El Rusio i el Pelao - C.A. Jordana

"(...) recorria el vehicle fent sonar una moneda al fons d’un pot metàl·lic, amb l’esperança que criés fecundada per la compassió pública."

Jordana, C.A. El Rusio i el Pelao. 
Barcelona: Edicions 1984, 2018

Col·lecció Mirmanda, 168



::: Que en diu la contraportada...
Inspirada en l’ambient dels barris populars xilens on va viure l’autor, El Rusio i el Pelao és una nouvelle del tot original en les nostres lletres. Explica la vida de dos nois del carrer (uns rotos) que han d’espavilar-se com poden —fent les feines més diverses— i que miren de campar-se-la per un món que resulta engrescador, especialment des de la perspectiva iniciàtica, però que no els ofereix cap protecció. Els vincles entre els dos germans, les amistats de la mare, l’escenari suburbial sobre el fons de la ciutat de Santiago o la galeria de personatges passavolants (des de la figura volàtil del pare fins als parents amoïnosos) són presentats amb una prosa àgil que incorpora amb naturalitat la parla xilena popular. Un prodigi de penetració psicològica, d’humor i d’empatia.

::: Com comença...
Amb una intensitat d’esguard gairebé dolorosa, el Pelao mirava com el Rusio feia saltar la pilota. En aquell afer, com en tants altres, el Rusio era un trumfo –no podia negar-se.

::: Moments...
(Pàg. 37)
El perfil de la noia mostrà un nasset de carena lleument còncava i unes pestanyes amb un encorbament natural que enamorava. Però el que féu el pes definitiu foren els ulls d’Ermelinda, on la mirada d’Eric Jacobsen es cabussà furiosament, i després no trobava l’eixida.

(Pàg. 43)
Generalment es pot atribuir un origen concret, ben delimitat, a una ruptura de relacions amoroses; però moltes vegades hi ha en les tals relacions una falla estesa, vaga i de difícil atribució, que crida calladament la ruptura sense que gairebé se n’adonin els qui han de rompre.

(Pàg. 52)
- ¿(...) Pol qué yora, mamita, ah? ¿Pol qué yora?
El Rusio mirà el grup commovedor, lligà caps i servà silenci. Però Pochito no es cansava de repetir la seva pregunta, i el Rusio es va cansar de sentir-la
- Pol naa –digué tranquil·lament-. El taita se hiso humo.

(Pàg. 55)
Després de la ventilació, Ermelinda procurà d’oblidar el gènere ros i clar, el gènere suec de Chicago que l’havia retinguda tants d’anys, i revertí definitivament, en l’esplai eròtic, al seu tipus. Però aquesta reversió es barrejà amb els canvis de caràcter dels nous afavorits per a sostenir l’acreditada màxima que diu que el gust està en la variació. La constància, d’aleshores endavant, fou per al tipus, però no per a l’individu.

(Pàg. 59)
(...) el Rusio va pensar que calia fer alguna cosa per aturar, o almenys alentir, la davallada econòmica del casal dels Jacobsen Bermejo. La seva mare podia cantar; però la carbonada, entre altres coses, era cada dia més magra, i els  churrascos començaven a passar més alts que els avions que anaven a Los Cerrillos o en tornaven.

(Pàg. 65)
(...) acabada l’exhibició, el Chasconsito, que generalment acompanyava el Pelao en aquelles expedicions, recorria el vehicle fent sonar una moneda al fons d’un pot metàl·lic, amb l’esperança que criés fecundada per la compassió pública.

(Pàg. 78)
Duia sempre el cap descobert, i el rínxol que li queia damunt del front era l’única rebel·lió que es permetia el seu cos, contra la qual era elegant protesta el gest del cap i de la mà amb què se’l feia enrere.

(Pàg. 90)
Feta de taulons i planxes de fusta, aquella barraca estava plena d’escletxes per on circulaven tots els airets i, en dies de pluja, hi “plovia dins”, segons l’expressió dels natius.

(Pàg. 97)
(...) la intel·ligència del Rusio, la seva misteriosa sagacitat, que era un motiu encara més gran d’admiració, havia estat tan sistemàticament dirigida alhora contra ell i a favor d’ell, que era precisament el que suscitava la basarda que convertia en rancúnia la seva admiració.

(Pàg. 102)
La pobra dona es veia molt sentimentalment, com la ranxereta de film de l’Oest tants de cops hipotecada en el setè art, sota la probable envestida d’un ogre implacable dels que fan ballar xèrifs com ninots. Es veia també com la pobra noieta abandonada pel galant i dolent minyó que li havia jurat una fílmica fidelitat eterna. A més a més, deixant ja els llenços de cinema, Ermelinda veia davant seu una rèplica de Jacobsen. El seu Eriquito es recolzava sovint en aquella mateixa positura. És cert que no tancava l’ull, potser perquè no era propens a fer l’ullet, potser perquè fumava en pipa i això variava les condicions de la fumada. És cert, també, que Eric Segundo, dit el Rusio, era més tendre i més descarat; però duia prou bé el record d’una època en què totes aquelles preocupacions no existien. I el record era una mena de retret que augmentava,  naturalment, la indignació d’Ermelinda contra el seu fill gran.

(Pàg. 105)
L’inconvenient d’aquella caiguda –o més aviat pujada- pel pendent de l’insult era la falta d’originalitat d’Ermelinda. El lèxic de la dama era ric, però usual. De manera que, després d’una llarga, però ràpida, ascensió pels variats graons de l’ofensa, els crits d’Ermelinda esclataren en una combinació de fisiologia i parentiu on s’insultava ella mateixa.

(Pàg. 118)
“¡A vel, Pelao!”, deia el Rusio, “¡Presente!” deia el Pelao. El Rusio havia aconseguit la propietat de dos “llançaflames”, i els dos minyons llançaven els raigs d’insecticida contra somier, matalàs i qualsevol altra cosa sospitosa. Després, una exploració més detallada amb agulles completava “la victòria de la civilització contra les forces del mal”, segons deia el Rusio.  La despesa era considerable, però més valia arruïnar-se que no sel comío.

(Pàg. 124)
- ¿(...) Qué creísteh? ¿Que no iba a gorvel?
“Et pensaves que no tornaria?” La pregunta, que no demanava resposta, tenia un aire ordinari; però el to es mantenia meravellós tot anant a cercar el Pelao sota la flassada on amagava ja l’emoció que el dominava. Qui hagués analitzat aquell to hauria pogut trobar-hi una bella varietat de matisos, tots ben lligats entorn de la idea que el dubte sobre la tornada del Rusio era ridícul, estúpid, gairebé criminal. Sota la flassada, el Pelao, al caire de les llàgrimes, no analitzava res, però se sentia deliciosament dominat pel to de la pregunta del Rusio.

::: Altres n'han dit...
Desig de llegir, Pere Meroño, Ara (Simona Skrabec), Pep Grill.

::: Enllaços:
Cèsar August Jordana, autor oblidat, perfil de l'autor en el món literari català, l'exili, connexions amb el neorealisme italià, de la carbonada.