Els dimarts amb Morrie - Mitch Albom

 

"(...) les gran qüestions –com pensem, què valorem- les has d’escollir tu mateix. No pots deixar que ningú –o cap societat- les decideixi per tu."

Albom, Mitch. Els dimarts amb Morrie.
Barcelona: Editorial Empúries, 1998

Tuesdays with Morrie. Traducció d’Armand Carabén
Col·lecció  Narrativa,90.



::: Què en diu la contraportada…
Morrie Schwartz, el vell professor, es mor. Mitch, el seu antic alumne, el va a veure cada dimarts per escoltar els seus consells i aprendre la gran lliçó de la vida. Les últimes classes de Morrie ensenyen a Mitch el valor de les paraules, la riquesa de les emocions, el plaer de la ironia, la dignitat de l’home. Els dimarts amb Morrie és un relat emocionant i verídic que ha colpit la consciencia de milions de lectors (ha encapçalat la llista de llibres més venuts als Estats Units) i que explica amb senzillesa i naturalitat una situació límit però inevitable: la mort.

::: Com comença...
L’últim curs de la vida del meu vell professor va tenir lloc un cop per setmana a casa seva, al costat de la finestra d’un estudi des d’on es podia veure com un petit hibisc desplegava les seves branques roses. Les classes tenien lloc els dimarts. Començaven després d’esmorzar. El tema era el Sentit de la Vida. La matèria era l’experiència viscuda.

::: Moments...
(Pàg. 29)
- (...) quan tot això va començar, em vaig preguntar a mi mateix “¿M’he de retirar de la circulació, com fa molta gent, o viure, senzillament?” Vaig decidir que viuria –o, almenys, que provaria de viure-, de la manera que jo desitgés, amb dignitat, amb coratge, amb humor, amb compostura.

(Pàg. 38)
- (...) La gent em veu com un pont. No estic tan viu com solia, però encara no estic mort. Sóc una mena de... Una mena d’entremig.

(Pàg. 41)
- (...) per alguna raó, la cultura que tenim no fa que la gent se senti bé amb ella mateixa. Ensenyem coses equivocades. I has de ser prou fort per dir que, si la cultura no funciona, no te l’has de creure. Cal crear-se un mateix. Molt gent no sap fer-ho. Són molt més infeliços que jo, fins i tot en les meves condicions actuals.

(Pàg. 48)
“Hi ha molta gent que es passeja amb una via sense sentit. Semblen mig adormits, fins i tot quan estan atrafegats fent coses que pensen que són importants. Això és perquè van darrere de coses equivocades. La manera de dotar de sentit la teva vida és donant amor als altres, lliurant-te als que t’envolten, i comprometent-te a crear alguna cosa que et doni un propòsit i un sentit”

(Pàg. 53)
- (...) Afrontem-ho. No puc anar a comprar, no em puc ocupar del compte del banc, no puc treure les escombraries. Però em puc estar aquí assegut amb els meus dies que s’escolen i concentrar-me en allò que és important en la vida. Tinc tant de temps com raons per fer-ho.

(Pàg. 54)
- (...) Potser la mort és el gran igualador, la cosa que finalment fa possible que un estrany vessi una llàgrima per algú altre.

(Pàg. 66)
(...) les cintes, les fotografies i els vídeos, són un intent desesperat de robar alguna cosa de la bossa de viatge de la mort.

(Pàg. 67)
- (...) la cultura no t’encoratja a pensar en aquestes coses quan estàs a punt de morir. Estem tan atrapats en el nostre món egoista, en la carrera, en la família, en fer prou diners, en obtenir una hipoteca, comprar un cotxe nou, tornar a col·locar el radiador espatllat –ens veiem compromesos amb trilions de petits actes que només ens permeten anar tirant. Per això, no hem adquirit l’hàbit d’aturar-nos i mirar la nostra vida i dir “¿Això és tot?”, “¿Això és tot el que vull?”, ”¿No m’estic perdent res?”

(Pàg. 68)
Tot el que sabia era això: Morrie, el meu vell professor, no estava en el negoci de l’autoajuda. Ell estava seguint la pista, escoltant l’esbufec de la locomotora de la mort, i tenia molt clar què era important en la vida.

(Pàg. 84)
- (...) ningú creu seriosament que es morirà.
Però tothom coneix algú que ha mort, vaig dir. ¿Com és que és tan dur pensar en la mort?
- Perquè –va continuar Morrie- la majoria de nosaltres caminem com a somnàmbuls. No experimentem plenament el món, perquè estem mig adormits, fent coses que automàticament pensem que hem de fer.
¿I fer front a la mort canvia tot això?
- Sí, és clar. Et desprens de tot això i et concentres en l’essencial. Quan et fas a la idea que moriràs, ho veus tot molt diferent.
Va sospirar.
- Aprèn a morir, i aprendràs a viure.

(Pàg. 113)
- (...) Envellir no és només decaure, ja ho saps. És créixer. No és només la part negativa d’avançar cap a la mort, és també la part positiva d’avançar en el coneixement de la mort, I que viuràs una vida millor a causa d’això.

(Pàg. 116)
- (...) La veritat és que totes les edats formen part de mi. Tinc tres anys, tinc cinc anys, tinc trenta-set anys, tinc cinquanta-cinc anys. He passat per totes aquestes edats, i ja sé què és. Cal aprofitar-se de ser un nen quan s’és un nen. Cal aprofitar-se de ser un home savi quan es tracta de ser un home savi. Pensa en tot el que puc ser! Sóc totes les edats, puc escollir (...).

(Pàg. 130)
- (...) Som especialistes en els petits intercanvis d’impressions “¿Com estàs?”, “¿On vius, ara?”. Però escoltar algú de debò –sense provar de vendre-li res, o d’enganyar-lo, o de comprometre’l, o aconseguir alguna mena d’estatus a canvi-, ¿que potser ho fem gaire sovint?

(Pàg. 140)
¿(...) Hi ha alguna mena de llei general que et permeti saber si un matrimoni funcionarà?
Morrie va somriure.
- Les coses no són tan senzilles, Mitch.
Ho sé.
- De tota manera –va dir-, sé que hi ha principis que són indispensables per ser sincer amb l’amor i el matrimoni: si no respectes l’altra persona, tindràs molts problemes. Si no saps què significa el compromís, tindràs molts problemes. Si no saps parlar obertament sobre què passa entre vosaltres, tindràs molts problemes. I si no teniu un joc comú de valors a la vida, tindràs molts problemes (...).

(Pàg. 144)
- (...) Això és el que vull dir quan parlava de “construir la teva pròpia subcultura” –va dir Morrie-. No vull dir que menystinguis les normes de la teva comunitat. Jo no em passejo despullat, per exemple. No em salto els semàfors en vermell. Les petites coses, les puc respectar. Però les gran qüestions –com pensem, què valorem- les has d’escollir tu mateix. No pots deixar que ningú –o cap societat- les decideixi per tu.

(Pàg. 146)
- (...) El problema, Mitch, és que no ens creiem que en realitat som molt semblants, tots plegats. Blancs i negres, catòlics i protestants, homes i dones. Si veiéssim els altres com a iguals, seria més fàcil ajuntar-nos tots en aquesta gran família que és la humanitat i cuidar aquesta família de la mateixa manera que cuidem la nostra.

(Pàg. 158)
(...) no et podré sentir parlar.
- Ah, parlar...
Tanca els ulls i somriu.
- Saps què. Quan sigui mort, parlaràs tu. I jo escoltaré.

(Pàg. 161)
- (...) La mort acaba amb una vida, no amb una relació.

(Pàg. 166)
-“(...) La segona onada li diu: “No, ets tu, qui no ha entès res. A més d’una onada, ets part de l’oceà!”

(Pàg. 177)
¿Heu tingut mai un mestre? ¿Algú que us hagués vist com un objecte cru però preciós, una joia que amb saviesa podia ser polida fins a brillar orgullosa? Si tens prou sort de formar-te amb aquesta mena de professors, sempre trobaràs el camí de tornada. Pot ser que aquest camí només sigui al teu cap. Pot ser que el segueixis fins a la capçalera del seu llit.

::: Què en penso...

Els dimarts amb Morrie de Mitch Alborn és una lectura ràpida i senzilla de llegir que apel·la des del primer moment a l'emotivitat. Juga a tocar la fibra sensible. I... diria que ja està.

Perquè la resta (sigues bo, estima i deixa't estimar, els diners no donen la felicitat, la mort és una altre camí,...), un cop eliminat el tel emotiu, no deixa de ser un missatge, unes "veritats", una forma de veure la vida, que ja ens han explicat altres personatges, altres pensadors i altres textos filosòfics i/o religiosos des de temps immemorables. 

Aquí la qüestió, la pedra de toc del llibre (novel·la?, filosofia?, autobiografia?, panegíric?, manual d'autoajuda?) és que avui en dia, qui més qui menys, tots sospirem a tenir un mestre, un guia, un tutor que ens aconselli i que ens guiï en la vida. Que ens acompanyi. Que ens adreci lluny de l'error.

I és que la llibertat -la llibertat d'errar, d'equivocar-se, de prendre la iniciativa- fa por. A tothom. Vet aquí el gran contrasentit del nostre temps. 

En tot cas, Mitch Albom dissenya el relat de manera extraordinària, amb una estructura força atractiva que s'adiu amb la càrrega filosòfica que conté. De la mateixa manera, l'ús d'un llenguatge simple, directe i descriptiu, comporta una  lectura ràpida i senzilla. Igual que la segmentació dels missatges en lliçons provoca també que la peça avanci gairebé sola (això i la seva brevetat, evidentment). 

Així, com a producte narratiu, chapeau! Ben dissenyat i estructurat.  Si a més li sumes la força que aporta la carta de l'emotivitat  i la hibridació de les circumstàncies personals i familiars d'Albom amb les ensenyances de Morrie Schwartz, que l'allunya de l'assaig i el consolida en la narrativa, l'èxit s'explica perfectament.  

En tot cas, tota aquesta bona intenció, tota aquesta humanitat i proïsme, si bé m'ha enlluernat durant la lectura -com a gairebé tothom-, a la seva fi la sensació s'ha començat a desinflar a marxes forçades. 

La sensació de llibre d'autoajuda, de literatura massa bàsica, de llegir grans frases i pensaments molt bonics però a la vegada molt trillats li passen factura. Encara que cada lector és un món i un concentrat d'experiències i emocions. 

Al cap del temps recordaràs el títol i l'emotivitat que et va despertar, però poc recordaràs totes les lliçons que s'hi expliquen. Llavors... què és el més important?

::: Altres n'han dit...
Òscar Julià - opinions personals, Club de lectura del Xifra, Tumateix llibres, Capvespre, Álex Rovira, De Libris, La cueva de mis libros, Reportera literaria, Libris liberi, Culturamas (E. Saavedra), Manuel Sago, Mortal y rosa, Escribiendo otra realidad, Mi gran viaje literario, La Contraportada.

::: Enllaços:
Mitch Albom, reflexions desencadenades, aprenentatges vitals, Nightline,

::: Llegeix-lo:
Català (facsímil Edició Empúries, 1998)