Passi-ho bé, senyor Chips - James Hilton





"Treballava bé; era conscienciós; era un pern que oferia servei, satisfacció, confiança... de tot, menys inspiració."


Hilton, James. Passi-ho bé, senyor Chips.
Barcelona: Viena Editorial, 2012



Goodbye, Mr. Chips. Traducció de Miquel Desclot.
Col·lecció El Cercle de Viena Clàssics Moderns i


è Què en diu la contraportada...
Tots els mestres experimenten la por d'enfrontar-se als seus primers alumnes: una classe plena de nois cridaners disposats a posar a prova el professor més tranquil i assenyat. I en Chipping, molt jove i, per tant, molt inexpert, no va ser cap excepció. Els nois no van trigar gaire a abreujar-li el nom: era en Chips al pati de l'escola i quan parlaven entre ells. I és que el nou professor havia arribat a Brookfield -llavors tota una institució entre les escoles angleses- quan tot just acabava d'enllestir els estudis, i, probablement, la disciplina no era el seu fort...

Aquesta és la seva història, el relat d'una experiència de quasi seixanta anys formant centenars de nois que van passar per la seva aula... Una vida que, fins i tot enmig del naufragi personal, va acabar trobant en l'ensenyament una oportunitat extraordinària.

è  Com comença...
Quan ens comencem a carregar d'anys (sense estar malalts, és clar), sovint ens agafa son, i les hores sembla que passin com un ramat mandrós que es mogués a través del paisatge. Això mateix li passava a en Chips quan el trimestre de tardor avançava i els dies s'escurçaven fins que ja era prou fosc per encendre el llum de gas abans del toc de l'hora de plegar. Perquè en Chips, com a vell capità de vaixell, encara mesurava el temps amb els tocs del passat (...).

è  Moments...
(Pàg. 24)
Ell era una persona tranquil·la i convencional, i el món, vist des del port segur de Brookfield, li semblava ple d'innovacions de mal gust (...).

(Pàg. 30)
- (...) Oh, Chips, estic tan contenta que siguis el que ets! Em feia por que no fossis advocat, o agent de borsa, o dentista, o industrial amb un negoci de cotó a Manchester. Quan et vaig conèixer, vull dir. La eina de professor és tan diferent, tan important, no trobes? Això d'influir en aquells que han de créixer i tenir pes al món...
En Chips va dir que ell no ho havia pensat d'aquella manera... o almenys no gaire sovint. Ell treballava tan bé com sabia; i allò era tot el que es podia arribar a fer en qualsevol feina.

(Pàg. 34) 
Treballava bé; era conscienciós; era un pern que oferia servei, satisfacció, confiança... de tot, menys inspiració.

(Pàg. 52)
"(...) Lancaster, Latton, Lemare, Lytton-Bosworth, MacGonigall, Mansfield..."
Què se'n devia haver fet, de tots ells, es demanava sovint; aquells fils que havia mantingut junts un temps, fins a quin punt s'havien separat, els uns per trencar-se, els altres per trenar-se en dissenys desconeguts? Els estranys atzars del món el desconcertaven, aquells atzars que mai més, mentre el món fos món, tornarien a donar significat a aquelles lletanies.

(Pàg. 57)
(...) Perquè sempre, passés el que passés i fossin quines fossin les giragonses de la política, ell tenia fe en Anglaterra, en la carn i la sang angleses, i en Brookfield com en un establiment que en definitiva només tenia transcendència si s'harmonitzava amb el conjunt de l'escena anglesa d'una manera digna i proporcionada.

(Pàg. 78)
La majoria dels mestres més joves eren fora o vestint uniforme. Cada diumenge al vespre, a la capella, després del servei, en Chatteris llegia en veu alta els noms dels exalumnes morts en acció, amb l'afegit d'una breu biografia. Molt emocionant; però en Chips, assegut al darrer banc sota la tribuna, pensava: "Per a ell només són noms, no en veu les cares com faig jo..."
1916. La batalla dels Somne. Vint-i-tres noms llegits un diumenge al vespre.

(Pàg. 99)
La seva vida... i quina vida que havia estat! Aquella tarda, mentre seia a la vora del foc, la veia descabdellar-se davant seu com una processó. Totes les coses que havia fet i vist; Cambridge als anys seixanta, el Great Gable un matí d'agost; Brookfield en tota mena d'ocasió i estació, al llarg dels anys. I, posats a fer, també les coses que no havia fet i ja no faria ara que les havia deixat per a massa tard: no havia anat mai amb avió, per exemple, i tampoc no havia assistit mai a cap sessió de cinema parlat. De manera que tenia alhora més i menys experiència que el vailet més jove de tota l'escola; i allò, aquella paradoxa de l'edat i la joventut, era el que el món en deia progrés.

(Pàg. 107)
- (...) M'havia semblat que els sentia... almenys un de vostès... dient que era una llàstima...hum...una llàstima que jo no hagués...tingut fills... oi?... Però sí que n'he tingut... n'he tingut...
Els altres van somriure sense respondre, i després d'un moment de pausa en Chips va fer una rialla ofegada i palpitant.
- Sí... hum... m'he tingut -va afegir, amb enriolament tremolós-. N'he tingut milers... milers... i tots eren nois.
I aleshores el cor de veus li va cantar a les orelles en una harmonia suprema, més solemnement i més dolçament que mai abans, i també més confortablement... Pettifer, Pollett, Porson, Potts, Pullman, Purvis, PymWilson, Radlett, Rapson, Reade, Reaper, Reddy Primus... veniu aquí ara tots vosaltres, per a unes últimes paraules i un últim acudit... Harper, Haslett, Hatfield, Hatherley... el meu darrer acudit,... ho heu sentit? Us ha fet riure?... Bone, Boston, Bovey, Bradford, Bradley, Bramhall-Anderson... sigueu on sigueu, hagi passat el que hagi passat, concediu-me aquest moment amb vosaltres... aquest darrer moment... els meus nois...

I de seguida es va adormir.

è Altres n'han dit...
Quadern de mots, Un bosc de llibres, Rapsòdia, El barranc de l'Argentada,

è Enllaços:
James Hilton, Hilton escriptorviure per una causa, la importància d'una novel·la modesta, la fi d'una era, qui inspira el personatge del senyor Chips?, cada diumenge al vespre, a la capella... (per exemple), formant líders, Genus hoc erat pugnae, adaptacions de l'obra, 30 anys més tard, un retrat més realista des de l'altre cantó de l'Atlàntic

è Llegeix-lo:
Anglès (html, epub, kindle)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli