Tres relats de Sant Petersburg - Nikolái V. Gógol

,
Gógol,Nikolái V. Tres relats de Sant Petersburg
Barcelona: Quaderns Crema, 1997








Xinel. Nols. Zapiski sumasxedxego.

Traducció d’Anna Estopa
Col·lecció Mínima Minor, 72


>> Què en diu la contraportada...
Gógol no va intitular mai cap llibre amb el títol de Relats de Sant Petersburg i, tanmateix, així és com es coneix l’aplec de cinc narracions, escrites entre 1835 i 1842, publicades a llocs diversos i que, amb el títol genèric de “Relats”, van ser reunides al tercer volum de les seves Obres (1842). Aquest fet ens autoritza a presentar avui al públic català, en una traducció d’enorme qualitat, tan sols tres relats, els més famosos de la sèrie. Del primer, Dostoievski va afirmar que era el pare de tota la nova literatura del seu país –Nabókov, anys més tard, l’havia de qualificar com el millor relat mai escrit en llengua russa-; al segon, Puixkin hi va trobar “tantes coses inesperades, fantàstiques, divertides i originals”, que va convèncer Gógol, que se’n sentia indecís, de publicar-lo; i el tercer és ben probablement, com afirma Boris de Schloezer, el relat més àcid i més negre de l’autor.

Nota de Lleixes:
El primer relat, L’abric el podeu trobar aquí

>> Com comença...
El 25 de març va esdevenir-se un fet extraordinàriament estrany a Sant Petersburg. El barber Ivan Iakóvlevitx, que vivia a l’avinguda Voznessenski (el seu cognom s’ha perdut, i fins i tot a la placa –on hi havia pintat un senyor amb una galta ensabonada i un rètol que deia “També sagnem”- no hi posava res més), doncs bé, el barber Ivan Iakóvlevitx es va despertar de bon matí i va sentir olor de pa calent.
(El nas)

>> Moments...
(Pàg. 66)
Ivan Iakóvlevitx, com qualsevol rus amb ofici com Déu mana, era més borratxo que el beure, i tot i que cada dia afaitava barbes d’altri, sempre duia la seva sense afaitar.
(El nas)

(Pàg. 103)
Al món passen disbarats ben grossos, i de vegades no tenen cap mena de versemblança: tot d’una aquell mateix nas que voltava amunt i avall fent-se passar per conseller civil i que havia aixecat tant de rebombori per la ciutat, va aparèixer com si res al seu lloc, és a dir, justament entre galta i galta del major Kovaliov. Va escaure’s el 7 d’abril.
(El nas)

(Pàg. 110)
El que jo no entenc és quin profit es treu de treballar en un departament. No tenen gens de mitjans. En una administració provincial, a les cambres civils o a la casa de la moneda ja és una altra cosa: allà dónes un cop d’ull i veus que hi ha algú arrambat en un racó que va fent quatre gargots. Porta un jaquetot dolentíssim, té una mala ganya que et venen ganes d’escopir, però mira tu quina datxa té llogada! I no se t’acudeixi portar-li cap tasseta de porcellana daurada, que t’engegarà que això és un regal per a metges. A ell, regala-li un parell de trotadors, un cotxet lleuger o bé una pell de castor de tres-cents rubles. Amb un posat tot serè demana molt cortesament: “¿Tindríeu la bondat de deixar-me el trempaplomes?”, i després ho va arrambant tot fins que al sol·licitant li queda la camisa i encara gràcies. Val a dir, però, que tenim una feina noble, i pertot hi ha una netedat com mai no s’ha vist en cap administració provincial: les taules són de caoba i tots els caps ens tracten de vós. Sí, sí, reconec que si no fos per la noblesa del servei ja fa temps que hauria deixat el Departament.
(Diari d’un boig)

(Pàg. 118)
Que el diable se l’emporti! ¿Que potser sóc fill d’un intel·lectual pelacanyes, d’un sastre o d’un sotsoficial? Jo sóc noble. I què diantre, encara puc ascendir. Només tinc quaranta-dos anys, que és l’edat que, a l’hora de la veritat, tot just comença la carrera.
(Diari d’un boig)

(Pàg. 132)
Com hi ha món! Ja m’agradaria a mi fer-me general, no perquè em donessin la seva mà i més coses, no, sinó que m’agradaria ser general només per veure com em farien la gara-gara tot el dia i el seguit de martingales i d’argúcies cortesanes que gastarien, i per dir-los després que els menyspreo tots dos. Que el diable se m’endugui!
(Diari d’un boig)

(Pàg. 136)
Any 2000, d’abril en el dia 43.
Avui és un dia de festa grossa. A Espanya ja tenen rei. Finalment ha sortit! El rei sóc jo. Justament hi he caigut avui. La veritat és que ha sigut com si un llamp m’hagués il·luminat. No entenc com podia creure i imaginar-me que era conseller titular. ¿Com se’m va poder ficar al cap aquesta idea sense solta ni volta? Quina sort que a ningú no se li acudís de tancar-me en un manicomi!
(Diari d’un boig)

(Pàg. 139)

Ah, les dones, aquests éssers maquiavèl·lics! És ara que comprenc què és una dona. Fins ara encara ningú no havia descobert de qui estava enamorada; jo he sigut el primer d’esbrinar-ho. La dona està enamorada del diable.
(Diari d’un boig)

(Pàg. 139)
I tots aquests, els seus pares funcionariescos, tots aquests llepes que s’infiltren a la cort i que diuen que són patriotes i que si tomba i que si gira... rendes, rendes és el que volen aquests patriotes! Uns ambiciosos és el que són, uns judes que per diners es vendrien la mare, el pare i nostre Senyor! Tot plegat és per ambició, i l’ambició els ve d’una butllofa que tenen sota la campaneta, i a dins hi tenen un cuquet de la mida d’un ca d’agulla, i tot plegat és cosa d’un barber que viu al carrer Gorókhovaia. Ara no me’n recordo com es diu, però el que sí que se sap del cert és que ell i una llevadora volen escampar l’islamisme arreu del món, i diuen que és per això que a França gran part de la població ja creu en Mahoma.
(Diari d’un boig)


>> Enllaços:

>> Llegeix-lo:

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli