L'herba de les nits - Patrick Modiano

"(...) És curiosa, la manera com certs detalls de la teva vida, que en el moment et passen desapercebuts, se't revelen al cap de vint anys."

Modiano, Patrick. L'herba de les nits. 
Barcelona: Proa, 2014

L'herbe des nuits. Traducció de Mercè Ubach
Col·lecció A Tot Vent, 614   i


è Què en diu la contraportada...
La Dannie desapareix sense deixar rastre. Cinquanta anys més tard, un escriptor que la va estimar d’una manera estranya i breu intenta reconstruir l’afer tèrbol en què ella va estar implicada. A partir dels apunts presos a l’època en una vella llibreta negra, l’escriptor practica una exploració que és obsessivament topogràfica (en Modiano, la ciutat de París és un personatge), però també moral i sentimental. A partir de les claus de la novel·la negra (un peculiar inspector, bars dubtosos, un hotel on es reuneixen uns personatges sinistres), L’herba de les nits busca, més que respostes, indagar proustianament en el passat. Tant se val, si Dannie era un nom fals, “al capdavall, les veritables trobades són les que es donen entre dues persones que no saben res l’una de l’altra”

è Com comença...
I, malgrat tot, no ho he somiat. De tant en tant em sorprenc dient aquesta frase pel carrer, com si sentís la veu d'algú altre. Una veu àtona. En vénen al cap alguns noms, certs rostres, certs detalls. Ja no tinc ningú amb qui parlar-ne. Bé que hi deu haver dos o tres testimonis encara vius. Però sens dubte ho han oblidat tot. I a més, acabo preguntant-me si al capdavall n'hi va haver cap, de testimoni.

è Moments...
(Pàg. 10)
Però els diumenges, sobretot cap al vespre, i si estàs sol, obren una bretxa en el temps. N'hi ha prou d'esmunyir-s'hi.

(Pàg. 23)
Simples coneixences, però sense que sàpigues si és l'atzar qui les ha propiciat. Existeix una època de la vida en què això passa, una cruïlla on encara pots dubtar entre diversos camins.

(Pàg. 33)
Al cap de molts anys, una tarda que passejava pels voltants del Val-de-Grâce, vaig intentar torbar aquell hotel. No n'havia apuntat ni el nom ni l'adreça a la llibreta negra, per la mateixa raó que evitem escriure els detalls massa íntims de la nostra vida, per por que, un cop fixats sobre el paper, deixin de pertànyer-nos.

(Pàg. 40)
(...) rellegeixo certes frases, certs noms, certes indicacions i em sembla que escrivia missatges en morse per més endavant. Si, era com si volgués deixar, negre sobre blanc, uns indicis que, en un futur llunyà, em permetessin aclarir el que havia viscut en el moment sense acabar de comprendre-ho. Missatges en morse escrits a cegues, en la confusió més gran. I hauria d'esperar anys i panys abans de poder desxifrar-los.

(Pàg. 42)
Un vespre que havia tornat a marca el 437.41.10, vaig sentir com unes crepitacions i unes veus ofegades. Potser es tractava d'una d'aquelles línies abandonades des de feia molt de temps. Els seus números només els sabien certs iniciats, que se'n servien per comunicar-se en la clandestinitat. Vaig acabar distingint una veu de dona que no parava de repetir la mateixa frase, sense que pogués captar-ne les paraules -una crida monòtona com un disc ratllat-. Era la veu del servei telefònic de l'hora? O la veu de la Dannie que em cridava des d'un altre temps i des d'aquella casa de camp perduda?

(Pàg. 44) 
Ahir al vespre, vaig resseguir amb l'índex, sobre el mapa, el trajecte de París a Feuilleuse. Remuntava el curs del temps. El present havia deixat de tenir importància, amb els seus dies idèntics a ells mateixos sota la llum somorta, una llum que deu ser la de la velles ai en la qual et fa l'efecte que et sobrevius a tu mateix.

(Pàg. 53)
El passat? Doncs no, no es tracta del passat, sinó d'episodis d'una vida somiada, intemporal, que arrenco, pàgina a pàgina, a la insípida vida quotidiana per aportar-hi una mica d'ombra i de llum.

(Pàg. 79)
No és bo estar tan segurs del futur.

(Pàg. 104)
Planyia la gent que havia d'apuntar-se a l'agenda nombrosos compromisos, alguns dels quals amb dos mesos d'antelació. Per a ells tot estava pautat, i mai no esperaven ningú. No podrien saber mai que el temps palpita, es dilata, després recupera la calma, i a poc a poc t'encomana una sensació de vacances i d'infinit que altres busquen en la droga, però que jo trobava simplement en l'espera. En el fons, estava quasi segur que tard o d'hora vindries.

(Pàg. 108)
Sí, de vegades la vida és monòtona i quotidiana, com avui, que escric aquestes pàgines per trobar línies de fuga i escapar-me per les bretxes del temps.

(Pàg. 121)
És curiosa, la manera com certs detalls de la teva vida, que en el moment et passen desapercebuts, se't revelen al cap de vint anys, com quan, mirant amb lupa una antiga foto de família, et salta a la vista un rostre o un objecte en què no t'havies fixat mai...

(Pàg, 149)
(...)  Pot comptar amb la meva discreció. D'altra banda, em sembla que ha escrit en alguna banda que vivim a mercè de certs silencis.
Ben cordialment,
LANGLAIS.

(Pàg. 158)
No hi he tornat mai, al carrer de l'Aude. Menys en els somnis. El veig de nou, en estacions diferents. Des de les finestres de la meva antiga habitació, està cobert de neu, però si hi accedeixes des de l'avinguda per les escales a pic, sempre és estiu.


è Altres n'han dit...
Trempera literària, Núvol, La tormenta en un vaso, Sonograma, Buensalvaje, Los ojos de Caín.

è Enllaços:
Patrick Modiano, claus d'interpretació, temes i tècniques, la necessitat de retenir el passat, la necessitat de retenir la ciutat, com aconseguir explicar la nostàlgia.