Els romanents - Víctor García Tur




"De vegades una casa asfixia. De vegades una casa és el món al revés."






García Tur, Víctor. Els Romanents.
Barcelona: Edicions 62, 2018

Col·lecció Narrativa, 528



::: Què en diu la contraportada...
Els romanents és una novel·la sobre l’enfrontament entre els pares i els fills. La família protagonista la forma una parella d’expunks i un adolescent adepte d’una peculiar tribu urbana que, per descomptat, els adults no comprenen. Tres veus alternen la narració: el soliloqui d’una mare que vol comprendre, els fragments d’un dietari adolescent i les improbables seccions d’un assaig titulat Brevíssima relació de les heretgies. Del contrapunt de veus en surt una novel·la inquietant, on el sinistre neix entre les quatre parets de la llar. L’heretgia succeeix a casa.

::: Com comença...
16 DE FEBRER. El diumenge fereix com cap altre dia. El diumenge la família és més present que mai. Si per mi fos, ho ignoraria tot i només tindria ulls per al meu fidel dietari, perquè mes m’estimo matar les hores escrivint.

::: Moments...
(Pàg. 24)
25 D’OCTUBRE. Cadascú tria la manera d’estar cer davant la lletjor del món. Sense anar gaire lluny, la mare creu que les flors de punt de creu són boniques, sense adonar-se que totes les seves tasques i esforços no són mes que parapets perquè li estalviïn la lletjor que ens envolta.

(Pàg. 26) 
Ningú no viu content a la Ciutat i és per culpa del frec veïnal, el contacte forçós.  A la urbanització, en canvi, les parets estan aixecades per separar.

(Pàg. 28)
(...) amb el temps, els assajos es van anar espaiant. Els compromisos (fills o el que sigui) ho poden tot.

(Pàg. 32)
La meva opció nostra opció és renunciar a qualsevol producte alimentari de procedència animal. No hi ha res que entorpeixi més la purificació del cos que la ingesta de carn. Brutícia i carn són una mateixa cosa. Un cos nodrit no és més que una camisa de cucs.

(Pàg. 43)
Ningú ens ensenya a ser mares. El poc que se’ns transmet sobre el tema, solem heretar-ho d’algú que tampoc sap del cert què cony està fotent: les nostres amables mares. Al capdavall totes som autodidactes.

(Pàg. 48)
Ara sé que hi ha un altre món. I que té el seu oposat en aquesta penombra que ens envolta. Un altre món en el qual la jerarquia és regida per la puresa, on la cosa material no compta, i, per tant, tampoc corromp.

(Pàg. 50)
(...) Déu creà totes les coses; si Ell creà totes les coses, creà també el pecat; i si Déu és totes les coses, Ell és també pecat i maldat; i si Ell és en totes les coses, llavors és també aquest gos d’ací o aquesta pipa de tres polzades...

(Pàg. 61)
(...) la definició de la bellesa és més aviat àmplia i que hi ha art per a tots els gustos. Però hi ha art; aquest és el missatge a les nostres parets.

(Pàg. 62)
12 DE MAIG. Mundi terme appropinquante. Malgrat que som els elegits per a la salvació, encara som lluny de la purificació total. Si el judici es produís avui mateix, tal vegada la decisió no seria la desitjada. Arribat el moment, no hi ha dubte que serem el romanent dels justos, però caldrà aplicar-s’hi durament, desapropiar-nos de totes les coses mundanals, imposar-nos el mutisme, ferir la carn tossuda. I llavors sí, nosaltres els romanents sobreviurem a la culminació de la història.

(Pàg. 74)
Aquest vot de silenci ens ajuda a concentrar-nos. Els nostres pensaments sobre el que és essencial, i el que no, estan madurant al sol d’aquest aïllament. Un sol intern però majestuós, capaç d’una llum com mai abans s’ha vist. Diries que aquest astre no irradia sinó que rugeix triomfalment.

(Pàg. 77)
- (...) els adolescents estan sonats. Si aquesta és la seva música, no poden estar bé del cap, ¿oi?
- Escolta el que dius, tio.
- M’escolto, ¿i tu m’escoltes?
- Sembles ton pare. Estàs caient en un parany molt molt vell. Els fills escolten discos que els pares detesten. Sempre ha estat així i sempre ho serà.
- Me la bufa si sempre ha estat així. A mi no em podeu retreure estretor de mires quant a la música. Collons, que jo he escoltat coses superextremes, però aquesta bogeria no té res a veure amb res musical, aquesta cosa va per una altra banda. Ho has de reconèixer, és merda religiosa o qui sap què...
Ara vaig ser jo la que va fer mutis.
- No vols veure-ho, però això fa molt mala pinta (...)

(Pàg. 87)
Saber que la història es repeteix és un consol, baldament s’escrigui a foc i a sang. Reconforta acceptar que la joventut sempre ha estat indòmita i contrària al que està establert. I, després, és igualment satisfactori aprendre que alguns dels estendards que avui encapçalaven la marxa dels joves ja han estat enarborats abans. Pels segles dels segles, la història emula els mateixos cicles. Allò que ja és vell torna i ens sembla tan nou. Allò que és nou envelleix. Allò vell etcètera.

(Pàg. 88)
Ser plagiats, la raó de ser dels ídols; imitar models, la dels fans.

(Pàg. 103)
(...) el que de debò em sap greu és que P s’emprenyi si mai arriba a llegir les intimitats del dietari. Les confidències d’f no són aptes per a tots els públics. En aquelles frases on jo trobo el confort d’unes instruccions per entendre el fill, ell trobaria raons de pes per sentenciar-lo. P, que no ha estat un pare ni remotament autoritari, ha perdut el control sobre el nostre fill (adolescent) i la seva (adolescent) metamorfosi.

(Pàg. 111)
Encara que f s’hagi convertit en un fatalista que ho veu tot negre (tan negre com només pot ser-ho la sang), jo soc optimista pel que fa als deliris (temporals) de joventut i la seva cura.

(Pàg. 117) 
De vegades una casa asfixia. De vegades una casa és el món al revés.

(Pàg. 126)
(...) l’oposició mena a la radicalització de postures i aquesta, al conflicte fatal. Cal evitar el xoc per tots els mitjans. La història ens alerta. La tragèdia és recalcitrant.

(Pàg. 133)
Si algun dia funcionéssim amb veritats, el matrimoni estaria sentenciat. La mentida (i una mica de miopia, per no dir “ceguesa”) és el fonament de la parella. Sempre ho ha estat. Sempre ho serà.

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Instant KarmaEsteve Miralles, The Daily AvalancheNosaltres llegim, Núvol, El Temps (Xavier Aliaga)Nació Digital (Esteve Plantada)El Periódico de Catalunya (Anna Abella), Pep Grill.

::: Enllaços:
Victor García Tur, l'autor parla del llibre.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli