La vida en minúscula - Alfred Polgar

"Des del principi, l’aliment és el suborn que obliga l’home a reprimir la seva veritable opinió, a estar-se quiet, a ser bonet."

Polgar, Alfred. La vida en minúscula.
Barcelona: Quaderns Crema, 1998

Kleine Schriften. Traducció de Manuel Lobo.
Col·lecció Biblioteca mínima, 58

::: Què en diu la contraportada...
«La vida és massa breu per a la forma literària llarga; massa fugissera perquè l’escriptor pugui entretenir-se en descripcions i comentaris; massa psicòtica per a la psicologia; massa novel·lesca per a una novel·la… La vida fermenta i es descompon massa ràpidament per poder-la conservar gaire temps en llibres vastos i llargs».
Alfred Polgar


::: Com comença...
El cor te forma de cor, se’l sol comparar amb un rellotge i té un paper important a la vida, sobretot a la vida sentimental. És per a ella l’as, el dipositari de totes les emocions, la lent en què convergeixen tots els raigs, l’eco de tots els sons.
Tractat sobre el cor.

::: Moments...
(Pàg. 11)
(...) no oblidem que avui es tendeix a alliberar el lector de la tutela de l’escriptor.
Murmuris de primavera.

(Pàg. 14)
(...) que potser el més important d’una cabina telefònica és el telèfon? No. El més important són les quatre parets. L’espai escà. La calma enmig del soroll. Una ratlla davant el fred i la foscor. La il·lusió d’una llar.
La cabina telefònica.

(Pàg. 25)
Quan un viu prou, s’acostuma a la mort. Si, aquell acord final que tanca allò que mai n ha d’obrir-se arriba fins i tot a integrar-se harmoniosament a la simfonia del món.
L’amic que ens deixa.

(Pàg. 43)
(...) quina puerilitat pensar que és seriós el patetisme retòric amb què els supervivents revesteixen la vostra mort per no haver-ne de reconèixer tota la crassa insensatesa! A aquells que celebren que hàgiu mort per la causa, ¿d’on els ve, el valor de parlar així? De la certesa que ja no podeu sentir el que diuen. Si els faltés aquesta certesa, es preocuparien de mantenir la boca tancada u d’amagar-se, morts de por, dins el cercle més espès dels vius.
Discurs, per desgràcia mai no pronunciat, davant la tomba de les víctimes.

(Pàg. 64)
(...) el globus va entrar a la sala on els grans estaven de conversa, asseguts davant d’una tassa de te, per matar el temps abans que el temps no els matés a ells.
El globus.

(Pàg. 65)
Ara que el nen ha vingut al món, tots, excepte el nadó, exulten d’alegria. Parents i coneguts contemplen somrients l’homuncle arrugat, vermell com una magrana, que hauria d’inspirar més aviat un sentiment de pietat, car, en entrar en la vida, ha entrat per això mateix en la mort, i cada segon que l’allunya de l’instant del seu principi l’acosta a l’instant del seu final. Immortal encara nou mesos enrere, com una idea eterna, un principi diví, ara ja es troba a la mercè de la mort, ha consumit ja vint-i-quatre hores del capital de temps amb què haurà d’acontentar-se. “Me genesthai!”, diu el savi, és millor no haver nascut. Però ¿qui té aquesta sort?, ¿a qui li passa això? Amb prou feines, a un entre un milió.
El nen.

(Pàg. 66)
(...) quan comença a mamar fa un sospir molt tendre de satisfacció, els seus trets es relaxen, i cada glopet de llet és al seu rostre un glop de pau. Des del principi, l’aliment és el suborn que obliga l’home a reprimir la seva veritable opinió, a estar-se quiet, a ser bonet.
El nen

(Pàg. 67)
(...) fins l’infern en format de butxaca, i el mateix dimoni, si se’ns aparegués de la mida del dit gros i amb cua de ratolí, serien encantadors.
El nen.

(Pàg. 71)
Entre la maleta i el seu amo impera la llei de la gravetat. Ella el reté, ell la reté: així es protegeixen tots dos de precipitar-se al no-res i cantes a duo un himne alternat i fraternal.
L’home ha encès un cigar. Ara surt fum e la xemeneia de l’edifici on es treballa i es fabrica sense descans. I veient-lo ara aquí, dret i amb la cartera penjada sota el braç, fumejant, negre i impertorbable, jo sé el que és.
És l’escola. És l’institut. És la caserna. És el jutge que protegeix la societat dels pobres pecadors. És l’oficina. És el despatx. És el vigilant i el presoner model de la katorga. És l’orde, el deure, el minut aprofitat i el discurs fúnebre (...)
El senyor de la cartera.

(Pàg. 74)
Al centre dels esdeveniments, s’hi deu estar –crec jo- com al centre de la terra. Com en un riu de foc. Gens de vida, només energia. Només escalfor.
Al centre dels esdeveniments.

(Pàg. 77)
Va ser un cop dur per a Klemm! Vet-lo ací, una altra vegada, sense res. Una altra vegada els dies i les nits com una massa viscosa que es desfeia muda davant d’ell per, després, tornar-se-li a tancar al darrere, igualment muda. Ell mateix no era res més que un grumoll de temps endurit, destinat a dissoldre’s a poc a poc i sense deixar cap rastre en l’infinit.
La soledat.

(Pàg. 113)
- (...) Els grans campions obliguen l’adversari a moure en fals –declarà.
Jo vaig dir que probablement succeïa el mateix en la guerra i en qualsevol controvèrsia, en la boxa i en l’esgrima, i en general en qualsevol forma de lluita...
- ... en el matrimoni- hi afegí ells, assentint-, i en la política (...).
Un individu inquietant.

(Pàg. 119)
Quant la gent no té en què pensar, pensa en tota mena de coses.
Passa, per exemple, amb el viatger que, instal·lat al seu compartiment de tren i mentalment desocupat, mira el paisatge. Pensa sense pensaments. El seu esperit, estimulat per allò que apareix fugaçment, respon a l’estímul. Podríem dir també: l’estímul, mitjançant suaus sotragades, transporta la persona a un estat que el narrador denomina “meditatiu”. Es podria dir que tots els viatgers de tren que, sense pensar en res precís, miren per la finestra, mediten el mateix. El somni que es produeix al vagó, conjurat pel paisatge i les seves formes, és un somni unívoc (...).
Un seient al costat de la finestra.


::: Què en penso...
La vida en minúscula és un recull de textos breus escrits per Alfred Polgar els primers anys del segle XX que contenen breus lliçons de vida. No són ben bé contes (o el que entenem com a conte en tant que narració estructurada) doncs s’assemblen més a reflexions, espais mentals,... a l’expressió d’angoixes o d’estats anímics.

Polgar escriu a partir del que veu, del que viu, del que escolta, del que llegeix. Representa doncs en part un testimoniatge d’una Viena, d’una Europa – i perquè no, del món occidental de principis de segle XX- on la vida és plena de contrasentits i, per tant, de petites ironies.

Així, un dels nexes principals que caracteritza molts d’aquests escrits és la idea de la mort, presentada com inexorable, com a ombra perpètua que ens acompanya des del mateix moment del naixement tot marcant-nos el destí.

I és que Alfred Polgar escriu des d’un punt de vista realista despietat, certament pessimista; sense donar espai a l’esperança ni al confort. Tot al contrari: els temes de La vida en minúscula són massa quotidians, massa coneguts, massa nostrats com per ignorar-los, com per deixar-los de banda.

No sé si Polgar es podria adscriure a la gedankenspaziergänge (caminar i pensar), però talment com Robert Walser, és un observador precís i debot, fent de la vida diària la protagonista d’aquestes reflexions –gairebé aforismes talla XXL- .

En tot cas, l’autor barreja les seves observacions i experiències amb la casualitat ans també amb el destí per oferir unes instantànies que, amb una prosa breu però cértament detallada i curulla de sentiment , detallen el món i la societat del moment.

Aquestes vinyetes del dia a dia, gairebé sempre amb judici final del propi autor -i que actuen a mode de lliçó exemplar- tenen molt de microficció, de microliteratura si voleu. Tant que no puc deixar de comparar-les amb el microperiodisme de Félix Fénéon amb les seves esplèndides Notícies de tres ratlles.

En tot cas, un autor poc reconegut fins a la data, tot i ser company i contemporani de Zweig, Roth, Schnitzler i d’altres autors centroeuropeus eminents, i que aposta per la narrativa curta –curtíssima- per capturar gestos, accions o pensaments d’aquí i d’allà i mostrar-los a un lector que, sens dubte, s’hi acaba reconeixent.

::: Altres n'han dit...
Associació dels Amics de la Migdiada, Quadern vermell, Solodelibros (Sr. Molina), Sobre esto y aquello, Viejos libros viejos, Vai de libros, Árbol de tinta libros.

::: Enllaços:
Alfred Polgar, perfil i tics, flash fiction.