Tres vegades a l'alba - Alessandro Baricco
" Era quan tot li feia por, però encara no tenia por de res."
Baricco, Alessandro. Tres vegades a l'alba.
Barcelona: RBA La Magrana, 2013
Tre volte all'alba. Traducció de Helena Aguilà.
Col·lecció Les ales esteses, 340 i
è Què en diu la contraportada...
"En una altra vida", havia dit Mr. Gwyn, l'obscur escriptor que es va retirar al principi d'una carrera d'èxit, "m'agradaria ser el vestíbul d'un hotel". Tres vegades a l'alba és la mostra literària del talent de Baricco-Gwyn, convertit en el discret espectador d'una aventura que es busca a si mateixa. Una porta giratoria, un vestíbul ordenat i elegant però també inhòspit, un espai fora del corrent del temps on els personatges són sempre els mateixos i sempre canviants, un autèntic escenari per on passen la passió, la tragèdia i la virtut.
En aquest escenari, Alessandro Baricco hi construeix una obra de lectura àgil que, no pas paradoxalment, s'assaboreix a un ritme diferent de la voràgine diürna. Entre la nit i el dia, als afores d'una ciutat, en aquest lloc que no és privat ni públic, el curs dels esdeveniments aparentment normals esdevé una autèntica història de suspens. I és a causa de la intensitat vital dels personatges que hi circulen, del seu misteri individual, que la història va fent forat en l'esperit. El recepcionista, la dona que arriba de matinada, la parella estranya, la policia... Històries d'hotels, d'aspiracions personals, de renúncies i decisions carregades d'esperança que s'alimenten l'una a l'altra per bastir una novel·la única que amaga realitats sorprenents.
è Com comença...
Aquestes pàgines expliquen una història que, tot i ser versemblant, mai no podria esdevenir-se a la realitat. Parla de dos personatges que es troben tres vegades, però cada vegada és l'única, i la primera, i l'última. Ho poden fer perquè viuen en un Temps anòmal que seria inútil cercar dins l'experiència quotidiana. Un temps que, de tant en tant, les narracions tenen el privilegi de construir.
è Moments...
(Pàg. 56)
(...) Quants anys diria que tinc?
Divuit. És el que ha escrit a l'imprès que ha omplert per a l'hotel.
I vostè s'ho creu?
No.
Quants me'n fa?
Digui-m'ho vostè.
Setze.
Ostres.
Tothom diu que és una edat especial.
Sí, això diuen.
Vostè creu que és una edat especial?
No ho sé, mai no la vaig tenir.
(Pàg. 57)
(...) m'agrada, m'encanta ser dolenta, em defensa del món, per això no tinc por de res. Quin problema hi ha amb la maldat?
(Pàg. 62)
Aquell matí d'estiu, l'alba s'estenia pel cel ras amb una seguretat que havia sorprès aquells barris sense ambicions i els havia empeltat una bellesa per a la qual ni havien estat construïts. Es veien resplendors optimistes a les finestres i l'escassa gespa que hi havia brillava amb un verd inesperat.
(Pàg. 87)
(...) Sóc molt bonica. I ho era més. No és per dir-ho, però les meves mamelles són famoses a totes les comissaries de les Midlands.
Alça aquí!
Faig broma.
Ah.
Però és veritat, era una dona bonica, era una noia molt bonica i després vaig ser una dona molt atractiva. Ara tot és diferent.
Per què?
Perquè ja no m'importa gens.
No et crec.
Ja ho sé, no t'ho creus fins que no et passa. Com moltes altres coses.
(Pàg. 98)
(...) va sentir una fiblada que no entengué, perquè era molt difícil separar el regust nostàlgic de la sensació agradable d'haver fet una cosa bona. Potser o ets tan fracassada com et penses, es va dir. I, per un instant sentí de nou l'empenta argentada que tenia de jove, quan sabia que no era ni millor ni pitjor que els altres, sinó diferent d'una manera insòlita i inevitable. Era quan tot li feia por, però encara no tenia por de res.
è Altres n'han dit...
Lletres minúscules, Lo que sé de mis libros, La tormenta en un vaso, El dia a dia de Brausen, Desayuno con libros, El Cultural, El País, Memorande cose.
è Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada