El caminant i el mur - Salvador Espriu

de març 15, 2014

"(...) I també hi ha la sang, la fatiga mil·lenària, immensa, de la sang."

Espriu, Salvador. El caminant i el mur.
Barcelona: Edicions 62, 1989

Col·lecció Els llibres de l'Escorpí, 12

è Com comença...
Enllà de l'odi altíssim de la presó, potser
els tendres camps encara són caminats pel sol?

No t'he de donar accés al meu secret

è Moments...
(Pàg. 20)
Ara, desvetllat serpent,
anellant-me en secrets signes,
em perdia pels malignes
camins del meu pensament.
Presoner de mancament
que creix en un vell dolor,
negre riu dominador,
aigua de negat, t'emportes,
crit avall, record de mortes
esperances de claror.
Petit eco en el styx

(Pàg. 23)
Sé com encara
en el record, intacte,
és el somriure.
Però les mans, ja cendra
o llum, on retrobar-les?
Des del mateix teatre

(Pàg. 28)
(...)
Quan arribis, si et sento,
hauré de saludar-te
amb un gran crit. Car moro
sense cap saviesa,
però molt ric de passos
de perdut vianant.
Thànatos

(Pàg. 29)
Perquè retorna,
quan sóc perdut en l'ombra,
un debilíssim
record d'infant, les ales
passen sense tocar-me.
Encara no

(Pàg. 33)
Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.
Cançó de l'albada

(Pàg. 49)
Hem pujat el nostre crit a tu
i ens posàvem de puntetes per semblar més alts.
Ens hem vist en la nostra nuesa,
ens hem mirat en la nostra solitud
i hem engendrat després fills i filles,
al llarg de tot el tedi dels nostre temps.
Ah, si raonem, quina rialla trista,
en negar-te ne la niciesa dels nostres cors!
Ai, si t'estimem, quantes llàgrimes
fa vessar de seguida el nostre amor cruel!
I també hi ha la sang, la fatiga mil·lenària,
immensa, de la sang. Des de la sorra
d'aquest desert, des de l'amarga
profunditat del pou, et clamo
contra l'olor, contra el color, contra el voltor.
Sí, clamem contra la sang, nosaltres,
que hem vist els arbres i sabem prou bé
com el teu nom pot ser burla o silenci.
'IX,'IXA,ELI, ELIS!

(Pàg. 54)

Darrera aquesta porta visc,
però no sé
si en puc dir vida.
(...)
Una closa felicitat
es ben bé del meu món.

(Pàg. 61)
Ni amb aquest cant de tan perfecta escola,
ni amb mots apresos al més savi lèxic,
ni amb rares pauses o subtils silencis,
no esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu vell caminant i també mur,
i com jo que parlo, i com tu que escoltes.
Després, si així ho vols i t'agrada,
vist que la lluna encara
surt puntual de la fredor del mar
i el vent, albardà foll,
xiscla i s'escampa per les seques vinyes,
et serà lícit de sentir-te culte
i, a estones, qui sap si felicíssim.
Noves paraules d'Agur

(Pàg. 64)
De sobte, en un dia tancat, quan la pluja
et fa proper, sols per a tu, el respir de les flors,
i lentes naus es perden en mars d'incerts perills,
i l'estrany temps s'ajaça com un vell gos cansat,
després de ben tornar-te als peus del Caçador,
sents com pels llargs camins de les teves ferides,
enllà de les dents closes dels teus morts,
en una resignada solitud arriba,
des del fons de la teva petita rebel·lia,
una clara, plena, humil acceptació.
Aleshores diràs. "Sí, tot és just."
Però no abans, mai abans, sinó quan vingui
amb l'aigua molt callada el respir de les flors.
Ho canta sempre una escanyada veu

(Pàg. 67)
(...)
Però sentir només, sense comprendre,
no em salvarà del vell furor del vent.
Escrit a la manera de Salom

è Altres n'han dit...
Sonograma Magazine (Antoni Clapés), CALdesplugues.

è Enllaços:
Salvador Espriu, a fons, nota sobre l'autor, contextualitzant, simbologia, cicle líric, el poeta de la mort.

è Llegeix-lo:
Català (html - Edició Ossa Menor, 1954)