Faust - J.W. Goethe


"(...) Regió mai no fressada
ni fressable. Camí a l’incommogut
incommovible. Si ets prou resolut,
endavant! No hi ha pany ni forrellat;
tot al voltant, els erms, la soledat...(...)."





Goethe, Johann Wolfgang. Faust. 

Barcelona: Edicions Proa, 1995 (3ª ed.).

Faust. Traducció de Josep Lleonart.
Col·lecció Clàssics moderns



::: Què en diu la contraportada...
Sembla que un tal Faust, de nom Georg o Johannes, nascut cap al 1480, va estudiar a Cracòvia ciències màgiques i va esdevenir popular pels seus fets miraculosos i per les seves bretolades. Un segle després, la llegenda ja era matèria literària i aquest pseudohumanista, aventurer i alquimista, protagonitzava opuscles i peces de teatre d’intencionalitat moralitzadora. La seva fama va arribar fins a a Anglaterra, on Christopher Marlowe publicava el 1601 La tràgica història del doctor Faustus.

Però no va ser fins a principis del segle XIX que la figura de Faust va esdevenir universal. Goethe (1749-1832), anomenat “el poeta de la llum”, en va anar elaborant la història durant prop de mig segle, fins a aconseguir fer d’una llegenda de supersticions i temences, provinent de les ombres de l’Edat Mitjana, la gran representació tràgica de l’home modern, aquell per al qual en el començament era l’acció, aquell per al qual fins i tot és factible pactar amb el diable a canvi del domini del temps.

::: Com comença...
DEDICATÒRIA
Ja us torno a veure, formes fonedisses!
¿Podré fixar-vos, formes que alguns temps
m’enlluernàreu? ¿I tindria ensems
prou coratge?
                    Regiu, formes ventisses.
Feu revenir en ma sang la joventut
amb vostre alè de màgica virtut (...).

::: Moments...
(Pàg. 18) 
MEFISTÒFELES: [a Déu –EL SENYOR-] 
(...) Senyor, que te m’acostes novament
volent que et digui el món com gira;
si algun temps ma presència et fou plaent,
esclau i tot em serves una mira.
No faré grans bocades, i perdó -
ja sé que això em lleva importància.
Si ara em posés patètic, prou tinc por
que te’n riuries, si no fos, Senyor,
que has desaprès de riure (...).
Pròleg en el Cel.

(Pàg. 25)
FAUST:
(...) Ara entenc el teixit de l’univers;
com les forces del cel i de la terra
es compenetren. Sento el so de l’harmonia.
Bell espectacle! Però no en tinc prou;
et vull a tu mateixa, natura (...).
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 29)
FAUST:
Ai, neguit, de quants hàbits et vesteixes?
Si només fossis foc, coltell, verí!...
També ets casa i honors, muller i fillada.
No pas als déus –ja ho veig:- als cucs que la petjada
del passant agrumolla, sóc semblant.
Mentre jeia en ma pols m’ha calcigat un peu gegant.
Car només pols i llibres l’alta paret emplena.
¿I aquí cerco el que em falla, no parant de llegir
l’humà turment en els mil llibres i
topant l’home feliç com una rara mena? (...)
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 32)
FAUST: [al cor celestial]
(...) què voleu, cants del cel? ¿D’on naixerà el miracle
si no hi ha fe?... No tinc prou vol
per a pujar fins al serè
indret on sona aquell sagrat missatge.
Altre temps, quan no re´
m’entelava les veus i feia amb bella fe
oració, dessota el tabernacle
del cel amorosit, llavors, quina altra cosa!
(...)
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 41) 
WAGNER:
¿(...) Li cal més honradesa
a un home si practica amb tot el seny
l’art que heretà? Prou fa qui en jovenesa
està sotmès al pare. Si quan és gran empeny
més avant la ciència, vindrà un temps
que el seu fill podrà dur-la mes enllà.

FAUST:
Qui encara es fa esperances de surar
d’aquesta mar d’errors té prou ventura.
Allò que no coneixes et podria servir,
i, allò que saps, de res no cura (...).
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 42)
FAUST:
(...) Doneu-me un mantell màgic: que es desfacin
mos ulls d’aquesta terra i en vegi d’altra llei,
i em serà més preat que no el mantell d’un rei.
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 46) XXX
FAUST:
(...) Com més volem saber, més desig i més pena.
Ventura que podem traspassar la carena
i estimar el més enllà. No en veig enlloc l’esplet
com en el Testament Antic original.
(Obre un volum i es disposa a escriure)
Aquí és escrit: “En el començament
fou la paraula...” Copsaré el sentit?
“La paraula!...” No fóra “l’esperit”?
Però, pensant-t’hi encara; ço que crea
és l’esperit? ... Cal afinar la idea:
“En el començament era la força.”
Ajuda’m, esperit!... Encara no...
“En el començament era l’acció.”
Aquest és el sentit (...).
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 56)
MEFISTÒFELES: [a Faust]
(...) Mata el voltor que es peix de tes entranyes;
sigues un home més entre els semblants.
No hauràs pas de fregar-te amb els més grans,
ni jo mateix no sóc gran cosa.
Però si vols córrer la vida amb mi,
som companys; si et sé servir,
sóc el teu criat: disposa.
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 58) 
FAUST: [a Mefistòfeles]
(...) compliré el meu pacte.
Només em reste tu, i em dono amb tot voler.
Estufat com m’havia, rebutgen el meu tracte
l’alt Esperit i la Natura... I la Ciència, què?
Doncs posem el sentit en passions arborades,
penetrem dels encisos les zones mai petjades.
Que ens cabdelli el moment en son cura brogidor!
Assoliment o malvestat, goig i dolor
alternin com s’escaigui, perquè, en la humana vida,
l’activitat és ella per tal com no té mida.
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 60)
MEFISTÒFELES: [a Faust]
(...) No ets res més....
que el que ets. Fes el que et plagui... usa
perruques encrestades, o bé vés
caminant damunt xanques de tants de pams d’alçària.
seràs el que ets i prou.
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 82)
LA BRUIXA (ballant):
Ja no em creia
tornar a veure en ma vida el cavaller Satán.

MEFISTÒFELES:
No el diguis, aquest nom.

LA BRUIXA:

I doncs? Us desplau?

MEFISTÒFELES:

Pertany a la llegenda.
No hi ha Mal Esperit – de mal, prou que n’hi ha,-
i els homes no s’esmenen ça com lla (...).
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 93)
MARGARIDA:
(...) De què ens val ésser joves i ben apersonades?
Poc se’ls en dóna. Com si et fessin caritat,
et tiren quatre flors, i s’ha acabat.
El diner és el gran tot.
Tot ho mou la riquesa.
Els pobres!... Ai, Senyor, quina tristesa!
Primera part de la tragèdia.

(Pàg. 167) 
ARIEL: [a Faust]
¿Sentiu l’esclat de les Hores
sols oïble a un esperit? (...)
Acte Primer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 173) 
TRESORER: [a l’Emperador]
(...) hem anat fent
tanta mercè de drets, que ja no encalça
cap de nosaltres dret damunt de res.
Quant als partits –sigui aquest nom admès,-
tampoc no cal fer-nos-en paga;
que critiquin o aprovin, tant se val:
llur odi o llur amor no fan ni bé ni mal;
nyer o cadell van pel mateix camí,
cercant un lleure amable. Cap veí
no es mou per ajudar l’altre: cadascú
té prou feina per ell (...).
Acte Primer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 202)
EL FLAC:
(...) s’han girat altres vents; perdut l’avés
de l’estalvi, la dona reduïa
l’home a un estat precari, car té sempre els diners
més curts que no els desigs; ja no estalvia
res pel seu cos o per a dar al galant.
Mentre el marit es va endeutant,
ella no es plany tall ni beguda,
arrossegant la colla druda
dels pretendents. I per això
creix ma set d’or. A mi, que antany
m’anomenaven Avarítia,
ara, mudat el sexe, m’hauran de dir l’Afany.
Acte Primer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 223)
FAUST: 
(...) I el camí?...

MEFISTÒFELES:
No n’hi ha. Regió mai no fressada
ni fressable. Camí a l’incommogut
incommovible. Si ets prou resolut,
endavant! No hi ha pany ni forrellat;
tot al voltant, els erms, la soledat...(...).
Acte Primer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 231)
ASTRÒLEG: [als cavallers de la Cort]
Aquests moments que els astres presideixen,
visqueu amb devoció;
que la màgia venci la raó,
i la rica i gosada fantasia actuï lliurement. Veureu real
el que més abellíeu (...).
Acte Primer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 240)
MEFISTÒFELES: [a Fàmul]
(...) El cas no és nou: un home fet
i encara estudiant. Senyor molsós!
N’hi ha tant d’il·lustrat porfidiós,
que no sap fer més i per això estudia! (...)
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 244)
MEFISTÒFELES:
Si als barbamecs els és de mal pair
la nua veritat, prou que ve el dia
de la vindicta, quan el que hom els dicta
ho experimentin en la pròpia pell;
si no fos que aleshores el mesell
presumit creu que és ell qui s’ho ha guanyat,
i encara diu que el mestre
era un pobret maldestre.

BATXILLER:
O bé un trapella. Car ¿quin mestre
ens diu la veritat de front a front?
Ells saben augmentar o minvar, ja sia
amb gravetat o amb bonhomia
davant dels nois: uns bons minyons com són.

MEFISTÒFELES:
Hi ha un temps d’aprendre, però vós
ja podeu ensenyar. Després de moltes llunes
i alguns sols fecundant-vos d’oportunes
experiències, sou en plenitud.

BATXILLER:
Experiència? Fum, bromera!
No casa pas amb l’esperit.
Què n’acabem d’un saber eixarreït?
Si tant se val! Ai trist qui s’hi adalera!
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 245)
BATXILLER: [a Mefistòfeles]
(...) L’edat, ben cert, és com l’esgarrifança
d’una febre, entremig de suors i rampells:
passant dels trenta et morts. Quan l’hora avança
valdria més matar-vos.
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 246)
MEFISTÒFELES: [al públic]
(...) Veig que el discurs us ha deixat mesells;
ça com lla, bons minyons, què se me’n dona?
El dimoni us perdona:
és vell; ja l’entendreu quan sereu vells!
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 251)
HOMÚNCULUS: [a Faust, que no entén un raonament]
(...) Un home nòrdic,
en un segle de boires educat
i dins l’àrid tancat
dels capellans i la cavalleria,
amb quins ulls hi veuria?
Ets avesat a la foscúria (...).
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 270)
QUIRÓ: [a Faust, argumentat sobre la joventut i la vellesa]
Els filòlegs t’han passat
el seu error. El cas no m’emparenta
amb el d’éssers comuns. El poeta representa
la dona mitològica al seu grat:
mai no envelleix; no arriba a majoria.
Sa figura ens atreu eternament;
raptada de molt tendra, creix, creix formosament
i és per merèixer. No, la tirania
dels anys entre els poetes no hi pot res.
Acte Segon – Segona part de la tragèdia
(Pàg. 290)
MEFISTÒFELES: 
(...) Solem pensar en el que deixem enrera;
el costum fa dels llocs un paradís (...).
Acte Segon – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 320)
FORQUIAS: 
Vella és la dita, però certa eternament:
que la Vergonya no va mai amb la Beutat
aparellada per dreceres terrenals.
Tenen ambdues arrelat un odi antic,
i allà on es trobin tot seguint el camí llur
l’esquena es giren l’una a l’altra, sempre hostils:
després reprèn cada una el pas pressosament,
confusa la Vergonya, altiva la Beutat (...).
Acte Tercer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 321)
CORIFEA: [intentant ofendre a Forquias]
Com ressurt la lletgesa entre la formosor!

FORQUIAS:
I com desdiu la gent estulta entre els prudents!
Acte Tercer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 358)
EUFORIÓ: 
Que somniï qui pugui!
Guerra és el mot que ens lliga.
I victòria!... I avant.

COR:
Qui de la pau estant
demana guerra
renyeix amb l’esperança.
Acte Tercer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 360)
EUFORIÓ: [a Faust i Helena, clamant pel seu destí]
Que no sentiu el tro damunt la mar?
i com ressona en les clotades?
Entre la pols, pels temporals van les mainades,
l’una a l’altra enemigues;
tot se’n va cap al dol
i cap al sacrifici.
Ara entenc que la mort és un deure.

HELENA, FAUST i COR:
Horrible malvestat!
Et prens la mort com un deure manat?

EUFORIÓ:
Calia veure-ho de lluny?
Penes i afanys em cridaven;
jo també els vull compartir.

ELS D’ABANS:

Supèrbia esglaiadora
que et portarà a morir!

EUFORIÓ:

Oi! –Es desfan en mí
dues ales. Volar!
No em priveu de volar,
car ja no ho puc desdir!
He de fer-ho. És un deure!
(Es llança en el buit (...))
Acte Tercer – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 368)
MEFISTÒFELES: [a Faust, explicant el per què de l’orografia]
Quan l’Amo Déu –i també sé el perquè-
ens va llançar de l’aire a les fondàries
on el brau foc central, en lluminàries
eternes ho abassega tot, a fe,
vàrem trobar que la claror sobrera
ens posava en estat anguniós;
es declarà als dimonis la gran tos,
i, per dalt i per baix, quina manera
d’esbufegar! L’infern s’atapeïa
d’olors de sofre, d’àcids: n’envaïa
l’atmosfera. Quins gasos! I la història
va arribar a un terme tant fenomenal,
que el gruix de crosta superficial
de les terres rebenta! – I no era prima!-
Ja tens el capgirell; avui és cima
el que un temps fou fondal (...)
Acte Quart – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 374)
FAUST: 
Guerra altre cop? És un so inquietant
per a la gent de seny.

MEFISTÒFELES:
En guerra o pau,
el veritable seny és donar-se ànsia
a fi que qualsevulla circumstància
resulti al teu profit. Mira de conformar-´te
al que s’escau, i que estiguis alerta
quan passa l’ocasió. Ja la tenim aquí!
Amb això, Faust, no la deixis fugir.
Acte Quart – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 416)
FAUST:
(...) Res no ens fa sentir
tant turment com pensar dins la riquesa
en el que encara desitgem.
Acte Cinquè – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 422)
FAUST:
(...) La superstició lliga molt fort
i ens la trobem arreu; ens sotja, hi diu la seva.
Encongits d’aquest terme, ens trobem sols (...)
Acte Cinquè – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 428)
FAUST: 
(...) Ve’t aquí l’ideal; i el mot darrer
de tota saviesa
ve-te’l aquí: “Només mereix la llibertat
- i així mateix la vida- aquell qui té l’aptesa
de conquerir-la cada dia,
enrondat de perills, de la infantesa
a la maturitat, i enllà fins a ésser vell,
sempre feiner.” Això m’agradaria:
en terra lliure gent que lliure sia;
aleshores podria dir a l’instant:
“Detura’t, bell instant que em fas feliç!”
No és possible que el rastre els meus dies
es desfaci en eons. Sols de pensar
en aquest goig tan alt, ara gaudeixo
de l’instant més feliç de ma existència!

(Faust cau endarrera; els Fantasmes l’agafen i deposen el cos.)

MEFISTÒFELES:
Maldant tostemps devés noves figures,
cap goig no el sadollà ni res no el féu feliç;
l’últim moment, tan lleig, tant estantís,
ai las! Guaria ses fretures
i desitjà aturar-lo. Però el Temps
ha guanyat la partida
damunt d’aquell qui tant se’ns rebel•là.
Jeu el vell a la sorra; s’aturà
el rellotge...

COR:
Calla com mitjanit. L’agulla malferida
ha caigut.

MEFISTÒFELES:
I, de caure, ja tot és consumat.

COR:
Ha passat tot!

MEFISTÒFELES:
Passar? Paraula estulta!
I què vol dir el passat?
Passar i no res són la mateixa cosa.
Que n’hem de fer, del perennal crear,
si el que és creat el no-res arrabassa!
“Ja ha passat”: esbrinem què significa això.
És el mateix que dir que no ha existit;
Ni que en un o altre cercle vagi movent-se encara
com a existent, a mí em fa més profit
el buit etern.
Acte Cinquè – Segona part de la tragèdia

(Pàg. 447)
CHORUS MYSTICUS:
(...) El transitori
és sols paràbola.
Ací es performa
el que ens mancava;
l’indescriptible
esdevé un acte aquí;
atrets som tots els homes
de l’Etern Femení.
Acte Cinquè – Segona part de la tragèdia

::: Altres n'han dit...
Visat.cat (Guillem Calaforra)Ratas de biblioteca, Entre montones de libros, Revista de libros, El pez volador, Pep Grill.

::: Enllaços:
Johann Wolfang Goethe, l'eterna insatisfacció, la llegenda, la persona, les versions, l'anàliside la traducció catalana de Josep Lleonart, Mefistòfil, Walpurgis, l'Etern Femení.

::: Llegeix-la:
Espanyol (pdf-part1 / pdf part2 Font: Cervantes Virtual)
Alemany (facsímil Ed. Gustav Hempel, 1870)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli