Sàtires - Horaci
Horaci. Sàtires
Martorell: Adesiara Editorial, 2009
Sermones
Traducció de Jaume Juan Castelló
Martorell: Adesiara Editorial, 2009
Sermones
Traducció de Jaume Juan Castelló
Colecció Aetas, 4
>> Que en diu la contraportada...
Convençut que el poeta ha d'instruir i alhora delectar, màxima que ell mateix va fer famosa en la seva Art poètica, Horaci ens regala en aquesta obra un veritable manual de vida pràctica. Les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les meuques -i, és clar, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades-, la niciesa dels nous rics i fins les manies d'un precursor de la nouvelle cuisine: tot això, i molt més, és present en aquest llibre genial.
>> Com comença...
¿Com és, Mecenas, que tothom es mostra insatisfet amb el que li ha tocat viure, tant si ho ha triat reflexivament com si s’ho ha trobat al davant per atzar, i lloa els qui segueixen camins oposats?. (Sàtires, I, I)
Qui fit, Maecenas, ut nemo, quam sibi sortem seu ratio dederit seu fors obiecerit, illa contentus uiuat, laudet diuersa sequentis? (Sermones, I, I)
>> Moments...
(Pàg. 29)
¿És que no saps perquè serveixen els diners, quina és la seva utilitat? (Sàtires, I, I)
Nescis quo ualeat nummus, quem praebeat usum? (Sermones, I, I)
(Pàg. 31)
Hi ha en les coses una mesura, i hi ha, en resum, uns límits més enllà o més ençà dels quals no hi ha res que s’aguanti dret. (Sàtires, I, I)
Est modus in rebus, sunt certi denique fines, quos ultra citraque nequit consistere rectum. (Sermones, I, I)
(Pàg. 41)
¿Vols dir que n’hi ha prou de vigilar la mena de persona i no la cosa en si, la que provoca el mal en qualsevol cas?. Perquè, si perdre la bona reputació o dilapidar el patrimoni familiar és un mal a tot arreu, ¿quina és la diferència entre relliscar amb una casada o amb una esclava togada?. (Sàtires, I, II)
An tibi abunde personam satis est, non illud quidquid ubique officit euitare? Bonam deperdere famam, rem patris oblimare malum est ubicumque. Quid inter est in matrona, ancilla peccesne togata?
(Sermones, I, II)
(Pàg. 45)
¿És que tu, quan la set et resseca la gola, demanes que la copa sigui d’or? ¿I quan et ve la fam arrufes el nas a tot allò que no sigui un paó o un turbot? Quan l’entrecuix se t’infla i tens al teu abast una serventa o un esclau jove, sobre els quals pots descarregar el teu impuls de manera immediata, ¿et decantaries per aguantar-te l’erecció fins a rebentar?. Jo no. (Sàtires, I, II)
Num tibi cum faucis urit sitis, aurea quaeris pocula? Num esuriens fastidis omnia praeter pauonem rhombumque? Tument tibi cum inguina, num, si ancilla aut uerna est praesto puer, impetus in quem continuo fiat. Malis tentigine rumpi? Non ego. (Sermones, I, II)
(Pàg. 51)
Si davant els teus defectes acluques els ulls per no veure’ls, ¿com és que quan es tracta dels errors dels amics files tan prim com l’àguila o com la serp d’Epidaure? Encara que també és cert que, de retruc, també ells vigilen els teus de ben a prop. (Sàtires, 1,3)
Cum tua peruideas oculis mala lippus inunctis, cur in amicorum uitiis tam cernis acutum quam aut aquila aut serpens Epidaurius? At tibi contra euenit, inquirant uitia ut tua rursus et illi. (Sermones, 1, 3)
(Pàg. 55)
Com que no hi ha ningú que neixi sense algun defecte, els millors són els que els tenen més petits. Un amic de debò sospesara equitativament els meus defectes i les meves virtuts, i en el cas que les virtuts pesin més, per poc que sigui, s’inclinarà d’aquesta banda. Aquesta és la llei de l’amistat. Qui l’accepti, serà pesat amb la mateixa balança. (Sàtires, 1,3)
Nam uitiis nemo sine nascitur; optimus ille est, qui minimis urgetur. Amicus dulcis, ut aequum est, cum mea conpenset uitiis bona, pluribus hisce, si modo plura mihi bona sunt, inclinet, amari si uolet: hac lege in trutina ponetur eadam. (Sermones, 1, 3)
(Pàg. 65)
Tria’n un qualsevol entre la multitud: o bé el turmenta l’avaríacia o el tortura l’ambició. (Sàtires, 1,4)
Quemuis media elige turba: aut ob auaritiam aut misera ambitione laborat. (Sermones, 1, 4)
(Pàg. 69)
Els qui reciten els seus escrits en ple fòrum són una multitud, i també els qui ho fan als banys: allí, en un lloc tancat, la veu ressona amb més dolçor. Això els encanta als qui no tenen res dins el cervell, però no a aquells que es pregunten si allò que fan és arrauxat o inoportú. (Sàtires, 1,4)
In medio qui scripta foro recitent, sunt multi quique lauantes: suaue locus uoci resonat conclusus. Ianis hoc iuuat, haud illud quarenteis, num sine sensu, tempore num faciant alieno. (Sermones, 1, 4)
(Pàg. 125)
Quan et proposis escriure coses dignes de ser llegides dues vegades, dóna sovint la volta al punxó, i no t’esforcis per ser admirat per la multitud. Tingues-ne prou amb uns quants lectors. (Sàtires, 1,10)
Saepe stilum uertas, iterum quae digna legi sint scripturus, neque te ut miretur turba labores, contentus paucis lectoribus. (Sermones, 1, 10)
(Pàg. 135)
Oh, pare i rei Jupiter, tant de bo que la meva arma es desfaci plena de rovell a la funda i que ningú no em causi cap dany, estimant com estimo la pau! Però ai! Aquell que em punxi –és millor que no em provoquin, ho dic ben alt- vessarà llàgrimes i en boca de tota Roma serà l’objecte dels meus versos.
O pater et rex Iuppiter, ut pereat positum robigine telum nec quisquam noceat cupodo mihi pascis! At ille, qui me conmorit –melius non tangere, clamo-, flebit et insignis tota cantabitur urbe.
(sermones, II, 1)
(Pàg. 145)
De manera que, si algú decideix que d’ara endavant les gavines rostides són una menja exquisida, la joventut romana, dòcil a l’estupidesa, obeirà. (Sàtires, II, 2)
Ergo siquis nunc mergos suauis edixerit assos, parebit praui docilis Romana iuuventus. (Sermones, II, 2)
(Pàg. 149)
¿I vols dir aleshores que no hi ha altra cosa millor en què puguis gastar el que et sobra? ¿Com és que encara hi ha gent innocent que passa calamitats mentre tu ets tan ric? ¿Com s’explica que hi hagi antics santuraris dels déus en ruïnes? ¿Per què d’un munt tan gran, miserable, no en cedeixes una part a la pàtria estimada? (Sàtires, II, 2)
Ergo quod superat non est melius quo insumere possis? Cur eget indignus quisquam te diuite? Quare templa ruunt antiqua deum? Cur, inprobe, carae non aliquid patriae tanto emetiris aceruo?
(Sermones II, 2)
(Pàg. 163)
I ara escolteu i poseu-vos còmodes tots aquells que sofriu patiments deguts a la funesta ambició o a l’afany de diners, tots aquells que esteu afectats per la febre de la luxuria, per la funesta superstició o per una altra malaltia mental. Acosteu-vos a mi, ben a prop i amb ordre, mentre us demostro que tots esteu ben bojos. (Sàtires, II, 3)
Audire atque togam iubeo conponere, quisquis ambitione mala aut argenti pallet amore, quisquis luxuria tristiue superstitione aut alio mentis morbo calet. Huc propius me, dum doceo insanire omnis uos, ordine adite. (Sermones, II, 3)
(Pàg. 165)
Perquè totes les coses, virtut, fama, honor, tot, diví o humà, obeeix al dictat de les belles riqueses. I aquell que se les hagi procurades, aquell serà honorable, valent i just. (Sàtires, II, 3)
Omni enim res, uirtus, fama, decus, diuina humanaque pulchris diuitiis parent; quas qui construxerit, ille clarus erit, fortis,iustus. (Sermones, II, 3)
(Pàg. 173)
¿Quina és la diferència, doncs, entre llançar tot allò que tens a un precipici i no disposar mai d’allò que t’has guanyat? (Sàtires, II, 3)
Quid enim differt, barathrone dones quidquid habes an numquam utare paratis? (Sermones, II,3)
(Pàg. 183)
>> Que en diu la contraportada...
Convençut que el poeta ha d'instruir i alhora delectar, màxima que ell mateix va fer famosa en la seva Art poètica, Horaci ens regala en aquesta obra un veritable manual de vida pràctica. Les delícies de l'amistat de debò, el poder il·limitat dels diners, els perills de la golafreria, els avantatges del sexe amb les meuques -i, és clar, els inconvenients de practicar-lo amb les dones casades-, la niciesa dels nous rics i fins les manies d'un precursor de la nouvelle cuisine: tot això, i molt més, és present en aquest llibre genial.
>> Com comença...
¿Com és, Mecenas, que tothom es mostra insatisfet amb el que li ha tocat viure, tant si ho ha triat reflexivament com si s’ho ha trobat al davant per atzar, i lloa els qui segueixen camins oposats?. (Sàtires, I, I)
Qui fit, Maecenas, ut nemo, quam sibi sortem seu ratio dederit seu fors obiecerit, illa contentus uiuat, laudet diuersa sequentis? (Sermones, I, I)
>> Moments...
(Pàg. 29)
¿És que no saps perquè serveixen els diners, quina és la seva utilitat? (Sàtires, I, I)
Nescis quo ualeat nummus, quem praebeat usum? (Sermones, I, I)
(Pàg. 31)
Hi ha en les coses una mesura, i hi ha, en resum, uns límits més enllà o més ençà dels quals no hi ha res que s’aguanti dret. (Sàtires, I, I)
Est modus in rebus, sunt certi denique fines, quos ultra citraque nequit consistere rectum. (Sermones, I, I)
(Pàg. 41)
¿Vols dir que n’hi ha prou de vigilar la mena de persona i no la cosa en si, la que provoca el mal en qualsevol cas?. Perquè, si perdre la bona reputació o dilapidar el patrimoni familiar és un mal a tot arreu, ¿quina és la diferència entre relliscar amb una casada o amb una esclava togada?. (Sàtires, I, II)
An tibi abunde personam satis est, non illud quidquid ubique officit euitare? Bonam deperdere famam, rem patris oblimare malum est ubicumque. Quid inter est in matrona, ancilla peccesne togata?
(Sermones, I, II)
(Pàg. 45)
¿És que tu, quan la set et resseca la gola, demanes que la copa sigui d’or? ¿I quan et ve la fam arrufes el nas a tot allò que no sigui un paó o un turbot? Quan l’entrecuix se t’infla i tens al teu abast una serventa o un esclau jove, sobre els quals pots descarregar el teu impuls de manera immediata, ¿et decantaries per aguantar-te l’erecció fins a rebentar?. Jo no. (Sàtires, I, II)
Num tibi cum faucis urit sitis, aurea quaeris pocula? Num esuriens fastidis omnia praeter pauonem rhombumque? Tument tibi cum inguina, num, si ancilla aut uerna est praesto puer, impetus in quem continuo fiat. Malis tentigine rumpi? Non ego. (Sermones, I, II)
(Pàg. 51)
Si davant els teus defectes acluques els ulls per no veure’ls, ¿com és que quan es tracta dels errors dels amics files tan prim com l’àguila o com la serp d’Epidaure? Encara que també és cert que, de retruc, també ells vigilen els teus de ben a prop. (Sàtires, 1,3)
Cum tua peruideas oculis mala lippus inunctis, cur in amicorum uitiis tam cernis acutum quam aut aquila aut serpens Epidaurius? At tibi contra euenit, inquirant uitia ut tua rursus et illi. (Sermones, 1, 3)
(Pàg. 55)
Com que no hi ha ningú que neixi sense algun defecte, els millors són els que els tenen més petits. Un amic de debò sospesara equitativament els meus defectes i les meves virtuts, i en el cas que les virtuts pesin més, per poc que sigui, s’inclinarà d’aquesta banda. Aquesta és la llei de l’amistat. Qui l’accepti, serà pesat amb la mateixa balança. (Sàtires, 1,3)
Nam uitiis nemo sine nascitur; optimus ille est, qui minimis urgetur. Amicus dulcis, ut aequum est, cum mea conpenset uitiis bona, pluribus hisce, si modo plura mihi bona sunt, inclinet, amari si uolet: hac lege in trutina ponetur eadam. (Sermones, 1, 3)
(Pàg. 65)
Tria’n un qualsevol entre la multitud: o bé el turmenta l’avaríacia o el tortura l’ambició. (Sàtires, 1,4)
Quemuis media elige turba: aut ob auaritiam aut misera ambitione laborat. (Sermones, 1, 4)
(Pàg. 69)
Els qui reciten els seus escrits en ple fòrum són una multitud, i també els qui ho fan als banys: allí, en un lloc tancat, la veu ressona amb més dolçor. Això els encanta als qui no tenen res dins el cervell, però no a aquells que es pregunten si allò que fan és arrauxat o inoportú. (Sàtires, 1,4)
In medio qui scripta foro recitent, sunt multi quique lauantes: suaue locus uoci resonat conclusus. Ianis hoc iuuat, haud illud quarenteis, num sine sensu, tempore num faciant alieno. (Sermones, 1, 4)
(Pàg. 125)
Quan et proposis escriure coses dignes de ser llegides dues vegades, dóna sovint la volta al punxó, i no t’esforcis per ser admirat per la multitud. Tingues-ne prou amb uns quants lectors. (Sàtires, 1,10)
Saepe stilum uertas, iterum quae digna legi sint scripturus, neque te ut miretur turba labores, contentus paucis lectoribus. (Sermones, 1, 10)
(Pàg. 135)
Oh, pare i rei Jupiter, tant de bo que la meva arma es desfaci plena de rovell a la funda i que ningú no em causi cap dany, estimant com estimo la pau! Però ai! Aquell que em punxi –és millor que no em provoquin, ho dic ben alt- vessarà llàgrimes i en boca de tota Roma serà l’objecte dels meus versos.
O pater et rex Iuppiter, ut pereat positum robigine telum nec quisquam noceat cupodo mihi pascis! At ille, qui me conmorit –melius non tangere, clamo-, flebit et insignis tota cantabitur urbe.
(sermones, II, 1)
(Pàg. 145)
De manera que, si algú decideix que d’ara endavant les gavines rostides són una menja exquisida, la joventut romana, dòcil a l’estupidesa, obeirà. (Sàtires, II, 2)
Ergo siquis nunc mergos suauis edixerit assos, parebit praui docilis Romana iuuventus. (Sermones, II, 2)
(Pàg. 149)
¿I vols dir aleshores que no hi ha altra cosa millor en què puguis gastar el que et sobra? ¿Com és que encara hi ha gent innocent que passa calamitats mentre tu ets tan ric? ¿Com s’explica que hi hagi antics santuraris dels déus en ruïnes? ¿Per què d’un munt tan gran, miserable, no en cedeixes una part a la pàtria estimada? (Sàtires, II, 2)
Ergo quod superat non est melius quo insumere possis? Cur eget indignus quisquam te diuite? Quare templa ruunt antiqua deum? Cur, inprobe, carae non aliquid patriae tanto emetiris aceruo?
(Sermones II, 2)
(Pàg. 163)
I ara escolteu i poseu-vos còmodes tots aquells que sofriu patiments deguts a la funesta ambició o a l’afany de diners, tots aquells que esteu afectats per la febre de la luxuria, per la funesta superstició o per una altra malaltia mental. Acosteu-vos a mi, ben a prop i amb ordre, mentre us demostro que tots esteu ben bojos. (Sàtires, II, 3)
Audire atque togam iubeo conponere, quisquis ambitione mala aut argenti pallet amore, quisquis luxuria tristiue superstitione aut alio mentis morbo calet. Huc propius me, dum doceo insanire omnis uos, ordine adite. (Sermones, II, 3)
(Pàg. 165)
Perquè totes les coses, virtut, fama, honor, tot, diví o humà, obeeix al dictat de les belles riqueses. I aquell que se les hagi procurades, aquell serà honorable, valent i just. (Sàtires, II, 3)
Omni enim res, uirtus, fama, decus, diuina humanaque pulchris diuitiis parent; quas qui construxerit, ille clarus erit, fortis,iustus. (Sermones, II, 3)
(Pàg. 173)
¿Quina és la diferència, doncs, entre llançar tot allò que tens a un precipici i no disposar mai d’allò que t’has guanyat? (Sàtires, II, 3)
Quid enim differt, barathrone dones quidquid habes an numquam utare paratis? (Sermones, II,3)
(Pàg. 183)
L’amor té dues coses dolentes: la guerra, i la pau que ve després. Si algú pretén que aquestes coses, que són incertes i fluctuants per un atzar cec, gairebé com una tempesta, se li presentin clares, no farà altra cosa que esforçar-se a tornar-se boig d’una manera clarivident i mesurada.(Sàtires, II, 3)
In amore haec sunt mala, bellum, pax rursum: haec siquis tempestatis prope ritu mobilia et caeca fluitantia sorte laboret reddere certa sibi, nihilo plus explicet ac si insanire paret certa ratione modoque. (Sermones, II,3)
(Pàg. 195)
Però ningú no hauria de cometre la imprudència de tenir-se per expert en l’art del menjar si abans no domina la subtil qüestió dels gustos. (Sàtires, II, 4)
Nec sibi cenarum quiuis temere arroget artem no prius exacta tenui ratione saporum. (Sermones, II, 4)
(Pàg. 219)
¿Quan serà que podré gaudir llegint els llibres dels antics, o dormint o passant el temps sense fer res, i oblidar-me de la vida agitada? (Sàtires, II, 6)
Quando ego te adspiciam quandoque licebit nunc ueterum libris, nunc somno et inertibus horis ducere sollicitae iucunda obliuia uitae? (Sermones, II, 6)
(Pàg. 221)
Pensa que tots els éssers que viuen a la terra han rebut de la sort una ànima mortal i que no hi ha manera d’escapar-se de la mort, siguis gran o insignificant. Per aquesta raó, bon amic, viu feliç mentre t’és permès, i envolta’t d’allò que et complagui, viu, i recorda com n’és, de breu, la teva vida. (Sàtires, II, 6)
Carpe uiam, mihi crede, comes, terrestria quando mortalis animas uiuunt sortita neque ulla est aut magno aut parui leti fuga: quo, bone, circa, dum licet, in rebus iucundis uiue beatus, uiue memor, quam sis aeui breuis. (Sermones, II, 6)
(Pàg. 229)
A tu et fascina la dona d’un altre, a Davus una puteta. ¿De quin de nosaltres dos és el pecat que més mereix la crucifixió? A mi, quan la natura em posa calent i erecte, la puta, qualsevulla que sigui, tan bon punt ha rebut despullada a la claror d’una llàntia el flagell de la meva tita trempada o amb lascius moviments de cul m’ha cavalcat estant jo de panxa enlaire, m’acomiada, i no sento ni infàmia ni gelosia perquè un altre més ric o més ben plantat s’escorri al mateix lloc que jo. (Sàtires, II, 7)
Te coniunx aliena capit, meretricula Dauum. Peccat uter nostrum cruce dignius? Acris ubi me natura intendit, sub clara nuda lucerna quaecumque excepit turgentis uerbera caudae clunibus aut agitauit equum lasciua supinum, dimittit neque famosum neque sollicitum ne ditior aut formae melioris meiat eodem. (Sermones, II, 7)
(Pàg. 233)
Si aquell que serveix un esclau rep el nom d’esclau substitut o de company d’esclavatge, com és costum anomenar-lo, ¿què sóc jo respecte a tu? Perquè tu, que em dónes ordres a mi, tens la dissort de servir-ne un altre, i ets manejat com un titella per uns cordills que mou un altre.
¿Quí és lliure, doncs? (Sàtires, II, 7)
Adde super, dictis quod non leuius ualeat; nam, siue uicarius est qui seruo paret, uti mos uester ait, seu conseruus, tibi quid sum ego? Nempe tu, mihi qui imperitas, aliis seruis miser atque duceris ut neruis alienis mobile lignum.
Quisnam igitur liber? (Sermones, II, 7)
>> Altres han dit...
In amore haec sunt mala, bellum, pax rursum: haec siquis tempestatis prope ritu mobilia et caeca fluitantia sorte laboret reddere certa sibi, nihilo plus explicet ac si insanire paret certa ratione modoque. (Sermones, II,3)
(Pàg. 195)
Però ningú no hauria de cometre la imprudència de tenir-se per expert en l’art del menjar si abans no domina la subtil qüestió dels gustos. (Sàtires, II, 4)
Nec sibi cenarum quiuis temere arroget artem no prius exacta tenui ratione saporum. (Sermones, II, 4)
(Pàg. 219)
¿Quan serà que podré gaudir llegint els llibres dels antics, o dormint o passant el temps sense fer res, i oblidar-me de la vida agitada? (Sàtires, II, 6)
Quando ego te adspiciam quandoque licebit nunc ueterum libris, nunc somno et inertibus horis ducere sollicitae iucunda obliuia uitae? (Sermones, II, 6)
(Pàg. 221)
Pensa que tots els éssers que viuen a la terra han rebut de la sort una ànima mortal i que no hi ha manera d’escapar-se de la mort, siguis gran o insignificant. Per aquesta raó, bon amic, viu feliç mentre t’és permès, i envolta’t d’allò que et complagui, viu, i recorda com n’és, de breu, la teva vida. (Sàtires, II, 6)
Carpe uiam, mihi crede, comes, terrestria quando mortalis animas uiuunt sortita neque ulla est aut magno aut parui leti fuga: quo, bone, circa, dum licet, in rebus iucundis uiue beatus, uiue memor, quam sis aeui breuis. (Sermones, II, 6)
(Pàg. 229)
A tu et fascina la dona d’un altre, a Davus una puteta. ¿De quin de nosaltres dos és el pecat que més mereix la crucifixió? A mi, quan la natura em posa calent i erecte, la puta, qualsevulla que sigui, tan bon punt ha rebut despullada a la claror d’una llàntia el flagell de la meva tita trempada o amb lascius moviments de cul m’ha cavalcat estant jo de panxa enlaire, m’acomiada, i no sento ni infàmia ni gelosia perquè un altre més ric o més ben plantat s’escorri al mateix lloc que jo. (Sàtires, II, 7)
Te coniunx aliena capit, meretricula Dauum. Peccat uter nostrum cruce dignius? Acris ubi me natura intendit, sub clara nuda lucerna quaecumque excepit turgentis uerbera caudae clunibus aut agitauit equum lasciua supinum, dimittit neque famosum neque sollicitum ne ditior aut formae melioris meiat eodem. (Sermones, II, 7)
(Pàg. 233)
Si aquell que serveix un esclau rep el nom d’esclau substitut o de company d’esclavatge, com és costum anomenar-lo, ¿què sóc jo respecte a tu? Perquè tu, que em dónes ordres a mi, tens la dissort de servir-ne un altre, i ets manejat com un titella per uns cordills que mou un altre.
¿Quí és lliure, doncs? (Sàtires, II, 7)
Adde super, dictis quod non leuius ualeat; nam, siue uicarius est qui seruo paret, uti mos uester ait, seu conseruus, tibi quid sum ego? Nempe tu, mihi qui imperitas, aliis seruis miser atque duceris ut neruis alienis mobile lignum.
Quisnam igitur liber? (Sermones, II, 7)
>> Altres han dit...
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada