Quo vadis, Sànchez? - Francesc Trabal

"(...) I és que tots els Sànchez, de fet, viuen al marge de la nostra vida, de la nostra esfera. Són unes simples tangents que no arriben a interessar-nos."

Trabal, Francesc. Quo vadis, Sánchez? 
Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1988

Col·lecció Mínima de butxaca, 35.
il·lustracions de Valentí Castanys



::: Com comença...
- Sànchez!  Sààààànchez!
- Xànchez!
- Tai-tai!
- Sànchez!
- Cuita!
- Ens falta un porter!
- Batuà!
- Corre, maco!
- Sànchez!
- Sàààànchez!
- Sàààààààànchez!

::: Moments...
(Pàg. 15)
Feia temps que anava a la caça d’una altra feina, però la manca de relacions i potser també la manca d’un esperit d’iniciativa afinat, cada dia li tiraven més lluny els seus somnis.

(Pàg. 33)
(...) Una mica de camp de futbol, i una miqueta de pista de tennis, i una mica de pista de cendra per fer-hi marxa atlètica. Per entrenar-se tot sol, ja en tenia prou: i així, a la fi, però de quina inesperada manera!, podria assolir els seus somnis. Arribar a ésser un esportman! I també, ¿per què no dir-ho?, ara que els dies de feina podia dinar a l’hora que volia, refer les seves relacions al tennis, poder alternar i tot amb aquelles noies que abans no gosava mirar sinó de lluny.

(Pàg. 65)
¿No ens passa una mica a cadascú, de seguir inconscients l’embalament de la vida, sense reflexionar, sense aturar-nos a examinar on som, què fem, i el per què de la nostra embranzida?

(Pàg. 91)
Fora la taverna el port tenia fred de les lluïssors metàl·liques de la lluna damunt la mar (...)

(Pàg. 92)
Els seus braços nus escampaven reflexos de carn pertot arreu, els seus ulls feien esclatar les bombetes elèctriques, la seva faldilla s’enduia totes les serpentines que penjaven dels llums i dels miralls que es feien a miques després d’haver posseït la seva imatge...

(Pàg. 95)
En Sànchez flotava com un esperit perdut en el misteri que presenciava, i la claror rosada que li feria els ulls li feia envermellir les venes...

(Pàg. 100)
(...) I és que tots els Sànchez, de fet, viuen al marge de la nostra vida, de la nostra esfera. Són unes simples tangents que no arriben a interessar-nos. En la nostra vida passen i en un moment s’estableix el contacte, però l’esfera de les nostres activitats ja s’ha tombat de seguida una miqueta i en Sànchez segueix en línia recta el camí que el porta de qui sap on i que no acaba fins qui sap quan.

(Pàg. 103)
Fou la marionette ingènua de tot aquell teatre passat per aigua, el públic del qual en lloc d’aplaudir bramava, talment un espectable de negres en una platja d’antropòfags, àvid d’esqueixar-se en rialles.

(Pàg. 108)
Ara, que si anéssim a escorniflar l’esperit d’en Sànchez, potser endevinaríem la principal causa de la seva aprehensió als motors: en el fons li feien por.

(Pàg. 119)
(...) plorava com una criatura, de tant en tant una llàgrima ben seca, com una volva de calamarsa, rodolant-li galtes avall, gelant-li la pell blanca com el paper de barba on s’escrivien les seves respostes.

(Pàg. 125)
Ell havia matat un home, li havia vist i tocat la sang rajant-li del cap, havia vist com aclucava els ulls, i era ell el responsable; ningú més que ell, amb el Ford de segona mà, li havia llevat la vida. ¿I això podia ésser castigat tan sols amb uns mesos de romandre dins aquella presó? Després, ?ja podria sortir-ne amb el cap alt? ¿És que en sortir ell d’allí dins, l’altre tornaria a la vida? ¿És que després del temps que hauria passat tancat i barrat, la seva víctima el perdonaria des de l’altra barri?

(Pàg. 128)
Les hores de menjar a la presó tenen una solemnitat extraordinària, i són, potser, els comptats instants d’alegria possible.

(Pàg. 141)
Quan en Sànchez sortí de la presó, allò semblava un mar de llàgrimes. Li fou ofert un comiat apoteòsic: sopar d’honor, pergamí, i una placa a la cel·la que ocupà fins aleshores. En Sànchez n’estava entristit i tot. I tenia raó: podia dir que era allí dins on únicament havia trobat un bri de cordialitat. Si hagués gosat hauria demanat per romandre-hi encara....

(Pàg. 153)
La teoria que diu que tots hem nascut per a un esport o altre i que el que cal és saber trobar el que convé a les nostres aptituds no pot trobar millor comprovació que aquesta història del Sànchez, grisa, d’una insignificança que aclapara, però que la vegada és un exemple d’humanitat digne de no oblidar.
¿A què, sinó a l’esport, devem, a la vegada, i sovintment, la glorificació d’una vida imprecisa i sense directives opulentes?

::: Altres n'han dit...
Llegir ens permet viure altres vides, Pep Grill.

::: Enllaços: 
Francesc Trabal, Valentí Castanys, l'autor i el seu context, sobre el component paròdic en la literatura de Trabal, La Colla de Sabadell, el batuà.