Los espectros - Leonid Andréiev

"(...) La tristeza, como si fuera un ser viviente, se posó en su pecho y le clavó las garras en el corazón. "

Andréyev, Leonid. Los espectros.
Barcelona: Acantilado, 2008

Eta Prizraki. Traducció de Nicolás Tasin
Col.lecció Cuadernos, 22

::: Què en diu l’editorial...
Retrato con imágenes ligeras y contrastes pétreos, de pesimismo inabarcable y humor oscuro, que nos acompaña hasta las proximidades de la locura, esa zona inasible y sombría en que lo entrañable y la necesidad de redención se aúnan.

::: Com comença...
Cuando ya no cupo duda de que Yegor Timoféyevich Pomerántsev, el subjefe de la oficina de la Administración local, había perdido definitivamente la razón, se hizo en su favor una colecta que produjo una suma bastante importante y se le recluyó en una clínica psiquiátrica privada.

::: Moments...
(Pàg. 12)
Pomerántsev se percató de que se hallaba en una casa de locos, pero le tenía sin cuidado: estaba seguro de que, si quisiera, podría convertirse en espíritu puro y volar así por todo el mundo.

(Pàg. 18)
Todos los días, el doctor Sheviriov se sentaba, ya la lado de uno, ya al lado de otro, y escuchaba atentamente lo que los enfermos decían. Parecía que también él hablaba mucho; pero, en realidad, nunca decía nada y se limitaba a escuchar.

(Pàg. 31)
Se tendió en la cama. La tristeza, como si fuera un ser viviente, se posó en su pecho y le clavó las garras en el corazón. Así permanecieron ambos, estrechamente unidos(...).

(Pàg. 60)
El hijo miraba con una curiosidad malévola la cabeza temblorosa y cana de su madre; recordaba las cosas insensatas que le día en el camino, y pensaba que estaba loca; que abajo, en los aposentos cerrados, había locos; que su hermano, que acababa de morir, estaba también loco, y no paraba de inventar historias ridículas, viendo enemigos por todas partes, figurándose que le perseguían a cada paso. ¡El pobre desgraciado imaginaba que tenía enemigos! ¿Qué hubiera dicho si, en efecto, los hubiera tenido como él, el escritor, reales, poderosos, implacables, infatigables, que no retrocedían ante la calumnia y la denuncia?.

(Pàg. 66)
La vieja estaba tan cerca de la muerte que no le daba gran importancia y la concebía como otra vida misteriosa. Pomerántsev, por su parte, ni siquiera pensaba en ella.

::: Què en penso...

Leonid Andréiev és un autor que enganxa molt. Molt. La seva visió del món, de la vida i de l’ésser humà sempre és visceral en el fons i escandalosament poètica en la forma. El lector que el llegeix per primer cop descobreix que no en té prou amb només un dels seus relats o novel·les.

I aquí estem, amb Los espectros, la quarta novel·la que llegeixo de l’autor i que en confirma la seva genialitat. Aquest cop però en les distàncies curtes: tant per la brevetat de la novel·la -gairebé un relat llarg- com per l’assossec que respira.

De totes maneres Andréiev torna a colpir fort tant en la ment com en el cor del lector. Tot i que a Los espectros es posiciona lluny de la sang i la viscera de La Rialla Roja, o de la ironia i el sarcasme presents a El diari de Satanàs i de l'emoció i el dramatisme angoixant a La història dels set penjats.

Leonid Andreiev a Los espectros ho borda. Los espectros és una exploració de l’ànima humana des d'un punt de vista realista, tranquil i contingut, fins i tot amb ressons costumistes.

Ara Andreiev s’interessa per aquella terra de ningú –sovint ignota i erma- que es troba entre la demència i el seny. Així l'autor rus a partir del retrat d'un petit manicomi rural sembla preguntar al lector quin dels dos mons (la follia o el seny) és el món normal.

La novel·la bàsicament presenta i situa els diferents personatges amb una prosa sòlida però gens empallegosa. La trama és mínima i es limita a detallar el dia a dia dels personatges per part d’un narrador omniscient.

Res més que la vida quotidiana a un sanatori. Però l’autor ho aprofita per contraposar les sensacions tant dels malalts com del personal mèdic, així en el dia (on la rutina consolida un espai segur i conegut) com durant la nit (on la solitud s'ensenyoreixa de l'individu perdut en un garbuix de pensaments, dubtes i  drames particulars).

En definitiva, Los espectros és un relat lleuger a la vegada que intens. De fet, el que ens deixa la literatura d'Andreiev és la seva capacitat immensurable de retratar la bellesa i l’emoció, tot creant imatges mentals d’una forma descarnada però del tot embriagadora.

::: Altres n'han dit...
La librería de bolsillo, En la lista negra, Un libro al día (Santi), Babelio (Ruby), La tormenta en un vaso (B. Riestra).

::: Enllaços: 
Leonid Andréiev, context en l'obra de l'autor.

::: Llegeix-lo: 
Rus (html, html, multiformat)
Espanyol (html, pdf, multiformat, multiformat)

Portuguès (facsimil Ed. Fomento de Publicaçoes, 1958)