Negra la brisa lluent - David Vann

"(...) Nascuda per destruir reis, nascuda per donar nova forma al món, nascuda per horroritzar i per rompre i per refer, nascuda per resistir i perquè no l’esborri ningú mai."

Vann, David. Negra la brisa lluent.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2019

Bright Air Black. Traducció de Yannick Garcia.
Col.lecció Antípoda, 37

::: Què en diu la portada...
Negra la brisa lluent ens transporta a bord del vaixell Argo en una travessia brutal pel mar Negre per oferir-nos una oda lírica a la ràbia i a la llibertat d’una de les figures més dures i monstruoses que ens ha arribat del món clàssic, Medea que viatja amb Jàson , els argonautes i el velló d’or. Amb una prosa poètica i elèctrica, Vann ens mostra el costat més íntim i visceral d’aquesta princesa i sacerdotessa ferotge perseguida per la tragèdia. 

Aquesta és una novel·la que explora el desig de llibertat, la lleialtat i la immortalitat. David Vann ens ofereix l’oportunitat de descobrir les emocions que s’amaguen darrere dels actes despietats de Medea, una visió revolucionària, atmosfèrica i fascinant d’un mite femení primordial. 

::: Com comença...
El seu pare, un rostre daurat en la foscor. Apareixia amb la llum d’una teia sobre l’aigua i es tornava a esfumar. Rostre del sol, descendent del sol. Traïció i ràbia. Quatre plomalls a la màscara, un escampall de llum, una mena de crinera. El seu escut de nombroses pells, una negror buida. Llança cendrosa una línia prima, esvaïda després. La vela damunt seu, vinclada com el ventre d’un bou crescut com un déu, amb unes peülles que no fan cap soroll damunt l’aigua. 

::: Moments...
(Pàg. 21)
Si natural és ser un esclau, ella anirà contra natura. 

(Pàg. 24)
Un déu és tot allò que no pots tocar amb els dits. 

(Pàg. 31)
No el destí, sinó una altra cosa que esperava dins seu. El destí, poca cosa més que una arada arrossegada amb força bruta, però allò era volgut, sorgit d’un desig ignot i alliberat, un reconeixement. 

(Pàg. 33)
(...) coneix  la història que s’expliquen ells, que cadascun d’ells descendeix d’un déu , meitat déu i meitat humà. Malgrat tot, semblen tots homes. Suen als rems quan el sol els escalfa l’aire, els cal menjar i aigua, pixen i caguen. Si són autèntics descendents dels déus, han heretat les parts més febles d’aquella sang.

(Pàg. 34)
Occir el germà, destruir el pare. Són actes d’un déu, actes que inspiren por i que forgen mite. Els déus fan el que no es pot fer. I un adona pot esdevenir una deïtat amb la mateixa facilitat perquè a una dona no se li permet res. Pot tornar-se una cosa temuda.

(Pàg. 45)
Quan un se n’allunya, el mar ja costa de creure.

(Pàg. 55)
Ni tant sols als déus els agrada el poder dels reis. Fins i tot els déus en demanarien la destrucció. 

(Pàg. 66)
Tots els rituals són desig. No poden existir els déus sense desig. 

(Pàg. 76)
[sobre el mar] Medea una sacerdotessa de la foscor, i fins i tot ella nota la por. No pas el mateix que un bosc. Gran buit a l’aguait, i l’única cosa que el pensament dibuixa s’esmuny i s’esquitlla i tornarà. S’està suspès, exposat, penjant del sostre del món inferior. 

(Pàg. 90)
Cap pensament és de fiar, no són altra cosa que símbols del moment .

(Pàg. 95)
El temps. Mai constant. Sempre s’accelera o s’alenteix. Un dia pot tenir qualsevol llargària, i una nau vagant per mar obert fa que el dia sigui el més llarg de tots. 

(Pàg. 100)
Els cossos són massa tous per a una cosa així. Sorolls d’esclafades i esquitxos de sang, l’aire xop, plou sang. 

(Pàg. 102)
Hècate. Ella presideix tota aquella escena, la mort, l’agonia, la foscor i el pensament que penetra en la foscor, i Medea és la seva sacerdotessa i ho sap tot. Tot el que nosaltres voldríem saber és opac. Nosaltres només ens podem retirar cap a un deu més antic, cap a Nut, i com que som incapaços d’abastar la foscor, fem servir la forma d’una dona, que la nit visqui dins seu perquè així quedi continguda, i que cada dia doni a llum el sol. Nosaltres ens empassaríem la nit i la mort i les rebutjaríem totes dues. I abans de Nut? Només el terror, si és que algú el podia pensar. 

(Pàg. 105)
Antinaturals, les coses dels humans. Viure amb el foc, fer d’un pujol una ciutat, navegar pel mar, matar sense motiu. 

(Pàg. 125)
Nascuda per destruir reis, nascuda per donar nova forma al món, nascuda per horroritzar i per rompre i per refer, nascuda per resistir i perquè no l’esborri ningú mai. Hècate Medea, més que un déu i més que una dona, viva ara mateix, en el temps dels orígens. 

(Pàg. 130)
(...) cada viatge un constant distanciament de tot allò que es coneix, vet aquí la meitat del plaer, si més no. No tan sols el que serà, sinó també el fet de deixar enrere tot el que fou. 

(Pàg. 130)
Deu existir com a mínim un déu que no estigui ple de ràbia. Medea tanca els ulls i prova de fer memòria, però cada imatge, cada nom que li ve, els tem. No ho havia entès fins ara, això, que la ira és déu, tots els déus  del clima, tots els elementals, tot el que s’alça de la terra, tot el que prové de la mort, tot el que pretén destruir. Venerar una forma de por i pot-ser res més, però com pot ser això?

(Pàg. 140)
Com podem saber quan venerem un déu i quan venerem només el símbol d’un déu? El vent en si, símbol d’alguna altra cosa, o el foc també, que s’oculta darrere de tots ells? El món bastit en excessives capes, un ofec, tot emmudit, orígens perduts. L’única cosa que som capaços de venerar són les ombres.

(Pàg. 160)
Aquest mar d’illes infinites. No ho sabia, ella, que n’hi podia haver tantes en aquest món, cadascuna de forma i presència particulars, a l’aguait. S’haurien de visitar totes. No hi hauria més remei. Si passes prou estona contemplant una cosa des de la distància, al final t’hi veus abocat a anar-hi. 

(Pàg. 182)
El temps, el que fa més por de tot. 

(Pàg. 184)
(...) no entén la completa indiferència per la carn. Només els homes ho fan, això. Només els homes són capaços de tractar la carn com si no fos res. I només els homes podrien haver inventat la idea d’un rei. 

(Pàg. 202)
La pell d’Asteropea tan suau fins i tot molla, el pèl moixí fi del coll i fins i tot les celles li agradaria llepar a Medea. Se li obre la boca cada cop que s’acosta Asteropea, i vol devorar. Pell jove, sense arrugues ni clivelles ni penjolls, encesa per alguna mena d’escalfor, una plenitud. 

(Pàg. 233)
Et penses que hi ha hagut mai rei que hagi governat sense por?

(Pàg. 242)
Un altre rei. Crescuts qui sap com en nombres il·limitats per tota la faç del planeta. A cada lloc nou, algun altre tirà, i per què cap altra forma de govern?

::: Altres n'han dit...
Especulacions d'un Neanderthal, Martí58, L'escriba, Núvol (Anna Rossell), The literaty review (Trevor Payne), The Reader (Lara Liesbeth), Kirkus Review, Deviant Art (ConfusedKangaroo), Pace, amore, libri, La cause littéraire (Anne Morin), Fictionista, Pep Grill. 

::: Enllaços:
David Vann, tot cercant el realisme.