Trens rigorosament vigilats - Bohumil Hrabal



Habral, Bohumil. Trens rigorosament vigilats
Barcelona: Edicions 62, 1996








Ostře sledované vlaky
Traducció Maria Garcia Barris
Les millors obres de la literatura universal, 106



>> Què en diu la contraportada...
(...) Trens rigorosament vigilats -la novel·la potser més coneguda de Hrabal, gràcies en part a l'esplèndida versió cinematrogràfica que se'n va fer- transcorre durant la II Guera Mundial, quan Txecoslovaquia era sota l'ocupació nazi. L'autor, en aquesta obra, expressa una alegria de viure quasi dionisíaca, amb un profund sentit humà. En un país que ha donat tans bons escriptors a la literatura universal, Hrabal és sens dubte un dels més grans.

>> Com comença...
Aquell any, l'any quaranta-cinc, els alemanys ja no dominaven l'espai aeri de la nostra ciutat. I encara menys de la regió, el del país. Els atacs de l'aviació havien desfet les comunicacions de tal manera que els trens del matí passaven al migdia, els del migdia, a la tarda i els de la tarda, al vespre, així que de vegades passava que el tren de la tarda arribava sense ni un minut de diferència amb el que marcava l'horari, però això es donava perquè era el tren de passatgers del matí, que anava amb quatre hores de retard.
Abans-d'ahir un caça enemic va metrallar un caça alemany damunt de la nostra ciutat fins a arrencar-li una ala. I el fusellatge es va incendiar i va caure en algun lloc del camp, però aquella ala, en desprendre's del fusellatge, va arrencar uns quants grapats de cargols i femelles, que van caure sobre la plaça i van abonyegar el cap d'unes quantes dones.

>> Moments...
(Pàg. 20)
En aquella època encara vivíem fora de la ciutat, va ser més endavant quan ens vam traslladar a la ciutat, i a mi, que estava acostumat a la soledat, en arribar a la ciutat el món se'm va estrènyer.
Des d'aleshores, només quan sortia als afores respirava. I quan tornava, a mesura que els carrers i carrerons s'anaven estrenyent, en travessar el pont, també m'estrenyia jo, sempre tenia i tinc i tindré la impresió que darrere de cada finestra hi ha almenys un parell d'ulls que m'espien.

(Pàg. 28)
Jo lo tenia molta estima, a la dona del cap d'estació; als vespres li agradava d'anar a seure a l'oficina, feia unes tovalles de ganxet; hi havia tant de silenci quan feia ganxet, dels seus dits sortien sense parar flors i ocells, sobre la taula del telègraf hi tenia una mena de llibre sobre el qual s'inclinava per buscar instruccions de com recollir els punts, com si toqués la cítara i llegís la partitura.

(Pàg. 43)
(...) el capità tan bon punt em va veure ja sabia que jo era un imbècil que l'únic que fa és estar-se parat a la vora de les vies, un imbècil a qui en la direcció dels ferrocarrils de Hradec Králové van dir que es quedés a la vora de les vies i aixequés i baixés els braços dels semàfors, mentre l'exèrcit del Reich passava per la seva estació per llançar-se primer cap a l'Orient i ara novament de tornada. I jo em vaig dir, de totes maneres els alemanys són boigs. Un boigs perillosos. Jo també estava una mica boig, però a costa meva exclusivament i en canvi els alemanys sempre a costa dels altres.

(Pàg. 68)
I jo vaig sortir a l'andana, vaig donar el senyal de pas a un tren hospital que venia del front, un ràpid convertit en hospital. I en aquell hospital, el més estrany eren els ulls de la gent, els ulls d'aquells soldats ferits, com si aquell dolor allí en el front, aquell dolor que ells havien causat a d'altres i que aquells altres alhora els havien causat, com si aquell dolor hagués fet d'ells unes persones diferents: aquests alemany eren més simpàtics que els que anven en sentit contrari (...)

(Pàg. 78)
I me'n vaig anar de l'hospital sol; quan em mirava en els aparadors no em coneixia, buscava la meva cara, però no hi era, com si jo fos una persona diferent..., i em vaig quedar sol davant de mi mateix, davant de l'aparador, gairebé podia olorar-me, però encara pensava que era una altra persona, fins que vaig aixecar la mà i el del reflex també va aixecar la mà, vaig aixecar l'altra mà, aquell d'allà també ho va fer, i vaig mirar i a la vora d'una barana hi havia un paleta, un tiparro enorme vestit de blanc, ple de taques i rugós de calç; i a la vorera hi havia un extintor marca Minimax, i aquell paleta em mirava i cargolava amb els dits un cigarret, després se'l va posar en els llavis, va encendre un misto, va tombar el misto cap al cistellet format pels palmells de les mans i s'inclinà i va encendre el cigarret, però sense deixar de mirar-me, com si entre nosaltres encara hi hagués aquella porta del petit hotel de Bystrice, prop de Besenov, una porta entreoberta en el badall de la qual jo vaig posar l'ull des d'un costat i des de l'altra, el paleta,..., aquella vegada em vaig sentir com si algú des de l'altra banda hagués agafat el mateix baldó que jo. I ara sabia que aquell enorme paleta vell de la roba tacada de calç era Déu disfressat...

(Pàg. 83)
(...) perquè quan no es desfogava cridant al celobert, cridava a la seva dona, li deia coses terribles, tot el que hi havia de brut dins d'ell, tot li ho deia a ella i al cap d'una estona ja no es recordava de res, i per això no li calia tallar-se les venes com jo, ni li calia aixecar la faldilla a la telegrafista i posar-li els segells al cul, jo sabia per endavant que el cap d'estació no es podia tornar boig, que tenia la seva higiene espiritual perquè tot ho cridava al celobert i la resta a la seva dona (...)

(Pàg. 86)
- Així que vostè de debò no ha estat mai amb cap - va dir, i va somriure i tenia clotets, com Mása, i se li van encendre els ulls, com si es sorprengués d'algun fet feliç o hagués trobat algun objecte preciós, i va començar a recórrer els meus cabells amb els seus dits, com si jo fos un piano, i després va mirar la porta tancada del despatx i es va inclinar cap a la taula, va baixar el ble i va apagar amb un so audible el llum i em va tocar i va recular amb mi al canapè i es va ajeure i em va atraure cap a ella, i després va ser amable amb mi, com quan jo era petit i la mama em vestia o em despullava, em va permetre que l'ajudés a arremangar-se la faldilla, i després vaig sentir com aixecava i obria les cames, va arrepenjar les botes tiroleses sobre el canapè del cap d'estació, i després em vaig trobar de sobte enganxat a Viktoria (...)

(Pàg. 89)
- No havíeu de declarar la guerra a tot el món!

>> Altres han dit...

>> Enllaços

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli