El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge - Haruki Murakami

"El temps havia passat plàcidament al seu voltant com una brisa tranquil·la, sense deixar cap ferida ni cap pena, sense provocar cap emoció intensa, sense deixar cap record especialment alegre."

Murakami, Haruki. El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge. 
Barcelona: Empúries, 2013

Shikisai wo motanai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi.
Traducció de Jordi Mas.
Col·lecció Narrativa, 447   i


è Què en diu la contraportada...
Tsukuru Tazaki és un arquitecte de 36 anys, especialitzat en el disseny d’estacions de tren. La vida i la memòria li trontollen quan coneix la Sara, una dona una mica més gran que ell, que li recordarà els feliços anys d’adolescència i els infeliços de joventut. La Sara el retornarà de Tòquio a la seva Nagoya natal, al centre del país. Allà, en un barri dels afores, Tsukuru retroba la seva colla de sempre, els amics amb qui va estroncar la relació quan se’n va anar a estudiar a la capital. Tots els amics de Tsukuru tenen cognoms de colors, menys ell, que se sent diferent, sol i trist.
El conjunt de suites per a piano Années de Pèlerinage de l'hongarès Franz Liszt posen la banda sonora al viatge de Tsukuru, un pelegrinatge il·luminador amb què pretén descobrir el perquè del seu aïllament.

è Com comença...
Entre el juliol de quan feia segon a la universitat i el gener de l'any següent, en Tsukuru Tazaki va viure pensant gairebé només en la mort. Durant aquest temps va complir vint anys, però no li va semblar que aquella fita tingués cap significat especial.

è Moments...
(Pàg. 47)
(...) la gelosia era la presó més desesperada del món, perquè era el pres mateix qui s'hi havia tancat.

(Pàg. 65)
- (...) Però a mi em sembla que dedicar-te a pensar lliurement en el que vulguis no és fàcil.
- Dedicar-se a pensar lliurement, al capdavall, és separar-te del teu propi cos. És sortir de la gàbia limitada del teu cos, trencar les cadenes i deixar que les teories estenguin les ales i volin amb la mateixa puresa. Deixar que les teories visquin de la manera que els és més natural. Aquesta és l'essència de la llibertat de pensament.

(Pàg. 72)
Per tranquil·la i coherent que sembli la vida d'una persona, sempre, sens falta, hi ha algun gran moment de crisi, una època que es torna boja, com si diguéssim. Potser tothom necessita passar una frontera d'aquesta mena.

(Pàg. 115)
No va poder evitar pensar que, al capdavall, estava destinat a quedar-se sol. Tots venien on era ell i al final acabaven marxant. Tots semblaven buscar alguna cosa en en Tsukuru, però no la trobaven, o si la trobaven no els agradava, i es donaven per vençuts -o es desencantaven, o s'enfadaven- i se n'anaven. Sense cap explicació, sense acomiadar-se'n com cal, com si amb una destral, sense fer soroll però taxativament, tallessin el cordó per on encara corria la sang calenta, que encara bategava en silenci.

(Pàg. 222)
Ho va encabir tot en una bossa que pujaria a l'aparell. Ni tan sols va agafar càmera. ¿Per a què servien, les fotos? El que ell buscava era una persona de debò, paraules de debò.

(Pàg. 276)
En aquell moment, per fi, va aconseguir acceptar-ho tot. En Tsukuru Tazaki va entendre què hi havia al fons de l'ànima. No solament l'harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. No hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l'arrel de l'autèntica armonia.

(Pàg. 287)
- (...) Nosaltres vam aconseguir sobreviure, tu i jo. I els qui aconseguim sobreviure, tenim un deure: el de continuar vivint tan bé com puguem, tal com hem fet fins ara. Encara que algunes coses només les puguem fer a mitges.

(Pàg. 292)
- (...) és estrany, ¿no? -va dir l'Eri
- ¿Què?
- Que aquella època tan meravellosa hagi passat i que no hagi de tornar mai. Que el pas del temps hagi anat engolint i fent desaparèixer totes aquelles possibilitats tan precioses que teníem.

(Pàg. 303)
Mentre estava concentrat tocant la peça, una intuïció li va travessar el cos com el llampec d'una tarda d'estiu. A més de tenir l'estructura d'una gran peça de virtuosisme, l'obra tenia una increïble bellesa introspectiva, expressava la naturalesa de la vida humana amb una sinceritat, un detallisme i una versemblança insuperables. Reflectia una faceta fonamental del món que només es podia expressar amb la música. Es va sentir orgullós de poder interpretar aquella obra amb les seves pròpies mans.

(Pàg. 309)
En total hi ha setze andanes. A més, cal afegir-hi dues línies privades, l'Odakyû i la Keiô, i tres línies de metro, que hi enllacen pels costats, a la manera d'endolls. És realment com un laberint. A les hores punta, aquest laberint es converteix en un mar de persones que se'n disputen les entrades i sortides formant bombolles, onades, contracorrents. Els fluxos de gent que intenta travessar-lo es barregen aquí i allà i provoquen remolins perillosos. Cap profeta, per gran que fos, podria dividir en dos un mar tan confús i agitat com aquest.

(Pàg. 317)
En Tsukuru Tazaki no tenia cap lloc on anar. Aquesta havia estat una de les premisses de la seva vida. No tenia cap lloc on anar ni cap lloc on tornar. No n'havia tingut mai ni en tenia ara. Per a ell, l'únic lloc que existia era "el lloc on sóc ara".

(Pàg. 319) 
Assegut al banc de l'estació de Shinjuku, en Tsukuru Tazaki va pensar que, a la pràctica, la seva vida semblava haver-se aturat quan tenia vint anys. Els dies que havien vingut després gairebé no havien tingut gens de pes. El temps havia passat plàcidament al seu voltant com una brisa tranquil·la, sense deixar cap ferida ni cap pena, sense provocar cap emoció intensa, sense deixar cap record especialment alegre.

(Pàg. 325)
No, ell no era tan tranquil ni tan relaxat, ni vivia la vida al seu ritme. Era només una qüestió d'equilibri. Estava acostumat a buscar el punt de suport òptim entre dreta i esquerra. Potser als altres els semblava que ho feia com si res, però no era pas gens senzill. Calia més esforç del que semblava. I per molt que trobés el punt d'equilibri, el pes total de la càrrega no disminuïa en absolut.

è Altres n'han dit...
L'home sense gat, La lectura: vici o virtut?, Núvol, Llibres per compartir, Negra Tinta, Entre montones de libros, Strange Library, El libro de los viernes, Leyendo es gerundio,

è Enllaços:
Haruki Murakami, els escenaris de la novel·la, sobre la simptomatologia dels sentiments, cap tema nou, analítica acurada, què hi ha darrera de la novel·la de Murakami?, Le Mal du Pays, Shinjuku (estació), Més del mateix?