El que pensen els altres - Clara Queraltó

"Es mossega les ungles, és insegura i pateix massa pels altres."

Queraltó, Clara. El que pensen els altres
Barcelona: Proa, 2017

Col·lecció A tot vent, 681



⇲ Què en diu la contraportada...
L’amistat entre dues nenes òrfenes que ha durat tota la vida, unes sabatetes de xarol que representen un preciós regal per una nena de sis anys, l’àvia que pren consciència de la seva malaltia, el fill que ha hagut d’aprendre a viure amb una mare addicta o el policia antidisturbis que no suporta l’enfrontament físic són alguns dels punts de partida d’aquest intens recull de contes. La debutant Clara Queraltó ens passeja per escenaris quotidians amb uns personatges que semblen els altres, els secundaris, uns magnífics perdedors que es troben amb una vida que els ve gran però que se submergeixen en situacions i emocions íntimes lligades a sentiments universals. La por, la decepció, el dubte, la solitud o la culpa assolen uns personatges que tot i marginals d’entrada, reflecteixen espais en què qualsevol, de manera íntima, es pot veure reflectit. Perquè de vegades passa que la vida empeny endavant quan un voldria aturar el temps, quedar-se en un racó del passat i no haver d’afrontar allò que inexorablement es veu obligat a viure.


⇲ Com comença...
Quan no saps on has nascut i ni tan sols saps qui és la teva mare, pots inventar-te qualsevol història i mirar de creure-te-la.  Si l’expliques unes quantes vegades a gent diferent ja és com si fos mig veritat.
Mar

⇲ Moments...
(Pàg. 23)
- (...) També rondinen, eh, les mares, com les cuidadores d’aquí. Però després abracen, abracen molt fort i fan molt bona olor.
Mar

(Pàg. 26)
Ella era de poques paraules i de mirar avall. S’havia acostumat a passar desapercebuda entre totes aquelles nenes, a ser gairebé invisible.
Mar

(Pàg. 43)
Tenia aquells ulls enormes i verds, oberts al món com si li haguessin de fer mal de tant que volien retenir.
Eva

(Pàg. 49)
(...) em plantejo si ella sabrà trobar el que la farà feliç. La qüestió és saber que ho tens a prop. Que t’hi agafes i que no s’escapa. Que no t’abandona. Que no enyores gairebé cada dia aquells ulls que t’haurien fet patir encara molt més. I que ara saps que enyoraràs sempre.
Eva

(Pàg. 54)
Saber de tu primer va ser una necessitat i després una mena de tortura.
Carta

(Pàg. 55)
Ens hem mossegat i pessigat la pell de tanta ràbia i tant d’amor. Hem fet promeses estúpides de felicitat, ens hem follat en llits i banyeres fins que semblava que el cos ja no tingués més plaer a dintre. Ens hem despertat matins junts desitjant que tots els matins del món fossin aquell. Hem imaginat com seria una vida compartida I ens hem assegurat que aquell amor nostre superava tots els altres.
Però el nostre amor també ha vist com de seguida el temps el gastava. Com hi feia aparèixer silencis i buits (...).
Carta

(Pàg. 95)
Quan em desperto és quan tinc més por. He de veure que el meu món segueix en l’ordre en què jo el recordo i llavors la por es va fent petita i a l’hora de dinar gairebé no la noto. No desapareix, però només quan recordo que és allà fa aquell mal i aquella tristesa. Quan obro els ulls, sovint, nio els colors nio els records no són prou nítids. M’he de mirar la finestra amb les branques que es belluguen una mica pel vent, sentir l’enrenou al passadís, olorar el llençol tan net i tan rugós. Després la veu de la Magda, la veïna, l’olor de la llet i de les medecines. Necessito uns minuts perquè l’escenari es posi a lloc. I avança el matí i no hi ha res de nou. No he oblidat ni els noms, ni les converses. Somric i parlo, com si res. És llavors que sento que he guanyat una mica la por. Que respiro tranquil•la i que l’aire del pati i aquest sol de març són encara una treva i semblen de felicitat.
Por

(Pàg. 99)
(...) s’ha sentit desgraciada com abans. Perquè en aquesta vida no hi ha res pitjor que estimar com una boja i que no t’estimin; que busquin excuses a última hora per no quedar i contestin amb monosíl•labs llargs correus electrònics d’amor dissimulat.
Alex

(Pàg. 130) 
La sort i l’atzar havien fet que ella visqués. Però pair el destí, quan t’ha fet viure i no morir, no va ser fàcil per a la Cristina. Perquè ella boscava una explicació o un consol. O buscava, almenys, a estones, no haver de sentir que la sort de viure li era un pes tan carregós.
Atzar.

(Pàg. 133)
Els records, amb el temps i la voluntat, agafen una tonalitat concreta. Sobretot perquè hi projectem la mirada present que valora i dona importància a alguns aspectes i en deixa d’altres a l’ombra.
Atzar

(Pàg. 137) 
Es mossega les ungles, és insegura i pateix massa pels altres.
Atzar.

(Pàg. 141)
Són mans de modista, també, que encara fan les vores perfectes, i mans de cuinera de cassola de terrissa i sofregits de tot el matí. Són mans que arrenquen les plantes d’un pati que fa olor de caldo a l’hivern i de llençols estesos a l’estiu.
Àvia

(Pàg. 143)
(...) es va posar aquell anell al dit de casada, moderna i atrevida. Una mica per tenir l avida que no va poder viure perquè la seva vida no va ser gaire seva i no va poder prendre cap decisió.
Àvia

(Pàg. 147)
El problema és aquest odi. Un odi que no té receptor. Odi contra algú que també és part de tu. Un odi que no s’atura i que viu amb tu. A vegades adormit, a vegades controlat.
Fill

(Pàg. 179)
(...) i li acosta la boca a la seva per sentir tan a prop com pot el so i el gust dels segons que dura el delit.
Tarda de dijous

⇲ Altres n'han dit...
Núvol (Isaac Cos),  Nosaltres llegim, Ara llegim (Simona Skrabec), El Nacional (Pep A. Roig), Desig de llegir, Descriu (Carme Pinyana), Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Clara Queraltó, què en diu l'autora, claus, temes.