De profundis - Oscar Wilde

 

"(...) Cansat de ser dalt de tot, vaig baixar expressament a les profunditats per trobar noves sensacions."

 

Wilde, Oscar. De profundis.
Barcelona: Quaderns Crema,. 1996

De profundis.  Traducció de Jordi Larios.
Col·lecció Biblioteca Mínima

::: Què en diu la contraportada...
Oscar Wilde va ser condemnat a dos anys de presó en ser descoberta la seva homosexualitat, i des d’allí va escriure l’Epistola: In Carcere et Vinculis –coneguda avui amb l’incipit d’un salm famós, De Profundis-, text que no és sinó una carta adreçada al seu amant Alfred Douglas. La carta, que té la fibra i autenticitat d’un document autobiogràfic, escrita des del crepuscle permanent de la cel·la i dictada des del suplici i l’abandó d’un cor en el qual “sempre és mitjanit”, explica el viatge despullat i dolorós cap al més fosc de l’ésser. Enig de la solitud més amarga, més dura encara per a a lgú que ha estat centre d’atenció permanet, Wilde va escriure un cant a favor de la llibertat, de la humilitat i, per damunt de tot, de l’amor. 

::: Com comença...
Estimat Bosie:
Després d’una espera llarga i infructuosa he decidit escriure’t jo, pel teu bé i pel meu, ja que no voldria pensar que vaig passar dos anys llargs a la presó sense haver rebut mai ni una sola ratlla teva, sense ni tan sols cap notícia o missatge, tret dels que em van fer mal. 

::: Moments...
(Pàg. 25)
L’autèntic ximplet, el que els déus ridiculitzen o destrueixen, és el que no es coneix a si mateix. Jo ho vaig ser durant massa temps. Tu ho has estat durant massa temps. Deixa de ser-ho. No tinguis por. El vici suprem és la superficialitat.

(Pàg. 26)
(...) mentre et vaig tenir al costat, la meva vida no va crear res, va ser del tot estèril. I, tret d’uns quants intervals, em sap greu de dir que t’hi tenia sempre, al costat. 

(Pàg. 27)
(...) mai no vas ser una persona capaç de jugar amb les idees d’una manera elegant, que només havies arribat a la violència de les opinions (....)

(Pàg. 28)
Quan eres amb mi eres la perdició absoluta del meu art, i m’atribueixo tota la culpa i la vergonya d’haver deixat que t’interposessis pertinaçment entre l’art i jo. Tu no sabies, no entenies, no podies apreciar. Jo no tenia cap dret a esperar-ho.

(Pàg. 31)
Però sobretot em culpo de la total degradació ètica a què vaig consentir que em portessis. La base del caràcter és la força de voluntat, i la meva va quedar absolutament sotmesa a la teva. 

(Pàg. 43)
Per tu recular tres anys és recular molt de temps. Però els que vivim a la presó, que portem una vida on no passa res, on només hi ha aflicció, hem de mesurar el temps amb les pulsacions del dolor i el registre dels moments amargs. 

(Pàg. 56)
Ser del tot lliure, i al mateix temps estar totalment dominat per la llei, és l’eterna paradoxa de la vida humana que advertim a cada moment.

(Pàg. 59)
Jo també tenia les meves il•lusions. Em pensava que la vida seria una comèdia magnífica i que tu n’havies de ser un dels molts personatges elegants. Vaig descobrir que era una tragèdia fastigosa i repel·lent, i que el motiu sinistre de la gran catàstrofe, sinistre per la concentració del propòsit i la intensitat d’una força de voluntat reduïda, eres tu, privat de la màscara d’alegria i plaer que t’havia enganyat i desencaminat tant com a mi. 

(Pàg. 60)
L’amor es nodreix de la imaginació, per la qual ens tornem més savis del que sabem, millors del que creiem, més nobles del que som, per la qual veiem la vida com un tot, per la qual i només per la qual entenem els altres tant en les seves relacions reals com ideals.  

(Pàg. 61)
L’odi fa que la gent es torni cega. Tu no n’eres conscient. L’amor pot llegir el que és escrit a l’estrella més remota, però l’odi et va cegar tant que no veies més enllà del jardí estret, tancat, d’una luxúria ja pansida, dels teus desigs vulgars. La terrible falta d’imaginació, l’únic defecte realment funest del teu caràcter, era el resultat de l’odi que t’habitava. 

(Pàg. 62)
A la vida els errors funestos no es deuen pas al fet de ser insensat. Un moment d’insensatesa pot ser el millor moments d’una persona. Es deuen al fet de ser lògic.

(Pàg. 67)
(...) l’odi, considerat intel·lectualment, és l’eterna negació. Considerat des del punt de vista de les emocions és una forma d’atròfia, que ho mata tot excepte a si mateix. 

(Pàg. 77)
(...) els meus intents incessants de trencar una amistat que era tant ruïnosa per mi en tant que artista, en tant que home de posició, fins i tot en tant que membre de la societat.

(Pàg. 79)
Si l’odi et cegava, la vanitat et va cosir les parpelles amb filferro. L’egoisme estret t’havia deteriorat la facultat “per la qual i només per la qual entenem els altres, tant en la seva relació real com ideal”, i tant temps de no fer-la servir l’havia inutilitzada. La imaginació era tan presonera com jo. La vanitat havia posat barrots a les finestres i l’odi feia de carceller. 

(Pàg. 80)
Tot això va passar a principis de novembre de fa dos anys. Un gran riu de vida s’interposa entre tu i una data tan distant. Tu no veus gaire res, si é sque veus alguna cosa, a l’altre costat d’un erm tan vast. Però a m i em sembla que ha passat, no dirés pas ahir, sinó avui. El dolor és un sol moment molt llarg. No el podem dividir en estacions. Només podem registrar-ne els estats i deixar constància del seu retorn. Per nosaltres el temps no avança. Gira. Sembla donar voltes entorn d’un centre d’aflicció.

(Pàg. 80) 
A la cel·la hi ha un crepuscle permanent, i al cor sempre és de nit. I a l’àmbit del pensament, igual que a l’àmbit del temps, el moviment ha deixat d’existir.  Allò que tu fa molt de temps que has oblidat, o que no et costa oblidar, a mi em passa ara, i em tornarà a passar demà. Recorda-ho i seràs capaç d’entendre una mica per què escric i per què ho faig d’aquesta manera...

(Pàg. 82) 
Per un artista tots els homenatges són plaents, i doblement agradables quan els reten joves. El llorer es mustia quan el cullen unes mans velles. Només la joventut té dret a coronar un artista. Aquest és l’autèntic privilegi de ser jove i tant de bo la joventut ho sabés. 

(Pàg. 85)
La vida moderna és complexa i relativa: aquestes són les seves característiques distintives. Per reproduir la primera ens cal una atmosfera subtil de matisos, de suggeriments, de perspectives estranyes; pel que fa a la segona, necessitem informació. Per això l’escultura ha deixat de ser un art representatiu, per això la música és un art representat, i per això la literatura és, ha estat i sempre serà un art representatiu. 

(Pàg. 93)
I la conclusió de tot plegat és que t’he de perdonar. Ho he de fer. No escric pas aquesta carta per emplenar-te el cor d’amargor, sinó per arrencar-la del meu. T’he de perdonar per mi mateix. Una persona no pot pas tenir sempre un escurçó al pit que es nodreixi d’ella, ni aixecar-se cada nit a plantar espines al jardí de l’ànima. 

(Pàg. 94)
No puc deixar que vagis per la vida amb la càrrega d’haver arruïnat un home com jo. La idea et podria tornar cruelment indiferent o mòrbidament trist.  T’he de treure aquest pes de sobre i carregar-me’l a les espatlles.

(Pàg. 94)
Jo era un home que tenia una relació simbòlica amb l’art i la cultura de l’època. Me’n vaig adonar tan punt em vaig fer gran i després vaig obligar l’època a adonar-se’n. 

(Pàg. 95)
Vaig convertir l’art en una filosofia i la filosofia en art; vaig canviar l’esperit dels homes i el color de les coses. 

(Pàg. 95) 
(...) vaig demostrar que la veritat i la falsedat són simples formes d’existència intel·lectual. Vaig tractar l’art com a realitat suprema i la vida com una simple variant de la ficció. Vaig despertar la imaginació del segle, que va crear un mite i una llegenda entorn meu.  Vaig resumir tots els sistemes en una frase i tota l’existència en un epigrama. Al costat d’aquestes coses, en tenia que eren diferents. Però em vaig deixar temptar per llargs períodes d’un benestar sensual, insensat. Em divertia essent un fláneur, un dandi, un home de moda. Em vaig voltar de temperaments inferiors i d’intel·lectes més mesquins. Vaig malbaratar el talent, i desaprofitar una joventut eterna em provocava una alegria curiosa. Cansat de ser dalt de tot, vaig baixar expressament a les profunditats per trobar noves sensacions. 

(Pàg. 96)
Fa gairebé dos anys que sóc a la presó. De mi n’ha sortit un desesper desenfrenat, un abandó al dolor que fins i tot era llastimós de veure, una ràbia impotent i terrible, amargor i menyspreu, una angoixa que plorava fort, una infelicitat que no trobava veu, una aflicció muda. He passat per tots els possibles estats d’esperit del sofriment.

(Pàg. 100)
En l’evolució ètica del caràcter passa el mateix que en l’art, on només t’interessa el que una cosa determinada representa per tu en un moment determinat. 

(Pàg. 101)
Rebutjar les pròpies experiències és aturar la pròpia evolució. Negar les pròpies experiències és posar una mentida als llavis de la pròpia vida. És igual que negar l’ànima. 

(Pàg. 106)
Em queden tantes coses per fer que, si em morís abans de poder fer-ne almenys unes quantes, ho consideraria una tragèdia terrible. Veig noves orientacions en l’art i en la vida i cadascuna és una forma diferent de perfecció. Tinc ganes de viure per poder explorar el que per mi equival a un món nou. 

(Pàg. 107)
Els capellans i la gent que fa servir frases sense cap saviesa. A vegades parlem del sofriment com d’un misteri. En realitat és una revelació. Distingeixes coses que mai no havies distingit. 

(Pàg. 110)
(...) la vida de la presó, amb les restriccions i privacions interminables et fa rebel. El més terrible no és que et trenqui el cor –els cors s’han fet per trencar-los-, sinó que te’l torni de pedra. 

(Pàg. 119)
Moltes persones són altres persones. Els seus pensaments són les opinions d’algú altre; la seva vida, una imitació; les passions, una cita. 

(Pàg. 120)
(...) [Crist] en la seva visió de la vida coincideix plenament amb l’artista que sap que, en virtut de la llei inevitable de la perfecció d’un mateix, el poeta ha de cantar, l’escultor ha de pensar en bronze i el pintor ha de convertir el món en un mirall pels seus estat d’esperit, amb tant certesa com l’arç ha de florir a la primavera, el blat s’ha de daurar en el temps de la collita i la lluna, en el seu vagareix organitzat, ha de deixar de ser escut i tornar-se falç, i deixar de ser falç i tornar-se escut. 

(Pàg. 128)
(...) veig en Crist no sols els trets essencials del tipus romàntic suprem, sinó tots els accidents, fins i tot l’obstinació, del temperament romàntic. Va ser la primera persona que va dir als altres que havien de viure “vides com les flors”. Va fixar l’expressió. Va adoptar les criatures com a exemple del que la gent hauria de procurar ser. 

(Pàg. 134)
El misteri final és un mateix.

(Pàg. 134)
(...) si durant el primer any de condemna no vaig fer res més, ni recordo haver res més, que estrènyer-me les mans amb una desesperació impotent i dir:”Quin final , quin final tan espantós!”, ara procuro dir-me, i, a vegades, quan no m’estic torturant, ho dic sincerament: “Quin començament, quin començament tan meravellós!”.

(Pàg. 136)
(...) mentre que proposar-se de ser un home millor és una hipocresia anticientífica, haver-se convertit en un home més profund és el privilegi dels que han patit. 

(Pàg. 137)
L’Art només comença on acaba la Imitació, però alguna cosa ha d’entrar a la meva obra, potser una harmonia superior de les paraules, cadències més riques, efectes més curiosos, un ordre arquitectònic: més simple, en fi, alguna qualitat estètica. 

(Pàg. 151)
La caradura és una cosa fonamental per mostrar al món, però de tant en tant, quan no tens públic i estàs sol, suposo que t’has de treure la màscara per respirar. Si no t’ofegaries. 

(Pàg. 153)
¿Què hi havia en tu, ben rumiat, que jo pogués influenciar? ¿El cervell? No el tenies desenvolupat. ¿La imaginació? La tenies morta. ¿El cor? Encara no t’havia nascut. 

(Pàg. 155)
(...) per encantador que sigui el cinisme des del seu vessant intel•lectual, ara que ha passat de la bóta de Diògenes al club, mai no pot ser res més que la filosofia perfecta per un home sense ànima. Té el seu valor social, i per un artista totes les formes d’expressió són interessants, però en si mateix és molt pobre, perquè al cínic autèntic mai no se li revela res. 

(Pàg. 157)
(...) el que es diu d’algú no és res. El que és important és qui ho diu. 

(Pàg. 158)
Cal afinar el llenguatge com si fos un violí, i de la mateixa manera que l’excés o el defecte de vibracions en la veu del cantant o en el tremolor de la corda donen una nota falsa, l’abús o la manca de paraules fan malbé el missatge. 

(Pàg. 171)
Que estret i mesquí, que poc adequat a les seves càrregues que és aquest segle nostre: pot concedir a l‘èxit un palau de pòrfir, però ni tan sols té un encanyissat perquè hi habitin la vergonya i l’aflicció. 

(Pàg. 173)
Els temps i l’espai, la successió i l’extensió, són meres condicions accidentals del pensament. La imaginació les pot transcendir, i més en un àmbit lliure d’existències ideals.  Les coses, en essència, també són el que volem que siguin. Un cosa és segons la forma de mirar-la. 

(Pàg. 174) 
(...) no oblidis que aprenc la lliçó en una escola terrible.

::: Què en penso...
De Profundis és una muntanya russa d’emocions. Un allau de passions desfermades per la incomunicació i la soledat d’un Oscar Wilde empresonat. És l’agitament i manifestació pública de l’allò més pregon i íntim en l’ànima de l’autor.

Amb un format epistolar (obligat per les circumstàncies) però amb un eminent fons assagístic aquest text és a la vegada confessió i acusació. És enuig però també penediment. És personal però a la vegada del tot universal.

Wilde, no correspost pel seu amant Alfred Douglas mentre és reclòs a la presó de Reading, escriu aquesta llarga carta víctima d’un aïllament emocional però també intel·lectual. La missiva, malgrat les constants reiteracions, es pot interpretar amb dues parts ben diferenciades.

La primera és un dur al·legat –escrit des de la passió amorosa- contra el seu amant (i cercle familiar); un inventari llarg i variat de retrets d’àmbit personal. Però també és una bitàcola de la bancarrota de les finances de l’autor, i per extensió de la seva vida privada i artística. De fet el propi autor en diu de tot plegat que és una “tragèdia fastigosa”.

Totes les misèries que ens explica són colpidores i, en assumir-ne la responsabilitat de la majoria d’elles, el lector es veu automàticament impel·lit a prendre partit en favor de l’autor. Tot i així és difícil d’entendre com Wildre, amb el seu intel·lecte i lògica, es va deixar arrossegar per aquesta torrentada de passions fins a la seva destrucció.

La segona part, tot i que la ploma enamorada retorna incomptables vegades al sentiment que l’autor sent per l’Alfred, es centra en el concepte del perdó. Un perdó que neix partir del dolor i del penediment.

Aquesta és una part molt més filosòfica i teòrica i dota a l’epístola d’aquell fons assagístic que mencionàvem abans. Ara és quan el llapis del lector famolenc no pararà de marcar fragments i aforismes eterns o d’omplir els marges d’acotacions.

I és que és aquí on trobem la seva idea d’Art, basada en un concepte molt intel·lectual, però també hi trobem opinions i reflexions sobre la moralitat, l’amor, la religió, l’amistat, l’ètica, la felicitat, la perfecció, l’aflicció... En definitiva, un repàs al sentiment, al pols i a l’estètica de finals de segle.

Però també és el moment en que el lector observarà el talant més vanitós d’Oscar Wilde. Efectivament l’autor no té cap mena de mirament en parlar de sí mateix com d’un elegit. D’autodefinir-se com el responsable darrer de la sensibilitat i l’estètica en la literatura i el teatre del moment.

És en aquesta voràgine d’autolloança que l’autor irlandès també introdueix la figura de Crist com a paradigma exemplar de l’Art – individualisme i amor- El veu com un poeta romàntic avant le lettre. És a dir, com ell, Crist va patir, va sacrificar-se i va ser repudiat en la seva època. Com ell però, va emergir de la foscor de la mort (de profundis) i va guiar als homes cap a la veritat.

Sigui com sigui, a partir del perdó, però també d’aquesta redempció/inspiració divina, Wilde, amb De profundis -o Epistola: In Carcere et Vinculis-, deixa patent el seu viratge de la desesperació cap a un vitalisme exuberant.

Accepta la caiguda, el rebuig social i la presó com a part de l’experiència vital que li ha tocar viure i gracies a la que pren consciència de la banalitat de la seva vida passada i de la nova orientació /nova personalitat que ara voldrà donar-li, guiada pel perdó i per l’amor reposat, menys arrauxat i més platònic.

En definitiva, un escrit directe, punyent, sense cap mena d’artifici literari, però amb un mestratge narratiu fora de mesura i amb un discurs intel·lectual envejable que ens permet ser testimonis de la genialitat d’un autor a les portes de l’abisme.

::: Altres n'han dit...
Memorias sin título, Lector bajito, Retrato literario, La loca de la casa, Resaca lectora, Crítica de libros, Ábrete libro.
::: Enllaços:
Oscar Wilde, Lord Alfred Douglas, context i repercusió.

::: Llegeix-lo:
Anglès (manuscrit original)