Les crisàlides - John Wyndham


"- (...) Aquest món no és bonic ni agradable per a ningú, especialment si ets diferent."






Wyndham, John. Les crisàlides. 
Barcelona: Empúries, 1990

The Chrysalids. Traducció de Mònica Martín.
Col.lecció L’odissea, 76



::: Que en diu la contraportada...
Amb Les crisàlides, John Wyndham guia el lector fins al nucli angoixat d’una comunitat en la qual les possibilitats de reproduir-se segons un model invariable no arriben al 50 per cent, i les desviacions, per petites que siguin, s’eliminen com a pecats i abominacions. El narrador, David, és un noi que té la capacitat de comunicar-se amb una colla de nois i noies mitjançant formes que crea amb el pensament.
Primer, ningú no s’adona d’aquesta desviació, que transgredeix una norma d’una rigidesa cruel. Però aviat deixarà de ser un secret i aquest descobriment tindrà unes conseqüències horroroses i violentes, però creïbles. Com a assenyalar un crític, John Wyndham “sap defugir perspicaçment els tòpics del gènere i reflectir un sentit de l’humor subtil i una mica eixut”.

::: Com comença...
Quan jo era molt menut, de tant en tant somiava en una ciutat; cosa ben estranya perquè això em va començar a passar abans de saber ni tan sols què era una ciutat.  Tot i així, em venia al pensament una ciutat concentrada al voltant d’una gran badia blava. En veia els carrers i els edificis arrenglerats, i el port, amb les barques i tot el moll. Tanmateix, despert, no havia vist mai el mar, ni cap barca...

::: Moments...
(Pàg. 22)
Era un home cepat, dominant i un moralista acèrrim. Tenia uns ulls que guspirejaven amb foc evangèlic sota unes celles espesses. El temor de Déu, el tenia sovint als llavis i el temor de l’infern constantment al cor, però ningú no hauria sabut dir quin era el que l’influïa més.

(Pàg. 75)
- (...) totes les parts de la definició són igual d’importants, i si una criatura no s’hi ajusta, aleshores vol dir que no és humana i, si no és humana, vol dir que no té ànima. No és feta a imatge de Déu, és una imitació, i les imitacions sempre tenen algun defecte. Déu és l’únic capaç de crear la perfecció; així doncs, encara que les desviacions s’assemblin a nosaltres en moltes coses, no poden ser mai humanes (...).

(Pàg. 77) 
- (...) La lleialtat és una gran virtut, però la lleialtat mal entesa és molt perillosa. Un dia comprendràs la  importància d’una lleialtat molt superior. La Puresa de la Raça....

(Pàg. 86)
“(...) bé, això et fa rumiar una miqueta. I és llavors que comences a preguntar-te: quina prova tenim que en som la imatge fidel? T’adones que la Bíblia no diu res que desmenteixi que la gent d’aquella època eren com nosaltres, però d’altra banda tampoc no dóna cap definició d’Home (...)”

(Pàg. 99)
- (...) Els enemics de Déu ens assetgen. Miren de colpir-lo a Ell per mitjà de nosaltres. Treballen sense parar per deformar la imatge fidel i, mitjançant els més febles, intenten embrutar la nostra raça. Has pecat, dona, pregunta-ho al teu cor i t’adonaràs que has pecat. El teu pecat ha afeblit les nostres defenses i l’enemic ha aconseguit de colpir-nos a través teu. Dus la creu al vestit per protegir-te, però no l’has duta pas al cor. No has vigilat prou la impuresa i per això has tingut aquesta Desviació, i la desviació qualsevol desviació de la imatge fidel, és justament una blasfèmia... Tu has tingut una màcula!
Una pobra criatura!(...).

(Pàg. 104)
“Un mutant”, el pare n’havia dit... Un mutant!... Vaig pensar en algunes frases pietoses. Vaig recordar el sermó d’un predicador vingut de fora, i l’odi en la seva veu quan, des del púlpit, havia proferit: “Maleït sia el Mutant!”.

(Pàg. 107)
- (...) “I Déu els va enviar la Tribulació” –vaig citar.
Si, és clar, és clar. Ja veig que has assimilat molt bé les paraules dels predicadors. Són molt fàcils de repetir, però no tan fàcils d’entendre, sobretot quan t’has passejat una mica pel món i has vist com és.

(Pàg. 109)
- (...)Tu què creus que fa que un home sigui un home?
Vaig posar-me a recitar la Definició, però l’oncle em va interrompre tot just començar.
Doncs no! –va exclamar-. Una figura de cera podria tenir tot això i continuaria essent una figura de cera, no et sembla?
Suposo que sí.
Allò que fa que un home sigui un home és una cosa que duu a dins.
L’ànima? – se’m va acudir.
No –va dir-. Les ànimes només són com fitxetes que les esglésies col·leccionen i totes valen el mateix, com les ungles. No; allò que fa que un home sigui un home és l’enteniment. No es tracta de cap objecte, és una qualitat, i no tots els enteniments valen el mateix, n’hi ha de millors i de pitjors. Com millors són, més importància tenen (...).

(Pàg. 119)
(...) estàvem condemnats als aspectes negatius, a no mostrar-nos tal com érem, a no parlar quan ens venia de gust, a no aprofitar tot el que sabíem per por que no ens descobrissin, i condemnats a una vida de constants aparences, encobriments i mentides.

(Pàg. 134) 
- (...) Aquest món no és bonic ni agradable per a ningú, especialment si ets diferent – va dir-. Al cap davall, potser no ets el tipus de persona preparada per sobreviure.

(Pàg. 181)
Les paraules sempre s’han d’escollir i, després, cal interpretar-les; en canvi, les formes pensades les sents, molt endins...

(Pàg. 197)
- (...) quan algú és diferent, la gent que és com ells s’espanta...
I per que els hauríem d’espantar, nosaltres? No els hem fet mal –em va interrompre.
No n’estic gaire segur –vaig dir-li-; però ens tenen por. És una cosa sentida, no una cosa pensada. És per això que com més estúpids són, més convençuts estan que tothom hauria de ser com ells. I, quan tenen por, es tornen cruels i volen fer mal a la gent que és diferent.

(Pàg. 228)
- (...) N’estàs enamorat? –va dir.
Una altra vegada les paraules... Quan dues ments han après a confondre’s, quan cap pensament no pertany només a una i hi ha una fusió tan gran que és molt difícil ser un de sol; quan s’arriba al punt que es veuen les coses amb un sol parell d’ulls, s’estima només amb un cor i es gaudeix amb una única alegria; quan hi ha moments d’identitat total i res no està separat, llevat dels cossos que es desitgen mútuament.... Quan passa això, quina és la paraula? Aleshores descobrim la incapacitat de les paraules.

(Pàg. 245)
“(...) Per què? , per què?...Eren criatures amb el poder d’uns déus, això ja ho sabem; però, eran criatures boges potser?... s’havien tornat completament bojos tots ells? .... Les muntanyes s’han quedat carbonitzades i les planes són de glaç negre, encara ara... al cap de segles i segles!... És tant espantós..., tant com una bogeria monstruosa. M’espanto només de pensar que tota un raça es pot tornar boja...(...).

(Pàg. 249)
- (...) Deixa’l que visqui –vaig sentir que em deia la dona zelandesa d’una manera clara i ferma-. La vostra missió és sobreviure. Ni la seva raça ni les seves idees no sobreviuran gaire temps.  Ells han assolit el cim de la creació, som l’ambició satisfeta, i ja no poden anar enlloc més. La vida, però, és transformació; això és el que la diferència de les pedres, la capacitat de transformació és la seva essència més íntima. Qui es pensaven que eren, doncs, aquells nous senyors de la creació, per pretendre que res no canviés?(...).

(Pàg. 269)
“L’essència de la vida és viure, l’essència de viure és el canvi, canvi és evolució i nosaltres també en formem part.
Allò que és estàtic, que és enemic del canvi, és enemic de la vida i, per tant, el nostre enemic implacable (...).

::: Altres n'han dit...
El jardín de los clásicos, Mar de tintaSagacomicIn the never neverEl caballero del árbol sonriente, Papel en blancoRescepto indablogCeremoniasMisión Ci FiUna pareja friki, Anika entre librosBlog de librosKika283h2g2, Wyndham Web, Pep Grill.

::: Enllaços:
John Wyndham, context i tipificació de la novel·la, claus temàtiques.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli