Sabates de taló italià - Magdalena Tulli

"(...) Feia una cara com fan els nens a qui ningú no estima, ho porten escrit al front i no desperten compassió. Els manca l’encant infantil."

Tulli, Magdalena. Sabates de taló italià. 
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2018

Wloskie szpilki. Traducció de Xavier Farré
Col·lecció Raigs globulars, 31



::: Què en diu la portada...
Una nena amb la boca bruta de tinta. Unes claus perdudes sistemàticament. Un piano que cal afinar després de cada bombardeig. Unes sabates de taló italià que susciten recels a Varsòvia. Un país lliure i un país que sempre perd.
La protagonista de Sabates de taló italià, mig polonesa, mig italiana, es descobrirà a si mateixa. Torna a casa a cuidar de la seva mare per un Alzheimer que avança cap a records cada vegada més distants. Així, combinarà la duresa de la cura de la seva mare amb els records de la seva infància i els secrets que la malaltia ja no pot amagar més.

::: Com comença...
El més fàcil d’imaginar-se és una situació sense sortida.

::: Moments...
(Pàg. 8) 
(...) primer, els alemanys guanyaven, després van perdre, i els russos a l’inrevés, primer perdien i després van guanyar. I el nostre país primer va perdre i després va acabar perdent. I quan nosaltres érem a taula, davant d’aquella sopa de llet recremada amb pasta, ens havíem d’empassar tot allò junt amb el tel. Els nostre país ja ho té això, que no guanya mai, i aleshores ho notàvem a través de la pell.

(Pàg. 10)
(...) després d’haver perdut la guerra tot es va complicar. Les peces amb les quals les nostres famílies havien de muntar la seva vida estaven tortes i incomplertes. Tot el que havíem construït amb aquelles peces va començar a esfondrar-se. Van prohibir recordar temps millors, i si algú no era capaç d’oblidar-los, que s’enfonyés com a mínim en el seu cau, que s’apartés de davant dels retrats dels dignataris omnipresents, en lloc d’amoïnar-los i de molestar-ne l’existència.

(Pàg. 27)
(...) els papers ja havien estat donats: d’una banda, els motius del cor i del seny, i de l’altra, tan sols la cobdícia. Aquells van forçar que tres quartes parts del món i mig Europa es doblegués davant d’ells.

(Pàg. 32)
Al final, el contingut de la seva memòria, especialment els calaixos que tenia més lluny, els que amagaven els esdeveniments de la vida adulta, s’esfondrava del tot com si fos en un terratrèmol. Allí s’hi trobaven cada vegada unes altres engrunes del passat. Els esdeveniments particulars s’establien en models sorprenents, en configuracions inesperades. En això consistia la malaltia.

(Pàg. 76)
Per culpa d’alguns defectes del mecanisme que fa donar tombs als esdeveniments, alguns han tornat d’entre bastidors, cosa que no hauria d’haver passat –i per sempre s’han quedat amb allò que han vist allí, amb el record d’un buit fred que no podien ni empassar-se ni escopir, ni entendre ni oblidar. Per això, l’hora de la mort, en no haver-se acabat en el moment adequat i de manera adequada, per a aquells dissortats extres s’allargassa durant dècades.

(Pàg. 81)
Sí, vam morir tots. Per això, jo només visc a mig gas, planejant sense ganes les coses per a un futur llunyà, dubtant a cada minut del terra que trepitjo i de tota la resta, també de la justícia superior de la qual es diu que és la mateixa per a tots.

(Pàg. 82)
La humiliació, com tot, hauria de tenir els seus límits. També hauria d’estar sotmesa a la prescripció, ja que fins i tot els assassinats prescriuen al cap de trenta anys.

(Pàg. 85)
L’herència és difícil, es compon de massa desgràcies en les quals massa gent ha heretat prendre-hi part, i ningú no sap com invertir-hi i què ha de fer amb tot això.

(Pàg. 95)
El temps va passar, la seva maquinària no es deturava ni un sol instant. Va posar en marxa les últimes classes i ens va tocar el torn a nosaltres. Res no podia deturar aquella maquinària sota cap concepte, ni tan sols si algú es quedava atrapat entre les seves rodes dentades, ni tan sols si aquest algú demanava ajuda.

(Pàg. 100)
Feia olor d’estranger, i el que era estranger despertava emocions.

(Pàg. 109) 
El símbols d’”igual” que escrivia forçada a la pissarra era com una passarel·la al no-res. No m’imaginava de quina manera al final d’aquella passarel·la havia d’aparèixer el resultat.

(Pàg. 122) Va alçar la mirada cap a mi. Feia una cara com fan els nens a qui ningú no estima, ho porten escrit al front i no desperten compassió. Els manca l’encant infantil. No són simpàtics, així que els mirem sense emocionar-nos. Com si fossin adults poc madurs. No hi ha prou compassió per a tothom.

(Pàg. 160)
El seu defecte consisteix precisament que de cop i volta li passa que es desplaça a un altre temps, com si el terra s’obrís sota d’ella, com si caigués uns quants pisos avall. Li ve de la seva mare.

::: Altres n'han dit...
Llibres, i punt!, Libros Prohibidos, Pep Grill.

::: Enllaços:
Magdalena Tulli, perfil, els motius i les intencions de l'autora, dels ítems i temes significatius, de la crítica política i històrica.