Entre lo divino y lo humano - Lev Tolstói

 

"(...) De la gente puedes esperar recompensa; de Dios, en cambio, ninguna."

 

Tolstoi, León. Entre lo divino y lo humano.
Jaén: Alcalá Grupo Editorial, 2014

Божеское и человеческое.Traducció de Dmitry Záitsev.
Col.lecció Narrativa, 2

::: Què en diu l’editorial...
Entre lo divino y lo humano es una brillante obra de Tolstoi inédita en castellano, una historia tejida de amor, obstruida por el orgullo y el clasismo imperante, de ambiciones obligadas y prosperidad, de tormentos autoinfligidos, de miedos, de la creencia en la fe en Dios quien lo ve todo y castiga a quienes no obran según sus Escrituras y, de este modo, viven atemorizados y con el propósito de saldar sus pecados.
Pero sobre todo de la lucha interior que todo ser humano libra como respuesta al progreso y a la educación, de inteligencia y esperanza. Es ya conocido que aquello que hacemos nuestro de niño no lo soltamos fácilmente en la vejez. Por eso es tan importante la educación en la infancia.

::: Com comença...
La aldea de Mandriki pertenecía, en los últimos años del siglo XVIII, a un teniente de la reserva llamado Motylin. En ella vivía con su esposa, tranquilo y apartado, sin ostentación alguna y sin preocuparse mucho del dinero.

::: Moments...
(Pàg. 28)
- (...) Te quejas de no tener patria ni amigos, pero oye: si tienes dinero, tendrás también patria y amistades. Cuando se vive con holgura no le falta nunca al hombre ni hermanos ni amigos de corazón.

(Pàg. 29)
- (...) Si quieres ser santo no pienses entonces en boda ni en levita azul; piensa en el cielo, vete a un convento y haz con los mojes su duro trabajo. Más si quieres vivir dichoso sobre la tierra, no tienes que temer al pecado. ¡Ahora bien; pecados como éste, que la gente no averigüe, para que no te manden a Siberia!

(Pàg. 30)
- (...)¡Ah, tonto! Si todas las personas temieran que Dios les castigase, no pensarían más que en el castigo, serían monjes y no sentirían la codicia enorme del dinero que hoy les agobia. Dime, tonto: esos ricos que ves, ¿crees tú que han ganado su dinero honradamente, sin pecar? Ellos lo dirán, pero les creen sólo los imbéciles. Los que ven claro saben que si uno se ha hecho rico ha sido a costa de cosas peores; de modo que algunos han tenido que dejar sus vidas por ellos. Si quieres ser dichoso, sigues estos consejos: no tiembles ante el pecado y haz todo aquello que te pueda ser útil.

(Pàg. 31)
Es sabido que la voz de la conciencia no manda en el hombre antes del crimen; de otro modo, no sucederían tantos.

(Pàg. 43)
- (...) ¿Dios? ¿De dónde sacas tu que hay un Dios en el mundo? ¿Lo has visto, quizás? Enséñamelo, déjame ver tu Dios –dijo el enano, echándose a reír.
- Personas inteligentes hablan de él. ¿Cómo voy a contradecirles? –Interrogó Trochim-. Yo soy un hombre sin conocimientos. Los sacerdotes son gente docta y sabía; ellos saben todo esto y no slo enseñan a nosotros, pobres ignorantes.
-  Esas son tonterías, pura charla mujeril. Nadie vio a Dios ni habló con él. Y nadie lo ha visto ni le habló porque ni existe ni existió. Todos saben que ni hay Dios ni demonio (...).

(Pàg. 45)
- (...) para vivir bien es preciso dinero, vestidos, caballos y otras mil cosas. Otras personas tienen todo esto, yo, en cambio, no. Sin razón me lo niegas; no puedo comprarlo, carezco de lo necesario, y sin embargo, quiero vivir. Así, pues, fui allá y maté a los mercaderes. ¿Por qué me has creado de modo que yo tenga que hacer cosas que no te agradan? Cuando me formaste sabías que había de ser malo. ¡Mejor hubiera sido no haberme creado! ¿No tengo razón?

(Pàg. 48)
- (...) Tú eras un mendigo, y yo, de un golpe, te saqué de la miseria. Si vives como yo te aconsejo serás hombre rico y la gente conocerá tu nombre y te respetará. Piensa sólo en si la cosa te reporta utilidad, y nunca si es o no pecado. Eso no existe más que en la imaginación femenina. No hay pecados en la tierra; lo que hay es ñoñería, y esto sí que es un verdadero pecado. E que es tonto es también pecador. Adquirir dinero no es tontería; no es, pues, tampoco pecado. Lo que debes procurar es que la gente ignore siempre cómo lo adquieres y que nunca se puedan permitir aventurar un juicio sobre ti.

(Pàg. 49)
- (...) Es preciso mentir: pues miente; pero cuida que la gente no lo sepa. Es preciso un robo: pues roba. Hace falta matar: pues mata; pero haciendo que todo quede encubierto e ignorado, como ahora, y no temas al pecado. No pienses que Dios te va a juzgar en el otro mundo; cuida que no lo haga la gente en el presente.  A esto se llama ser astuto.

(Pàg. 70)
(...) Estas acusaciones de la consciencia, ¿no indican que al pecador le queda algo por hacer aún? ¿Qué cosa sería lo que le faltaba? El arzobispo le había absuelto y, por lo tanto, Dios mismo; a pesar de lo cual, sentía un terrible dolor en su corazón.

(Pàg. 74)
- "(...) Hay gentes que se llaman cristianos y que, en verdad, son paganos, porque adoran toda clase de ídolos. Tú eres también de esos. Tus ídolos son: vestidos, sombreros, cintas, guantes. Esos son tus ídolos”.

(Pàg. 77)
- (...) Ya puedes tú repartir cuantas limosnas quieras, construir cuantas iglesias desees: todo eso es vanidad, de nada te ha de servir. De la gente puedes esperar recompensa; de Dios, en cambio, ninguna.

(Pàg. 89)
- (...) Alejandro, tú eres un hombre sutil y sabio. ¿Crees en Dios?
- Naturalmente que no –respondió Alejandro-. ¿Qué persona medio educada puede creer hoy día en Dios?.
- ¿Por qué creen, sin embargo, tantas personas en él? Todas ellas no pueden ser necias. Entre ellas hay gente lista. ¿Por qué creen, pues?
- Porque no han llegado tan lejos como el pensamiento. Aquellos que llegaron pierden la fe.

(Pàg. 102)
Y precisamente desde aquel día 12 en que ganó la certeza de no tener que temer a nadie ni a nada, que no había Dios, y que ya nada le impediría hacer su gusto, precisamente desde aquel día, cada placer se le convirtió en martirio.

::: Què en penso...
Aquest relat podria ser un exemple més de l'orfebreria literària de Tolstói i de la perícia que  caracteritzava el rus a l'hora d'escriure històries sobre les passions humanes (sobre l'amor, l'aversió, el crim, el delit i, finalment -com no pot ser de cap altra manera-, sobre el càstig...). 

En aquesta ocasió es tracta d'una història edificada sobre un sustrat de llegendes populars i sobre valors i creences religioses en una societat eminenment rural. Una mena de lluita dialèctica entre Déu i l'Home. Tot plegat fructifica en una narració on, a banda de l'element fantàstic, la psicologia (el patiment, el lucre, la deseperança) hi té molt de protagonisme.

La lectura, trepidant en certs passatges, recorda molt el mite de Faust. També presenta similituds amb  algunes de les novel·les irreverents de Mark Twain -encara que l'americà escrigui des de l'agnosticisme i la sàtira i el rus des de la moralitat-. 

En definitiva, un conte de lectura engrescadora farcit de crítica social i religiosa.

Ara bé, a l'intentar contextualitzar el relat per poder-ne fer una ressenya trobo indicis que poden portar a pensar que aquesta no és una obra de Tolstói... 

A partir d'aquí, hi ha algun entès en l'obra de Lev Tolstói a la sala? Algú que pugui confirmar o desmentir que aquest llibre no és el que l'editorial ens presenta ni atribueix? 

És fort, oi? Us ho explico amb detall, amb fonts i detalls històrics que semblen recolçar-ho:

Fet 1: Busco el relat a la bibliografia de Tolstoi. Faig una cerca ràpida (català i castellà) però no el localitzo. Només detecto una narració anomenada "Divino y Humano" de 1905. Amplio la cerca a fonts anglosaxones, franceses i italianes. El mateix resultat. Per tant, ho dono com a bo.

Fet 2: Cerco informació sobre "Divino y Humano" (Божеское и человеческое en rus) i veig que la cosa no va bé. Només llegir la primera pàgina ja es confirma que no és la mateixa història. Cerco altres fons per poder-ho confirmar i, efectivament, no concorda ni argument ni personatges. Sembla que no estem parlant de la mateixa narració.

Fet 3: Llavors... "Divino y Humano" és un relat i "Entre lo divino y lo humano" n'és una altre?. No sembla gàire coherent. Per tant, ... com es titula realment el relat que he llegit? I... si no figura a la bibliografia de Tolstói,... n'és l'autor? o... qui n'és realment l'autor?

Fet 4: Torno a fer una cerca ràpida. Els resultats són els habituals: llibreters online que ofereixen la mateixa informació que l'editorial, blogs de lectors que es limiten a dir vaguetats al voltant de l'obra i articles periodístics promocionals que donen per bona l'edició i l'atribució de la narració a Tolstói.

Fet 5: Ningú sospita res. Ni llibreters, ni lectors, ni periodistes. I pel que sembla, ni tant sols l'editorial. Per tant... segur que l'illetrat és un servidor. Els dubtes m'aclaparen. Però... sembla evident que quelcom no encaixa.

Fet 6: Segueixo furgant però canvio l'estratègia de cerca. No tinc el llibre amb mi (préstec bibliotecari), altrament revisaria les dades editorials i comprovaria si consta el títol original. Cerco a la pàgina de l'editorial si ofereixen les primeres pàgines en PDF, però res...

Fet 7: Veig que l'editorial ofereix un formulari de contacte... per què no? Els pregunto sobre el títol original del relat que han publicat. Espero en candaletes la resposta.

Fet 8: Passa un dia més. Tot i que estic segur que l'editorial em dirà quelcom, no puc estar amb una mà sobre l'altra. Però,... què fer? Com procedir si ni títol ni autor semblen ser els que diu l'editorial? Entro en una espiral de cerques infructuoses que només porten a continguts en alfabet cirilic.

Fet 9: Després d'un parell d'hores constato que no és productiu navegar per un grapat de pàgines en rus i anar usant el Google Translate. A banda, la informació està atapeïda d'enllaços que multipliquen exponencialment el laberint cirílic. Toca canviar d'estratègia altra vegada.

Fet 10: Se m'acut fer una cerca amb detalls concrets del relat. Cerco el nom del protagonista (Trochim) i la seva població (Mandriki). Cap resultat rellevant. Provo d'afegir-hi el nom del suposat autor (Tolstoi-Tolstói-Tolstoy). No apareix res.

Fet 11: Afegeixo a la cerca el nom dels dos primers personatges anomenats al relat (el militar Motylin i el pagès Shpak), premo ENTER i .... bingo!

Fet 12: Una única referència. UNA ÚNICA REFERÈNCIA!!!. I en alemany. Pessigolles a l'estòmac. Obro el Google Translate. Sí, sí, sí.... l'argument coincideix. És la mateixa història.Bé, bé, bé... Cerco les dades editorials, autor: Tolstói, vaja, un cul de sac....; títol "Quaranta anys" (Vierzig Jahre). Pulsacions a 100... vet-ho aquí: tenim una nova pista.

Fet 13: Analitzo la resta d'informació que ofereix la pàgina en alemany. Consta un subtítol a l'obra: Volkserzählung ("Conte popular"). També esmenta que es tracta d'una edició a partir de la transcripció a l'alemany feta per Rahel Bin Gorion, estudiós alemany d'ascendència ucraïnesa. Més pistes.

Fet 14: Nou allau de cerques amb tots els nous paràmetres descoberts. Resultat? Unes quantes pàgines en alemany i un munt en hebreu. Vinga va...Google Translate on fire!. Però de nou, més atzucacs... poca informació determinant.

Fet 15: Torno a fer una nova cerca, només amb el títol en alemany i el cognom Tolstoi. Em fixo en un dels resultats i l'obro en una nova pàgina. Un nom nou... no, espera... Combo! Un dels enigmes sembla resolt. Ja tenim el veritable autor del relat.

Fet 16: Ursprünglich vom ukrainischen Autor Nikolai I. Kostomarov verfasst, nach dessen Tod aber Tolstoi überarbeitet und herausgegeben... Us ho tradueixo: "Escrita per Nikolai I. Kostomarov i, a la seva mort, revisada per Tolstói". Ecco!

Fet 18: Anyway... contrasto la informació. Cerco tant ràpid com puc la cadena "Kostomarov" + "Vierzig Jahre"; és a dir, autor i títol. Un grapat de resultats. Però encara no és el moment d'analitzar-los. Cerco ara "Tolstoi" + "Vierzig Jahre". Més resultats però la majoria poc pertinents. Ara sí, comença la feina.

Fet 19: Primer de tot. Qui coi va ser Kostomarov? Consulto la Wikipedia. Vaja! Personatge clau en la història acadèmica i literària d'Ucraïna: considerat una patum nacional doncs, a banda d'una gran labor historiogràfica, va pontificar que els "rusos" es dividien en dues nacionalitats -els del nord (eslaus) i els del sud (ucraïnesos)- amb més diferències que similituds. No puc deixar de pensar en el conflicte bèl·lic que ens té amb l'ai al cor aquests dies.

Fet 20: Intento rastrejar coincidències entre Kostomarov i Tolstói. Sembla que les dues famílies eren conegudes i existía certa relació amb un dels cosins Toltói: Aleksey Kosntantinovich Tolstói.

Fet 21: Sembla que Kostomarov va escriure el relat el 1881. Hi ha fons que afirmen que el va publicar, altres diuen que és inèdit. Sigui com sigui, després de la seva mort la vidua el va fer arribar a mans de Lev Tolstói i aquest es va entusiasmar amb la història.

Fet 21: Ara sé que Kostomarov és l'autor real; que, un cop mort, Tolstói coneix el relat, li agrada, i a partir del propòsit moralista amb que va ser originalment escrit, el 1890 el publica tot introduint certs canvis per aprofundir en la por existencial del protagonista. I que Tolstói atribueix l’autoria a Kostomarov de forma incontestable.

Només queda una cosa per comprovar. El títol original que consta a l'edició espanyola.

Fet 22: M'acosto a la biblioteca. Espero que ningú l'hagi agafat en préstec... A la secció de novel·les cerco la T, ... Rabindranath Tagore..., Eloy Tizón..., Henry D. Thoreau..., Lev Tolstói!. El trobo. Hi és. L'obro, passo la pàgina i cerco les dades editorials. El veig. Veig el títol original: Голос из могилы. En cirílic!!!!.

Fet 23: Faig foto i torno cap a casa d'una revolada. Mentretant penso... com extrauré d'una imatge una cadena de text que a més està en una tipografia que no comprenc ni domino?

Fet 24: Google Lens. Vet-ho aquí. L'app permet extreure el text. D'aquí al Google Translate no tardo ni dos segons. Premo el botó amb certa condescendència, segur que el resultat de la traducció només pot oferir dues opcions, o bé Quaranta anys el títol del relat original, o bé Diví i humà, títol erroni però consequent amb el títol de l'edició castellana,... la boca se m'esbatana en llegir la traducció.

Fet 25: Голос из могилы: ni Quaranta Anys, ni Divi i humà. . El traductor automàtic ho tradueix com... La veu de la tomba (soroll de trons i música d'òrgan).

Fet 26: Parpalleig ràpid i nerviós. Perplexitat. Incredulitat. Eemmm.... un tercer relat? ...de veritat? Serà de Tolstói? Potser Kostomàrov? De nou cerco a la xarxa. Primer resultat: una pel·lícula del 1996. No, no és això. Segon resultat: un relat de principis del XX. Ep! Autor? Gueorgui Txulkov, contemporani tant de Tolstói com de Kostomàrov.

Fet 27: Txulkov fou un personatge curiós: editor, crític, escriptor, poeta i provocador. Segons unes fons, publica el relat el 1914 a la revista Argus. Segons altres fons, es publica el 1921. Sigui com sigui, aquí el podeu llegir. No concorda res.

Fet 28: I fins aquí. Conclusió: he llegit un relat escrit per Kostomarov amb el final reescrit per Tolstói. Segona conclusió: a Espanya s'ha publicat com a obra inèdita de Tolstói, sense anomenar el seu veritable autor i títol. A més, el títol original que es cita no correspon ni al relat, ni a cap dels suposats autors. Què n'opineu?

::: Altres n'han dit...
En el rincón aquel, El País Cultural.

::: Enllaços:
Lev Tolstoi, les claus de l'obra.