El castell d'Òtranto - Horace Walpole

 

"(...) va dominar els anhels del cor, i ni tan sols va gosar inclinar-se
a favor de la pietat. La transició
següent de la seva ànima va ser cap a la refinada maldat."

 

Walpole, Horace. El castell d’Òtranto.
Barcelona:Laertes, 2022

The Castel of Otranto. Traducció d’Emili Olcina.
Col·lecció  L’Arcà,99.

::: Què en diu la contraportada…
El castell d’Òtranto narra la història del tirà Manfred, l’estirp arrossega una maledicció des que el seu avi usurpà el castell als seus legítims posseïdors. Manfred tracta de perpetuar la seva herència casant al seu feble fill Conrad amb la princesa Isabella, però poc abans del casament, un accident fatal, d’origen aparentment màgic, frustra els seus designis. A partir d’aquest succés, es desencadenaran una sèrie de misteriosos fenòmens sobrenaturals i passions enceses que tindran com a escenari l’asfixiant i sinistre decorat del castell, un dels principals personatges del relat: portes estridents, passadissos foscos i criptes secretes fan la seva aparició per primera vegada. Havia nascut la literatura de terror.

::: Com comença...
Manfred, príncep d’Òtranto, tenia un fill i una filla; aquesta darrera, una bellíssima verge de divuit anys, es deia Matilde. Conrad, el fill, tres anys més jove, era senzill, malaltís, i no prometia gaire; tot i això era el preferit del pare, el qual no manifestava mai l’afecte per Matilde.

::: Moments...
(Pàg. 55)
- (...) Mira, senyor! El cel mateix es declara contrari a les teves impies intencions!
- Ni cel ni l’infern travaran els meus plans- va dir Manfred.
Va avançar novament per agafar la princesa. En aquell moment, el retrat del seu avi, penjat damunt del banc on havien segut, va exhalar un profund sospir i va sacsejar el plastró.

(Pàg. 74)
Avergonyit, d’alta banda, del tractament inhumà a la princesa, la qual retornava cada nova ofensa amb noves mostres de tendresa i d’abnegació, va notar un retorn de l’amor que li pujava als ulls... però no pas menys avergonyit de sentir remordiments envers algú contra qui internament preparava una injúria encara més amarga, va dominar els anhels del cor, i ni tan sols va gosar inclinar-se a favor de la pietat. La transició següent de la seva ànima va ser cap a la refinada maldat.

(Pàg. 78)
- (...) Has vist en el comportament de Manfred des de la mort del meu germà res que expressi un augment de la tendresa per mi? No, Bianca, el seu cor sempre ha estat lluny de mi... però és el pare, i no haig de queixar-me. No. Si el cel tanca per a mi el cor del pare, recompensa de sobra els meus pocs mèrits amb la tendresa de la mare... Mare estimada! Sí, Bianca, és aquí on em fa por el caràcter terrible de Manfred. Puc suportar amb paciència la seva rudesa amb mi; però em fereix l’ànima veure la seva duresa amb la mare.

(Pàg. 82)
- (...) Hi ha algú a la cambra de sota? –va preguntar la princesa.
- Ningú no gosa fer-hi nit des que s’hi va ofegar el gran astròleg que va ser tutor del teu germà. Sens dubte, ara s’hi han trobat el seu fantasma i el del jove príncep.  Per l’amor de Déu, fugim a la cambra de la teva mare!
- No se t’acudeixi anar-te’n –va dir Matilde-. Si són esperits en pena, podem alleujar-los els patiments fent-los preguntes. No deuen voler fer-nos cap mal, perquè no els hem ofès... i si volguessin, estaríem més segures en una cambra que en una altra? Porta’m el rosari; resarem, i després parlarem amb ells.

(Pàg. 85)
- (...) si l’amor anivella les condicions socials, també les eleva. Jo respecto qualsevol jove enamorat.
- Prou, ximpleta! –va dir la princesa-. Sí, diu que és desgraciat, però això no significa per força que estigui enamorat. Pensa en tot el que ha succeït avui, i diga’m si no hi ha més desgràcies que les causades per l’amor.

(Pàg. 87)
- (...) Tu mateixa l’has interrogat. Diu que està enamorat, o que és desgraciat, que és el mateix... és més, ha admès que és desgraciat en funció d’algú altres; i es ningú desgraciat en funció d’algú altre si no n’està enamorat?

(Pàg. 91)
- (...) Pare –va interrompre Manfred-, tinc el respecte que es deu a la teva santa professió; però aquí soc sobirà, i no permetré que un capellà manefla es fiqui en els meus assumptes familiars. Si tens res a dir, vine amb mi a la meva cambra. No tinc el costum de permetre que la meva dona conegui els assumptes secrets dels meus dominis; no són cosa de dones.
- Senyor –va dir el sant home-, jo no em fico sense que m’ho demanin en els secrets de les famílies. El meu ofici és procurar la pau, guarir greuges, predicar el penediment i ensenyar la humanitat a dominar les passions desbocades. Perdono el qualificatiu poc caritatiu de vostra altesa. Conec el meu eure, i soc ministre d’un príncep més poderós que no pas Manfred. Respecte a aquell que parla a través de la meva veu.
Manfred tremolava de ràbia i de vergonya.

(Pàg. 95)
- (...) Tan sols ahir al matí, quina casa era tan gran, tan pròspera com la de Manfred? I on és ara el jove Conrad? Senyor, respecto les teves llàgrimes... però jo no les eixugaré. Que corrin, príncep! Pesaran més en el cel, a favor del bé dels teus súbdits, que no pas un casament que, motivat per la luxúria o per la política, no pot ser de cap manera.

(Pàg. 106)
- (...) És el meu fill legítim, i Sicília es pot gloriar de poques cases més velles que la de Falconara... Però, ai!, senyor, què és la sang? Què és la noblesa? Tots som rèptils, miserables bestioles pecadores. Tant sols la pietat ens pot distingir de la pols de la qual sorgim i a la qual tornarem...

(Pàg. 160)
Teodor es va excusar maldestrament, i va atribuir el retard al fet d’haver-se adormit.
- I amb qui has ocupat els somnis? –va preguntar el monjo, amb severitat. El seu fill es va enrojolar.
- Apa, apa –el va renyar el monjo-, jove desconsiderat, això no pot ser. Arran del teu pit aquesta passió culpable.
- Passió culpable! –va exclamar Teodor- . Pot haver-hi culpa en la bellesa innocent i la modèstia virtuosa?
- És pecat –va contestar el monjo- estimar aquells que el cel destina a la destrucció. La raça d’un tirà ha de ser esborrada de la faç de la terra fins a la tercera i la quarta generació.
- Farà el cel que els innocents carreguin els crim dels culpables? –va dir Teodor (...).

(Pàg. 178)
- (...) Àngels del cel, protegiu-me! –va cridar Frederic, reculant.
- Fes-te digne de la seva protecció –va dir l’espectre.

::: Què en penso...
Llegeixo El castell d'Òtranto de l'Horace Walpole atret per diferents comentaris llegits aquí i allà que titllen aquesta novel·la com la primera baula de la literatura gòtica. Millor llegir-la i tenir-ne una opinió. 

Segurament pels seus coetanis El castell d'Òtranto va significar un abans i un després sobretot per l'estil formal, però llegit amb les ulleres del present, que són amb les úniques amb que el puc valorar, de seguida es veu que el relat ha envellit molt malament. 

I és que El castell d'Òtranto, lluny de generar paüra, provoca un cert desencís. La seva aposta, del tot maniqueista -i ja només per això molt poc original- es basa en contraposar bé i mal, amor i odi,  cobdícia amb beatitud. 

La història avança de forma pesada -i en ocasions un pel ridícula-. Així mateix, la presentació i el tractament dels personatges és força confusa. Les relacions que s'estableixen entre ells semblen sorgides d'algun somni remullat en alcohol, i sempre hi ha present un deix masclista exacerbat o un missatge religiós.

Els elements fantàstics -que són els que haurien de generar i mantenir l'interès lector- són tractats amb una innocència vergonyant i salpebrats amb un important component religiós. La lectura només agafa cert atractiu quan l'autor submergeix els seus personatges a la foscor, fet que li permet innovar i crear
-ho reconec- els llocs, fets i efectes comuns a partir de llavors en la literatura del horror. 

Però fora d'aquests moments la lectura d'El castell d'Òtranto esdevé un exercici força anodí. De tota manera no sóc capaç de discernir si és o no el primer precedent de la novel·la d'horror gòtic. Personalment l'he trobat més propera a la literatura juvenil i d'aventures. 

L'edició de Laertes ofereix una introducció de l'Emili Olcina que serveix sobretot per contextualitzar la novel·la i comprendre'n els seus trets característics més innovadors, així com el seu transfons social i polític -que personalment trobo més evidents i importants-.

:::  Altres n'han dit...
El Biblionauta (I del Río), Poecraft Hyde, El aposento de los libros, Un libro al día (Santi), Leyendo con Mar, Abandomovies (J. Bocadulce), Demasiado que leer, Rescepto indablog, Paraísos artificiales, Barco de libros, Historias pulp (M.Larralde),

:::  Enllaços:
Horace Walpole, gènesi i motivació de la història, potser més romàntica que gòtica?, el Castell d'Òtranto al llarg del temps,

::: Llegeix-lo:
Espanyol (pdf, epub)
Anglès (html, multiformat)
Anglès (facsímil Londres: 1766)
Italià (facsímil Londres: Ed. I. Edwards, 1795)
Francès (facsímil Paris: A. Amsterdamm - Chez Prault, 1767)