Matamoscas - Hans Hillmann / Dashiel Hammet

"(...) Le pregunté para qué servía, sonrió con esa mueca de sabihondo tan suya y dijo: "Con eso se fabrican ángeles" (...)"

Hillmann, Hans. Matamoscas.
Libros del Zorro Rojo, 2018

Fly Paper (Dashiell Hammet). Traducció de Pep Verger.

 

::: Què en diu l'editorial...
Sue Hambleton, una muchacha rebelde de familia acomodada, se había fugado. Harta de la ostentación de la Quinta Avenida de Nueva York, redirigió su vida hacia los callejones oscuros de una San Francisco vista desde abajo, repleta de gánsters, prostitutas e impostores. Tras su repentina desaparición, y contratado por el padre de la muchacha, el agente de la Continental —detective privado duro e implacable, arquetipo del subgénero hard boiled, creado por el propio Hammett— deberá resolver el caso.

Durante siete años, Hans Hillman, considerado el Saul Bass del cartelismo cinematográfico europeo, elaboró para Matamoscas más de doscientas cincuenta acuarelas en una extensa gama de grises. Con sus sorprendentes planos de cámara (zum, corte, plano general, corte, primer plano) colocó literalmente a Hollywood a la sombra del deslumbrante sol de una áspera California, abarrotada de criminales de poca monta: «Escogí Fly Paper —confesó Hillmann— a finales de 1975 de entre una lista de títulos en los que me interesaba trabajar, porque quería desarrollar un proyecto de libro que secuenciara la historia a la manera del cine. Lo que más me gusta de Matamoscas es que todo luce un poco desgastado, miserable, casi como la vida real de aquella época. No hay gente demasiado pobre o rica, no hay detectives “superhombres”, ni nada excepcional del lado de los criminales».

Una magistral adaptación del relato de Hammett que supone, al mismo tiempo, una obra precursora de la novela gráfica —a la par que Contrato con Dios de Will Eisner— y un colosal homenaje a la ficción detectivesca.

::: Com comença...

::: Moments...

(Pàg. 30)

(Pàg. 32)

(Pàg. 37)

(Pàg. 46)

(Pàg. 49)

(Pàg. 56)

(Pàg. 73)

(Pàg. 76)

(Pàg. 91)

(Pàg. 97)

(Pàg. 152)

(Pàg. 164)

(Pàg. 169)

(Pàg. 182)

(Pàg. 198)

::: Què en penso...
Si hi ha treballs que mereixen de manera indubtable l’etiqueta de novel.la gràfica, aquest és un d’ells. Bàsicament perquè, a banda de partir d’un material narratiu de primera creat per Dashiel Hammet, Hillmann és capaç de crear unes làmines amb aquarel·la amb prou entitat i força visual com per crear una narrativa pròpia que va més enllà de la proposada per Hammet.

Paradoxalment, això que és una gran fita també pot ser una gran pega. Tot depèn del que el lector cerqui a l’obra. Si el que vol és una adaptació purista del relat original llavors sortirà escaldat. Perquè Hillmann només pren el relat de Hammet com a element iniciador, com a excusa (empenta) per crear la seva pròpia obra, més enfocada a l’atmòsfera, a les situacions, que no al relat. Així, si el lector cerca la recreació gràfica de l’essència del Noir (ja sigui novel·la o cinema) llavors sí; Hillmann excel·leix en l’intent i la seva proposta és definitiva, concloent. El lector, en aquest cas, gaudirà d’una experiència visual brutal. Una obra que va tardar 7 anys a realitzar-se.

D’entrada, el format a pàgina sencera de les làmines i l’absència total de color és imponent. És la base amb la que Hillmann aconsegueix, a banda de la funció narrativa bàsica, traslladar molt bé la tonalitat i les sensacions pròpies del gènere.

Sovint constitueixen una sub-història pròpia dins l’argument principal i obliga al lector a parar atenció força estona en cada làmina per tal de capir el detallisme però també tota la intenció que s’amaga al darrera d’allò visualment més evident.

I és a partir d’aquesta lectura visual de volums, ombres, fons, gradacions de grisos, personatges i quadres escènics quan podem veure com allò que primerament ens semblava d’un detallisme desbordant -gairebé barroc- mica en mica tendeix a esbiaixar-se en un conjunt de làmines portadores d’un preciosisme gairebé decadent i en un altre grup de làmines amb una plàstica que es mou en uns extrems marcats o bé per línies pures i minimalistes - a vegades certament dures i contundents-, o bé per taques de matis –i voluntat- expressionista. 

D’altra banda, trobem composicions dinàmiques força dramàtiques, tant per la direcció de les línies, com per la intenció de la il·luminació empleada. De fet, algunes làmines (amb força poder narratiu per si mateixes) arriben fins i tot a recordar plantejaments escènics d’obres clàssiques de l’academicisme pictòric.

Aquest dinamisme ens porta a una interpretació cinètica, del tot cinematogràfica, de determinades seqüències de la novel·la gràfica. I és que, com deia bans, l’autor no està tant interessat en adaptar de manera fidedigna el relat de Hammet (la trama) sinó en imaginar els seus espais i ambients i la interrelació entre aquests i els personatges.

D’aquí les grans el·lipsis en la trama, i d’aquí l’aposta de Hillmann per la seqüenciació de l’acció, simulant la càmera lenta cinemàtica. Aquesta seqüenciació o fragmentació de l’acció és una de les tres tècniques amb que Hillmann basa la seva proposta visual. L’acompanyen els punts de vista extrems (zenitals, picats, contrapicats....) i la parcialitat que, o bé amaga l’acció darrera un objecte en primer pla, o bé ofereix només una part (sovint la menys important) del pla.

L’objectiu és focalitzar l’acció (en comptes de la narració) o focalitzar l’atmosfera. Sovint es complementen amb fons neutres, colpidorament i expressivament difusos. L’objectiu és evident: emfatitzar el quadre escènic que forma el personatge i les seves circumstàncies.

Aquesta mínima expressió, en moments polida, també es transforma en una narrativa de la taca i de la distorsió. Dos exemples clars: el tractament de la perspectiva i la gestió de les proporcions del cos humà. En tots dos casos es passa d’un tractament naturalista a un plantejament visual distorsionat que, per exemple, recreada escenaris urbans sense punts de fuga o completament plans, i personatges amb peus, braços o caps més grans –o més petits- del normal. Tot plegat és un recurs més de l’autor per incloure un contrapunt expressiu al moment recreat, un punt de tensió per provocar una segona mirada al lector. 

I finalment, Hillmann també juga amb el propi suport. Així sovint crea panoràmiques discontinuades aprofitant les pàgines enfrontades. Làmines que funcionen igual de bé analitzades individualment o amb la seva corresponent companya de la pàgina doble. També li serveix per reproduir la tècnica del pla i contraplà, submergint al lector d’aquesta manera dins del personatges. 

En tot cas, una lectura i una experiència visual única fruit d'un esforç incommensurable. Busqueu-lo i comproveu-ho!

::: Altres n'han dit...
Biblioteca La Bòbila (Jordi Puig), Mugre y sangre, Libros y literatura (Jonathan Mayorga), Juan Herranz, El corso (Luís Cadenas), El Correo de Andalucía (Gabriel Ramírez), Sin embargo.

::: Enllaços:

Hans Hillmann, Dashiel Hammet, hard-boiled, l'agent de la Continental, dobles pàgines, banda sonora,

::: Llegeix-la:

Anglès (html)

::: Mira-la:
Anglès (Youtube)