesa el subtítol ( “una comèdia en 5 actes”) que el propi Arthur Schnitzler va voler donar (amb tota la intenció, d’altra banda) a la seva obra.

El que planteja Schnitzler no és poc. A partir d’uns quadres dissenyats com autèntics duels dialèctics (sobre els interessos, les ideologies, les afinitats) l’autor austríac proposa al lector/espectador a assistir a un debat que, en una Europa que havia seguit l’afer Dreyfuss amb expectació feia poc, presenta les principals institucions socials sota l’ombra del dubte. Es a dir, l’"afer Bernhardi" (permeuteu-me la llicència) permet descobrir com es mouen, s’interelacionen, s’hibriden i s’aprofiten una de l’altra la religió, la justícia, la política i el periodisme.

Bàsicament es tracta de la quota de poder. I sobretot, de com mantenir-la. Així trobem els discursos buits dels polítics - dissenyats i emesos de cara a la galeria-; la hipocresia i els interessos que perverteixen la meritocràcia en les organitzacions i bloquen a determinats candidats; de com les decisions importants, en qualsevol àmbit, es prenen en funció de favors i deutes i no per una gestió pública; i com els mitjans de comunicació cerquen activament estar en un o altre bàndol per garantir de ser-ne l’altaveu exclusiu.

I tot comença amb un embat anecdòtic entre codis deontològics: el catolicisme contra la ciència mèdica o el que vindria a ser les creences contra l’humanisme. A partir d’aquí, i sobretot carregant les tintes contra el judaisme d’alguns dels metges, les peces de la partida (persones i institucions) prenen posicions en base als seus interessos personals i les seves ambicions, i en fan un discurs polític i ideològic. I en mig de tot aquest embolic el doctor Bernhardi queda gairebé sol. Venut a l’oportunisme d’uns i a les traïcions d’altres. I dic gairebé sol perquè, a banda d’un parell o tres d’afinitats, només pot comptar amb la fidelitat als seus propis principis.

En definitiva, un text teatral esplèndid sobre la fidelitat a les conviccions pròpies i sobre la gestió dúctil del discurs públic en funció dels interessos espuris.

::: Altres n'han dit...
Amb èmfasiLa serp blanca, Crear biblioteca.

::: Enllaços: 
Arthur Schnitzlercontext.

::: Llegeix-lo:
Català (html
Alemany (facsímil ed. G. Filcher, 1912)
Anglès (facsímil ed. Paul Elder & Company,1913)


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski