L'home que va morir - D.H. Lawrence

 


"(...) I es va fer una última pregunta: “De què i per a què caldria salvar aquest enrenou infinit?”





Lawrence,D.H. L’home que va morir.
Barcelona: Angle Editorial, 2018

The Man Who Died. Traducció d’Anna Turró.
Col.lecció El far, 35


::: Què en diu la contraportada...
De bon matí un gall canta i desperta un home que havia mort. Esgotat, trasbalsat, vacil·lant, torna a la vida en un món que no reconeix: és el món dels sentits, el món dels homes mortals. Inspirant-se en la resurrecció de Jesucrist, Lawrence va escriure una extraordinària narració, de profundes ressonàncies, que Josep Palau i Fabre havia llegit i «li havia produït un gran efecte, per la qualitat del text i perquè s’identificava amb el personatge de l’home mort». 

Quan l’home que va morir s’alça i es refà del tràngol que ha passat, descobreix que el món físic és un lloc increïble, molt més meravellós que qualsevol paradís o qualsevol salvació promesa, i agraeix que ara ja no hagi de complir una missió celestial. Però, per a ell, no serà senzill recórrer el camí per ser només un home.

 ::: Com comença...
Un camperol que vivia prop de Jerusalem feia poc s’havia comprat un gall de brega d’aspecte escarransit però que, a mesura que avançava la primavera, va anar traient un plomatge esponerós i, quan les figueres treien fulles a la punta de les branques, ja lluïa resplendent amb un coll corbat de color taronja.

::: Moments...
(Pàg. 29)
Qui voldria tornar d’entre els morts? Només de pensar en moure’s li venien nàusees. Fins i tot el molestava que en ell hagués tingut lloc aquell moviment estrany i d’incalculables conseqüències: el retorn a la consciència. No l’havia desitjat pas. Hauria preferit quedar-se fora, al lloc on fins i tot els records són ben morts. 

(Pàg. 32)
Va continuar avançant, amb els peus ferits, no d’aquest món ni de l’altre. Ni d’aquí ni d’allà, no vident ni tampoc cec, en aquella tènue claror s’allunyava de la ciutat i dels seus encontorns sense saber quin sentit tenia el seu viatge però alhora empès per la nàusea suau i profunda de la desil•lusió, i per un propòsit que encara no se li feia evident. 

(Pàg.34)
(...) No estic mort. Em van enterrar massa aviat. I ara m’he despertat. Però, si em descobrissin, em tornarien a fer passar per tot allò una altra vegada...

(Pàg. 35)
Les coses que veia al seu voltant formaven part d’un món que no havia mort mai. Ell, en canvi, havia mort, o l’havien matat per treure’l d’aquell món, i ara tot el que li’n quedava era un gran buit, la nàusea de la desil·lusió infinita. 

(Pàg. 42)
(...) el destí de la vida li va semblar encara més ferotge i compulsiu que el destí de la mort. La mort ineludible era una ombra, comparada amb la ferocitat de la vida, l’explosió intensa de la vida. 

(Pàg. 46)
- (...) he mort i ara conec els meus límits. Ara sé viure sense voler influir els altres. Perquè només arribo on m’arriben les puntes dels dits, i les meves passes no van més enllà d’on m’acaben els peus. 

(Pàg. 56)
Tot el que obtingués del contacte amb el gènera humà, d’ara endavant, ho hauria d’obtenir sense intromissió ni coacció. I es va dir: “Vaig intentar forçar-los a viure i ells em van forçar a morir. La coacció sempre porta al mateix lloc. El rebuig impedeix avançar. M’ha arribat l’hora d’estar sol”.

(Pàg. 59)
Quina llàstima que els engegués sermons! Els sermons es converteixen en fang i embossen les fonts més fàcilment que els psalms o les cançons. Em vaig equivocar. Ara entenc que em van executar perquè no parava de predicar.

(Pàg. 63)  
Va deixar el gall allà i es va endinsar en el món exterior, que no és sinó un gran embolic de paranys i temptacions.  I es va fer una última pregunta: “De què i per a què caldria salvar aquest enrenou infinit?”

(Pàg. 64)
(...) les ciutat com les societats i els exèrcits tenien la mateixa obsessió: coaccionar els homes, tots els homes.  Perquè tots, homes i dones, s’havien tornat bojos per culpa de la por egoista del seu no-res.

(Pàg. 82)
Havia tornat a la vida, però no era la mateixa vida que havia deixat, la vida de la gent petita i els dies petits. Havia renascut en l’altra vida, la dels dies grans de la consciència humana.

(Pàg. 97)
- (...) Hi ha destins d’esplendor –digués, adreçant-se a la nit- que ens arriben després del nostre fat, fet d’insignificança, mesquinesa i dolor. 

Va avançar en silenci fins al temple i es va esperar en la foscor, repenjat a la paret interior, tot contemplant la foscor grisa, les estrelles i el perfil dels arbres. I es va dir de nou: “Hi ha destins d’esplendor i hi ha un poder superior.”

(Pàg. 99)
(...) Quina cosa tan bonica, com el cor d’una rosa, com el centre d’una flama. Es torna totalment penetrable. Ah! Que terrible seria decebre-la, o ofendre-la!

(Pàg. 105)
En aquell moment, la seva mort i la seva passió pel sacrifici no significaven res per a ell, només coneixia la plenitud de la dona que tenia arraulida al davant, la pedra blanca i suau de la vida... “Sobre aquesta pedra edificaré la meva vida”. La roca plena de profunds replecs i penetrable de la dona viva! L’home es va inclinar, poderós i nou com l’albada:

Es va arraulir al costat de la dona i va notar com se li encenia a dins el foc i la potència de la masculinitat, en tota la seva magnificència.

- He ressuscitat!

El seu sol sortia magnífic, radiant i indomable de les profunditats de les entranyes i projectava els raigs a tot el cos, fins al punt que, sense adonar-se’n, el rostre li resplendia.

Va deslligar el cordill de la túnica de lli de la dona i va deixar caure el vestit fins que va contemplar l’esclat dels seus pits blancs, lleugerament daurats. Els va tocar i va notar com se li fonia la vida. –Pare! –va exclamar-. Per què m’ho vas amagar? –I va tocar amb la intensitat de l’esbalaïment i la transcendència punyent i meravellosa del desig-. Caram! –digué-. Això és molt més gran que la pregària. –Era la calidesa profunda i plena de replecs, la calidesa viva i penetrable de la dona, el cor de la rosa!-. La meva mansió és aquesta rosa càlida i intricada, la meva alegria és aquest esclat!(...)

::: Què n'opino...
L’home que va morir és el darrer testimoni literari que D.H. Lawrence va deixar-nos abans de la seva mort. En aquesta nouvelle, com no podia ser d’una altra manera, l’autor anglès, va tornar a piconar l’estricta moralitat de la societat de l’època, tot exaltant-ne la part més reaccionària i conservadora.

L’home que va morir D.H. Lawrence assumeix la narrativa bíblica per oferir un relat -amb dues parts ben diferenciades- que subverteix el panteisme i la doctrina cristiana: proposa un Jesucrist que, en comptes de pujar al cel al tercer dia de la seva mort, ressuscita com a mortal i tria quedar-se a la Terra.

Ja us podeu imaginar que el més interessant d’aquest llibre doncs, no és la filigrana literària ni la forma –en tot cas, una escriptura breu i fàcil, podríem dir-ne concisa, però amb una força expressiva que vesteix el relat amb una pàtina poètica, segurament melancòlica, tot remarcant-ne el to volgudament intimista-. El que captiva al lector és el tema, el personatge, el nus i el desenllaç.

Doncs és aquest un Jesucrist que refusa el seu destí declarant-se orfe de pare i alliberant-se de tota divinitat i per tant, de tota càrrega dogmàtica. L’autor doncs, li ofereix una vida humana, a partir de la qual descobrir la fenomenologia de la realitat física i biològica.

Però és que, a més, Lawrence no en té prou amb la gosadia d’humanitzar Jesucrist. També en fa un paral·lelisme (una ridiculització?) amb un pollastre de corral que, lligat per la pota al paller -ergo est, lligat a la religió, a la moralitat- només coneix allò que l’envolta i ignora o interpreta subjectivament el que li queda més llunyà, més desconegut.

La primera part, per tant, serveix al personatge per prendre consciència de la seva nova condició humana que, com qualsevol, es veu afectada per la solitud però també en el seu cas -vet aquí un detall molt interessant- pel ressentiment vers el seu passat.

La segona part, en canvi, i ja presentat el Jesucrist home, descriu la vessant més emotiva i sensual del personatge. D.H. Lawrence ens relata com la vida humana fa experimentar l’enamorament, l’amor i el desig sexual en el personatge.

Amb tot, el relat es clou amb un propòsit engrescador tot i que simple: l’esperança en el demà, en el camí que queda per descobrir i recórrer. En definitiva en la vida davant la mort.

Vaja... Llibre de lectura ràpida però colpidora. Intel·ligent i atrevit com pocs. Convida a reflexionar, no tant amb el personatge sinó amb el que aquest proposa. 

::: Altres n'han dit...
Ara (Dídac P. Lagarriga), The Squee, Le monde de Tran,. 

::: Enllaços:
D.H.Lawrence, context i conseqüències, Isis, "He ressucitat!"

:::
 Llegeix-lo:
Anglès (htmlmultiformat)
Anglès (facsímil - William Heinemann LTD, 1931) 

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski