La bèstia en la jungla - Henry James



"(...) Què era el que aquell home havia tingut i que el feia, en perdre-ho, sagnar tant i tot i així vivia?"






James, Henry. La bèstia en la jungla.
Barcelona: Laertes, 1996


The Beast in the Jungle. Traducció d’Eduard Castaño.
Col·lecció L’Arca, 70



 Què en diu la contraportada...
La bèstia en la jungla és un conte de malenconia i soledat. El transcurs de tota una vida és narrat en sis parts perfectament equilibrades. John Marcher, el seu protagonista, se sent “perdut enmig de la multitud” al començament del relat, i aquest anonimat li resulta insuportable. En una casa anomenada Weatherend, trova una dona que es diu May Bartram. S’havien conegut abans, deu anys enrere, i un dia a Sorrento, ell li havia confiat el seu secret: es creia reservat per una experiència no gens corrent. Quina serà l’experiència, bella o horrible, ell no ho sap pas. L’assumpte, “la cosa” és imaginada com una bèstia que el persegueix en la selva, que espera el moment més oportú per tirar-se-li al damunt.

 Com comença...
Allò que determinà la conversa que el sorprengué en el decurs de les seves primeres trobades amb prou feines si té importància, essent probablement uns mots dits per ell mateix i sense pas cap intenció, dites quan tothom se n’anava i ells es van anar acostant lentament després de renovar llur coneixença.

 Moments...
(Pàg. 20)
(...) el passat, invocat, convidat, encoratjat, no podia donar-los, naturalment , més del que els havia donat. Havia fet que es trobessin, ella als vint i ell als vint-i-cinc, però no hi havia res que fos tan estrany, semblava que es diguessin, com el fet que, mentre eren ocupats en això, el passat no hagués fet una mica més per ells.

(Pàg. 26)
- (...) l’he d’esperar, he de trobar-me-la, d’enfrontar-m’hi, veure com de cop i volta irromp en la meva vida; possiblement destruirà la consciència de qualsevol altra cosa, possiblement m’anorrearà; possiblement, per altra banda, només ho  alterarà tot, atacarà la base de tot el meu món i m’abandonarà a les conseqüències, sigui quina sigui la forma que prenguin.

Ella medità això, però la llum dels seus ulls, per a ell, continuava sense ser la de burla.
- ¿I el que descrius no és altra cosa que l’espera, o, en qualsevol cas, la sensació de perill, familiar a tantes persones, d’enamorar-se?

(Pàg. 35)
Una cosa o una altra l’esperava a l’aguait, entre les giragonses dels mesos i els anys, com una bèstia ajupida en la jungla. Tenia poca importància si la bèstia estava destinada a occir-lo o bé a ser occida. La qüestió evident que se n’havia de treure era que un home com cal no es feia acompanyar d’una dama en una cacera de tigres. Tal era la imatge sota la qual ell havia acabat visualitzant la seva vida.

(Pàg. 38)
Per sobre de tot ella era coneixedora del secret de la diferència entre les formes per les quals ell passava: les de la seva petita feina sota el Govern,  les de preocupar-se pel seu modest patrimoni, per la seva biblioteca, pel seu hort a pagès, per les persones de Londres les invitacions de les quals acceptava i retornava, i l’aïllament que hi regnava a sota i que convertia tot el comportament, tot el que com a mínim es podia anomenar comportament, en un llarg acte de fingiment.

(Pàg. 41)
-  (...) de vegades no se t’acut, amb el pas del temps, que la teva curiositat no és adequadament recompensada?


(Pàg. 52)
Ella semblava més vella perquè inevitablement, després de tants anys, era vella, o gairebé, la qual cosa resultava evidentment certa encara en major mesura en ell. Si ella era vella, o gairebé, ben segur que John Marcher sí que n’era, i tot i així fou el que veia en ella, i no en ell mateix, el que li va fer comprendre la veritat. Les seves sorpreses començaren aquí, un cop hagueren començat es multiplicaren, van arribar en un allau; era com si, de la manera més estranya del món, les haguessin retingudes totes, plantades en una tofa espessa, per al capvespre de la vida, el moment en el qual, per a la gent en general, l’inesperat s’ha extingit.

(Pàg. 54)
(...) i en despertar-se al coneixement de ja no ser jove, que era exactament la sensació de ser estantís, de la mateixa manera que, alhora, era la sensació de ser vell, es despertà a una altra qüestió afegida. Tot es mantenia junt, estaven subjectes, ell i la gran buidor, a una llei igualitària i indivisible. Quan les possibilitats mateix, conseqüentment, s’havien tornat estantisses, quan el secret dels déus s’havia tornat borrós, fins i tot potser s’havia evaporat, allò, i només allò, era el fracàs. No hauria esta un fracàs arruïnar-se, perdre l’honor, ser escarnit, penjat: era un fracàs no ser res.

(Pàg. 69)
L’agonia, la mort, la consegüent solitud d’ell: allò era el que ell havia imaginat com la bèstia entre la jungla, era allò el que els déus li havien reservat.

(Pàg. 75)
- (...) Continuaria vivient per tu... si pogués –els ulls se li tancaren un instant, com si, retirada al seu interior, per darrera vegada, s’esforcés-. Però no puc! –va dir en tornar a alçar-los per acomiadar-se d’ell.

Era cert que no podia, com ben aviat i ben de sobte va fer-se evident, i ell no tingué cap visió d’ella després d’això que fos altra cosa que foscor i mort. S’havien dit adéu per sempre amb aquella estranya conversa (...).

(Pàg. 81)
Ell se’n va anar, després d’això, tot un any; visità les profunditats d’Àsia, i es consumí es escenes d’interès romàntic, de santedat superlativa, però el que se li feia present arreu era que per a un home que havia experimentat el que havia experimentat ell, el món resultava vulgar i va.  

(Pàg. 86)
(...) El desconegut va passar de llarg, però la ràbia crua del seu dolor es quedà, i va fer que el nostre amic es preguntés, compadit, quin mal, quina ferida expressava, quina ferida que no es guariria. Què era el que aquell home havia tingut i que el feia, en perdre-ho, sagnar tant i tot i així vivia?

(Pàg. 87)
Tot encaixà, confessà, aclaparà, explicà, i va deixar-lo sobreto estupefacte davant la cegues aque havia cultivat. Al fat per al qual havia estat marcat s’hi havia encarat amb un sentiment de venjança: havia buidat la copa fins al pòsit, havia estat l’home de la seva època, l’únic home, a qui no li havia de passar res de res. Aquesta era la característica que el feia diferent, aquesta era la seva visitació.

(Pàg. 89)

L’horror de despertar: això era el coneixement, un coneixement sota l’alenada del qual semblava que les llàgrimes mateixes dels ulls es glacessin. A través d’elles, tot i això, intenta fixar-ho i retenir-ho; ho mantingué davant seu per poder sentir el dolor. Això com a mínim, endarrerit i amarg, tenia una part del gust de la vida. 

 Altres n'han dit...

 Enllaços:

 Llegeix-lo:
Espanyol (pdf)
Anglès (html - multiformat)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli