El temps envelleix de pressa - Antonio Tabucchi

Tabucchi, Antonio. El temps envelleix de pressa.
Barcelona: Edicions 62, 2010




Il tempo invecchia in fretta 
Traducció de Teresa Muñoz Lloret
Colecció El Balancí, 633


>> Què en diu la contraportada... 
Un exagent de l’antiga RDA que vagareja sense rumb per Berlín, un oficial italià afectat per radiacions d’urani empobrit a Kosovo i un home que esdevé protagonista d’un fet que s’ha inventat durant una nit d’insomni. Aquests són alguns apunts de les històries que Antonio Tabucchi ha plasmat en aquest recull de contes elaborat amb una tècnica que ell mateix exemplifica amb la pintura d’Arcimboldo, en què les figures individuals formen en perspectiva una figura més gran que les inclou.

Amb una acurada precisió i la sensibilitat literària que el caracteritza, Antonio Tabucchi basteix uns relats centrats en les vivències i els records d’uns personatges que han viscut la seva maduresa en les diverses Europes, però sobretot en la de l’Est, entre la Segona Guerra Mundial i el final de la Guerra Freda. Nou històries que presenten una rica i complexa reflexió sobre el pas del temps, sobre la memòria i les restes de passat que poden arribar a donar sentit a l’existència. Una obra que mostra el compromís de l’autor amb la seva generació i amb la història europea de la segona meitat del segle XX.

>> Com comença... 
“Li vaig preguntar per aquells temps, en què érem encara tan joves, ingenus, entusiastes, beneits, inexperts. Alguna cosa n’ha quedat, excepte la joventut –em va contestar”.
El vell professor s’havia interromput, amb l’expressió gairebé contrita, s’havia eixugat precipitadament una llàgrima que li apuntava entre les pestanyes, s’havia donat un petit cop al front com dient que estúpid, excuseu-me, s’havia afluixat el corbatí d’aquell increïble color taronja i havia dit en el seu francès marcat amb un fort accent alemany: perdoneu-me, perdoneu-me, (...)
(El cercle)

>> Moments...
(Pàg. 13)
(...) com si aquell pis parisenc fos la cosa més natural del món, no ho era, la cosa més natural del món no existeix, les coses són com tu vols si les penses i si les vols, aleshores les pots governar, si no van pel seu compte.
(El cercle) 

(Pàg. 24) 
(...) Després s’ha mirat el Gran Germà, és el seu programa preferit, jo feia veure que dormia, i s’ha tret els auriculars i ha abaixat el volum de la televisió però fins i tot jo el podia seguir, no he volgut avisar les infermeres, què vols, educar el poble és perdre el temps, d’altra banda ara aquest poble ha fet diners i ha estat el Gran Germà qui l’ha educat (...).
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 28) 
Com pot arribar a fer-se present, la nit. Feta només d’ella mateixa, és absoluta, cada espai és seu, s’imposa amb la seva sola presència, la mateixa presència del fantasma que saps que és allà davant teu però que és a tot arreu, també darrere teu, i si et refugies en un petit espai de llum esdevens presoner perquè al voltant, com un mar que envolta el teu petit far, hi ha la infranquejable presència de la nit.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 35) 
Les veus de totes dues encara eren massa febles per poder-les desxifrar, però eren alegres, això hi va tenir clar pel to, semblava una xerrameca, com uns pardals que es diguessin alguna cosa, ell va tancar els ulls i la xerrameca es va convertir en una xiscladissa perquè de seguida es va posar a pensar en uns ratolins que parlaven dins de la gàbia, aquells ratolins blancs amb què els científics experimenten, eren dos conillets per a la ciència d’allò que en diem vida, que és la més turmentada de les ciències, una l’estava sofrint precoçment, l’altra, la vella, havia resistit els experiments , i prosseguia.
( CLIP, CLOP, CLEP, CLOP) 

(Pàg. 43) 
- Isabel, et puc dir una cosa confidencialment?
L’home es va eixugar el front amb un mocador. Suava.
- La Coca-Cola i el McDonald’s no han dut mai ningú a Auschwitz, aquells camps d’extermini dels quals et deuen haver parlat a l’escola, en canvi els ideals sí, hi havies pensat mai en això, Isabel?
(Núvols)

(Pàg. 60)
Potser era millor agafar un taxi, ara se sentia cansat. Vés a saber per què se sentia tan cansat, havia passat el matí sense fer res, vagarejant i llegint el diari. Els diaris cansen, es va dir, les notícies cansen, el món cansa. El món cansa perquè està cansat. Va anar cap a la paperera i hi va llençar un paquet de cigarrets buit, i després el diari del matí, no tenia ganes de dur-lo a la butxaca. Era un bon ciutadà, ell, no volia embrutar la ciutat. Però la ciutat ja estava bruta. Tot era brut (...).
(Els morts a taula) 

(Pàg. 73) 
(...) Em penso que m’ha quedat ben clara una cosa, que les històries sempre són més grans que no pas nosaltres, ens va passar i nosaltres inconscientment en vam ser els protagonistes, però el veritable protagonista de la història que hem viscut no som nosaltres, és la història que hem viscut.
(Entre generals) 

(Pàg. 83)
(...) Va pensar en els vents de la vida, perquè hi ha vents que acompanyen la vida: el ponent suau, el vent càlid de la joventut que més tard el mestral s’encarrega de refredar, alguns llebeigs, el xaloc que et deixa baldat, el vent gèlid de tramuntana. Aire, va pensar, la vida és feta d’aire, una bufada i fora, i d’altra banda nosaltres no som sinó una bufada, un respir, i ve un dia que la màquina s’atura i s’acaba el respir.

>> Altres n'han dit...
El museu de la innocència, Culturamas, Mis lecturas, Suite101, Grisjokins,

>> Enllaços:
Antonio Tabucchi, Tabucchi compromès, l'art de crear ficció real, Nefelomancia, les grans imatges del nostre temps, Europa de l’Est assetjada, la importància del Temps, Arcimboldo

.