El vampir - John William Polidori

"Però si s'atrevia a trencar el jurament i revelava les seves sospites, qui se'l creuria?"

Polidori, John William. El vampir. 
Barcelona: Angle Editorial, 2013

The Vampyre. Traducció de Marina Espasa
Col·lecció El Far, 22  i

è Què en diu la contraportada...
Juny de 1816 a Villa Diodati, una mansió vora el llac Leman (Suïssa). Quan lord Byron va proposar als seus convidats que cadascú escrivís una història de terror per matar l'avorriment -el mal temps els impedia sortir de la mansió-, ningú no podia imaginar que dos d'aquells relats passarien a la història de la literatura universal: Frankenstein, de Mary Shelley, i El vampir, de John William Polidori, aleshores metge personal de Byron.

A El vampir Polidori transfoma una figura del folklore europeu en el vampir lord Ruthven, un personatge aristocràtic, sofisticat, seductor i amb poders sobrenaturals que passarà a l'imaginari col·lectiu de tota la humanitat. Al llarg del segle XIX la narració tindrà nombroses edicions i traduccions i influirà decisivament en totes les obres posteriors sobre vampirs, especialment Dràcula de Bram Stocker

è Com comença...
Va passar que, enmig de les diversions típiques de l'hivern londinenc, va aparèixer, a les festes més distingides, un noble que destacava més per les seves singularitats que pel seu rang. Passejava la mirada per sobre de l'alegria que l'envoltava com si no hi pogués participar. Aparentment, només li cridaven l'atenció les rialles lleugeres de les noies boniques (...).

è Moments...
(Pàg. 31)
Tots els qui tenien aquest sensació de terror no aconseguien explicar-se què els la provocava: n'hi havia que l'atribuïen als ulls de color gris plom que, quan es fixaven sobre un rostre, semblava que no el poguessin penetrar i atènyer així d'una sola fitada els mecanismes més íntims del cor, sinó que queien sobre la galta com un raig pesant sobre una pell que no pot foradar.

(Pàg. 33)
Creia, en resum, que els somnis dels poetes representaven la realitat de la vida.

(Pàg. 37)
A cada ciutat, hi deixava el jove que abans havia estat ben situat, arrencat del cercle amb què acostumava a fer-se i maleint-se els ossos en la soledat d'un calabós pel destí que l'havia acostat a aquell malànima; de la mateixa manera, molts pares seien, desolats, davant de les cares eloqüents dels fills muts i afamats, sense ni un ral de la seva antiga fortuna, i per tant incapaços de comprar res que apaivagués aquella gana.

(Pàg. 39)
(...) afirmaven que tenia un caràcter terriblement viciós, sobretot pel fet de tenir uns poders irresistibles de seducció, cosa que convertia els seus hàbits llicenciosos en encara més perillosos per al a societat. S'havia descobert que el menyspreu que havia mostrat per l'adúltera no estava motivat per l'odi al seu caràcter, sinó que havia volgut, només per incrementar el seu plaer, que la víctima -còmplice de la culpa- es precipités des del cim de la seva virtut immaculada fins als abismes de la infàmia i la degradació (...).

(Pàg. 48)
No tenia color a les galtes, ni tan sols als llavis, però hi havia una inquietud en aquella cara que semblava massa propera a la vida que hi havia hagut: al coll i al pit hi tenia sang i, a la gola, unes marques de dents que li havien obert les venes.

(Pàg. 61)
El jurament el tenia embruixat: és que li havia de permetre a aquell monstre que rondés, i li arruïnés la vida, enmig de tot allò que ell estimava, sense parar-li els peus? Fins i tot podia haver tocat la seva germana.  Però si s'atrevia a trencar el jurament i revelava les seves sospites, qui se'l creuria?

è Altres n'han dit...
Les males herbes, Llibres per llegir.

è Enllaços: 
John William Polidori, una projecció, gènesis, tradició i personificació literaria, claus i context.

è  Llegeix-lo
Anglès (html)
Anglès - edició 1819 (multiformat)
Espanyol (html - html)