L'arxipèlag del Gos - Philippe Claudel

 

"L’odi i el menyspreu no resideixen en les paraules, sinó en l’ús que se’n fa."

 

Claudel, Philippe. L’arxipèlag del Gos.
Barcelona: Angle Editorial, 2019

L’archipel du Chien.  Traducció de Jordi Martín
Col·lecció Narratives, 106.

::: Què en diu la contraportada...
L’única illa habitada de l’arxipèlag del Gos es desperta un matí amb l’aparició a la platja dels cossos de tres suposats emigrants subsaharians que s’haurien ofegat provant de creuar el Mediterrani. Per no espantar turistes i inversions imminents, tothom actua interessada­ment, amb covardia i secretisme. Però el mestre del poble pensa que potser cal investigar aquelles morts, que la versió oficial és massa simple. Així, l’aparició d’un estrany comissari desper­tarà les suspicàcies dels autòctons i l’aparent calma de l’illa s’esborrarà com un missatge escrit a la sorra.

A mig camí del thriller i la faula, Claudel aconsegueix crear un món tancat, regit per la indiferència moral on batega, de fons, una denúncia contundent del moment actual.

::: Com comença...
Vosaltres cobegeu l’or i escampeu la cendra.
Embruteu la bellesa, pansiu la innocència.
Pertot deixeu córrer grans torrents de fang. L’odi és el vostre aliment, la indiferència la vostra brúixola. Sou criatures del son, sempre adormides, fins i tot quan us penseu que esteu despertes. Sou els fruits d’una època abaltida. Les vostres emocions són efímeres, papallones sortides de pressa del capoll, de seguida calcinades per la llum dels dies. Les mans us fenyen la vida en una argila àrida i fada. Us devora la solitud. L’egoisme us engreixa. Gireu l’esquena als vostres germans i perdeu l’ànima. La vosta natura fermenta en l’oblit.
Com jutjaran el vostre temps els segles futurs?

::: Moments...
(Pàg. 28)
- (...) Han mort ofegats. La mar tolera sovint que els homes li llisquin sobre l’espinada, però a vegades s’enrabia i en devora uns quants. Aquesta és la veritat, que és força trista, sí.

(Pàg. 30)
(...) A ell tant se li’n fotien la salvació de les ànimes, el purgatori, l’infern i totes aquelles bestieses. Una llunyana formació de comptable per correspondència li havia ensenyat que la vida no era mes més que una suma terrenal de moments feliços i amargs que, al final, fem el que fem, dona com a resultat un balanç pèssim.

(Pàg. 31)
- (...) sabem molt bé d’on venen aquests homes. Fugen de la misèria. Fugen del caos. Fugen de la guerra. Arrisquen la vida embarcant-se en rais, en bots, en closques de nou que es poden enfonsar en qualsevol moment. Ja ho ha dit el Doctor: no són pas els primers que moren així. I per desgràcia no seran pas els últims. El que és nou és que els corrents els hagin portat fins a la nostra costa. És incomprensible.

(Pàg. 45)
- (...) pel que fa a aquests pobres negres, què voleu que us digui?
- Per què els diu “negres”? –va etzibar el Professor, indignat.
El Capellà va aixecar una mica el cap i el va buscar amb la mirada a través dels gruixuts vidres bruts de les ulleres. Quan per fi el va trobar va arronsar les espatlles.
- I com voleu que els digui?
- Africans, homes!
- I això els tornarà la vida?
- Si més no seria més digne. La paraula negre és un insult, prou bé que ho sap!
- No pas en la meva boca, senyor Professor. No pas en la meva boca. Jo soc molt més gran que vosaltres. Soc d’un altre temps. És la paraula de la meva infantesa. D’una època en què als bancs de l’escola ens van parlar dels pellroges, dels grocs, dels blancs i dels negres. A mi em van ensenyar el món així. I això no excloïa el respecte. Cadascun dels homes de cadascun d’aquests colors és un fill de Déu. L’odi i el menyspreu no resideixen en les paraules, sinó en l’ús que se’n fa. Però si voleu que els digui “africans” a aquests homes, els diré “africans”. Ho faré només per complaure-us, si així us quedeu més tranquils. Però o per això deixaran de ser morts.

(Pàg. 50)
(...) sabia que ni aquest polític ni cap altre tenien re sa dir, cap cosa profunda i profundament necessària per al funcionament del món, com les que es poden trobar als llibres, per exemple. Pe`ro la professió d’aquells homes consistia a parlar tota l’estona, a parlar i a no escoltar mai qui els parla a ells, a no deixar mai de parlar a viure en la paraula, encara que sigui la més buida, la que un dia es converteix en un soroll inepte i engalipador, el cant modern de les sirenes.

(Pàg. 61)
Sempre passava el mateix amb els homes que han estudiat. L’Alcalde es deia que si el món anava tan malament era per culpa dels homes com el Professor, carregats d’ideals i de bondat, que s’obsessionen buscant l’explicació del com i el perquè, que estan convençuts de saber distingir el just de l’injust, el bé del mal, i es pensen que les fronteres entre les dues cares s’assemblen al tall d’un ganivet, quan l’experiència i el sentit comú ens ensenyen que aquestes fronteres no existeixen que no són res més que una convenció, una invenció dels homes, una manera de simplificar el que és complex i d’agafar el són.

(Pàg. 81)
(...) un desconegut de mitjana edat, ni alt ni baix, ni gras ni prim, ni jove ni vell, que semblava una encarnació perfecta de la banalitat, un d’aquests homes en qui no es fixa mai ningú, a qui els cambrers dels bars no fan cas tot i el dit aixecat i insistent, i que les dones no veuen encara que els passin fregant pel costat.

(Pàg 100)
Al vespre, després del ritual cristià, arribava el moment de la festa pagana. El port s’il·luminava amb fanalets que a vegades s’inflamaven, i llavors s’envolaven en l’aire negre com de vellut, en parracs rutilants, en guspires breus, en partícules d’or que acabaven apagant-se davant de la grandesa de les estrelles, que miraven burletes, eternes i somiadores, com s’hi acostaven i morien.

(Pàg. 110)
La política és bruta. No és pas la moral. Alguns homes trien mantenir-se nets, mentre que d’altres accepten embrutar-se les mans. En calen de totes dues menes, encara que es respectin sempre els primers i s’acabin odiant els segons.

(Pàg. 113)
L’amor tard o d’hora s’acaba esvaint. Però l’odi no. L’odi es queda, a vegades fins i tot creix, no para de reactivar-se. És el motor profund de l’espècie humana. Al final, el triomf de Judes serà més durador que el de Jesucrist, la decadència del qual ja es pot observar pertot arreu. Les proves d’amor entre els homes són escasses, mentre que els indicis de la traïció i del mal proliferen. El Comissari es va posar més vi. Va brindar mentalment per Judes.

(Pàg. 163)
“Són tots uns cabrons, ja l’hi he dit, però no prou cabrons per enfotre’s de tot, com jo. Sospito que encara els queda una mica d’aquell ridícul pòsit cristià que ha fet fortuna des de l’episodi del Gòlgota sobre la falta i el perdó. Això és el que els matarà. No n’estan prou deslligats. No tenen els mitjans espirituals de la seva bruta ambició. Quan es vol entrar al servei del Diable, cal estimar el foc i no tenir por de rostir-se amb les flames. Vostès s’han quedat a mig camí perquè tenen l’ànima bruta però no tenen collons. Són vulgars aficionats. En patiran les conseqüències. La dinyaran amb l’expiació i el remordiment, n’estic segur.

(Pàg. 179)
Algunes paraules aixequen murs que altres paraules no arribaran mai a esfondrar. L’Alcalde els va dir que se’n tornessin a casa. Però a casa seva no hi havia res més que una quotidianitat desbordant de fastig i avorriment, quelcom de conegut i de monòton, que ja havien analitzat des de tots els angles possibles i que els donava ois. Metre que allà, a la plaça, de sobte s’havien sentit algú altre.

(Pàg. 203)
El temps ha passat a l’illa però no ha arreglat res. No és pas aquest, el seu paper. Ovidi va escriure que el temps destrueix les coses, però es va equivocar. Només els homes destrueixen les coses, i destrueixen els homes, i destrueixen el món dels homes. El temps els observa mentre fan i desfan. S’escola indiferent (...)

::: Què en penso...
Amb L’arxipèlag dels gossos Philippe Claudel torna a excel·lir en la seva capacitat de posar el dit a la nafra.

L’autor, entre pàgines i paràgrafs, i amb la seva prosa però també amb la seva indignació, proposa una mena d’experiment social. Una metàfora que denuncia una realitat (els tràfic d’immigrants al Mediterrani) que tots coneixem però davant la qual no hi ha manera que reaccionem.

Així, L’arxipèlag dels gossos bàsicament és un tour de force entre un grapat de personatges –prototips- reclosos en una illa –laboratori- que, enfrontats entre ells i prenyats de falsedats i de covardia, cerquen cada un la seva veritat (la seva pròpia justificació).

D’aquesta manera L’arxipèlag dels gossos ofereix una lectura ràpida, quasi frenètica, en forma de novel·la encara que, ben mirat, certament té ànima d’obra de teatre. De fet no li caldrien gaires martingales per poder funcionar força bé dalt dels escenaris.

A nivell de trama la història comença prenyada amb un esperit de thriller que mai acaba d'arrelar i poc a poc es dilueix per donar llum a un drama sustentat en temes d’abast universal – la rancúnia, l’egoisme, el cinisme, la indiferència...-

A nivell temàtic la novel·la comença amb un monòleg d'un narrador indignat que -en forma de diatriba demolidora- s’adreça al lector en tant que membre d’una societat que molt bé podria ser el reflex de l’experiment sociològic de la novel·la.

A partir d’aquí, i amb les anades i vingudes dels personatges, L’arxipèlag dels gossos aprofundeix en la nostra part més animal, més bèstia, i ens la posa al davant, com si d’un espill es tractés. I, evidentment, en veure’ns-hi reflectits arrufem el nas.

La força de la novel·la no només rau en els personatges –i com l’autor els tracta, tot negant-los un nom propi i donant-los a conèixer només per la seva funció dins la comunitat- . Hi ha una sèrie d’elements que ajuden a nodrir i incrementar la tensió ambiental: la pudor de la descomposició dels cadàvers amagats, les tremolors d’origen volcànic que sacsegen l’illa constantment, la xafogor que amara dia i nit l’ambient, o l’aridesa del paisatge que -eixut, agressiu, esquerp- és un reflex de l’ànima dels personatges.

Però sobre tot el volcà que, amb l’amenaça d’una erupció catastròfica imminent, (i tal com veiem l'altra dia amb la proposta de Max Besora) juga el factor del déu terrible a punt d’exercir una justícia definitiva i higienitzant.

En tot moment la prosa de Philippe Claudel acompanya el momentum de la trama i dels personatges. Així, passem d’unes descripcions inicials força acurades del paisatge i la gent de l’illa que ajuden a adoptar el to pessimista i angoixant de la novel·la, a unes altres de frase curta i seca que ajuden a edificar el constructo moral en que es mouen els personatges i el propi narrador.

Claudel també sorprèn amb els viratges argumentals que planteja. Així el lector constantment té la sensació que el terra s’enfonsa sota els seus peus i que no hi ha res segur. Aquest aposta per la ludicitat procura interès, engany i sorpresa a parts iguals i fa interessant la proposta de l'autor.

Igual que els calbots i les bufetades que Claudel deixa anar contra el gènere humà durant tota la novel·la. I és que el francès qüestiona en tot moment l’ètica i la moralitat d’una societat occidental cada cop més arrogant i insensible davant d’una sèrie de drames socials.

El millor d’aquesta novel·la? Com redueix la societat a cinc personatges prototípics, cada un amb les seves ombres i les seves llums, cada un amb els seus secrets i les seves pors. I com Claudel, al voltant d’una incògnita, d’un fet fortuït, és capaç de desenvolupar un drama tant elèctric.

El pitjor d’aquesta novel·la? Com els cinc personatges també limiten la trama. L’obliguen a centrar-se només en ells i acaben diluint la denúncia i la crítica en una mena d’exercici maniqueista.

De la mateixa manera, essent els personatges la base de la novel·la, alguns d’ells presenten errors en el seu traç. Per exemple el personatge del comissari: fa arrufar el nas; no convenç el dibuix que se’n fa. No quadra. L'halo de misteri que l'envolta és demostra irrellevant. És quelcom extemporani. O per exemple el del professor, d’entrada ben definit i acabat, segurs que jugarà un paper important -moralitzant!- acaba convertint-se en caricatura i perd qualsevol versemblança.

I el que em rosega més la closca.... el narrador. No sé fins a quin punt és un fiasco o és una genialitat. Tinc el cor partit. I és que,... pot ser que sigui la consciència que ens parli? Una veu que tant ens detalla minuciosament les olors que afloren a l’illa com sosté discursos moralitzadors? Una veu que tracta de drap brut al lector però que a la vegada l’acompanya i l’instrueix?

Amb tot, la ploma de Claudel és a vegades poètica, a vegades intrigant, però sovint provocadora i finalment moralitzant.

Per mi Claudel és un valor segur. Un d’aquells autors que no defrauda. Que escrigui el que escrigui, saps que et farà patir, avergonyir-te o que et canviarà el punt de vista de com et mires el món. Novel·la incisiva, sense treva.

::: D'altres n'han dit...
Llegir.cat (J.Costa), Juan Herranz, L'illa dels llibres (J.Sanuy). Anika entre libros (Celsa), Mediterraneo Sur (A. Luque), Cargada de libros, Literatura + 1. Babelio (Vedacris), Les chróniques de Koryfée, Ma collection de livres, Carnet de lecture, ThrillerNord (C.Bruno).

::: Enllaços:
Philippe Claudel, què en diu l'autor, l'autor en parla, temàtiques i missatges, claus narratives, la responsabilitat del col·lectiu.