Per a Isabel - Antonio Tabucchi
"(...) morir és tan sols no ser vist. "
Tabucchi, Antonio. Per a Isabel
Barcelona: Edicions 62, 2014
Per Isabel. Un mandala. Traducció de Teresa Muñoz.
Col·lecció El balancí, 726
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi-QkGdkEVSeCjVbChwvRoQ4aShIT97DWiQ4ZkPDBpgwLWtSBS3njT6IhokCO91E4vFtRA8B0qanf5yFWhh8ME-H3bgCAkaO4XrXh8WuuLISeJalvqRhf_OwVUA4X-D8B1PeJhjFAdkwQ/s1600/icona_info_01.gif)
⇲ Què en diu la contraportada...
Escrita els anys noranta, Per a Isabel, una novel·la inèdita i pòstuma dels anys de maduresa d’Antonio Tabucchi, és el resultat d’un vol de la imaginació de l’autor a Nàpols una nit d’estiu en què la lluna plena brillava en tota la seva esplendor.
La trama es concreta en la recerca per part del protagonista d'una dona, Isabel, de qui s'havia separat fa anys i de la qual no n'havia sabut res més. En algun moment, va sentir la necessitat de retrobar-la i saber com li havia anat i va emprendre’n la recerca. Aquesta viatge, un joc gairebé detectivesc, a poc a poc es transforma en una indagació metafòrica, existencial : “L’important és buscar. No importa si es troba o no.”
⇲ Com comença...
No havia estat mai al Tavares, en tota la meva vida. El Tavares és el restaurant més luxós de Lisboa, ple de miralls vuitcentistes i cadires de vellut, s’hi menja cuina internacional però també cuina portuguesa típica, tot i que elaborada subtilment (...).
⇲ Moments...
(Pàg. 25)
Era baixet i rabassut, d’aspecte pagès, en veure’l no hauries dit mai que era l’escriptor refinat que era, però els escriptors sempre són així, enganyen.
(Pàg. 45)
Els diumenges de Lisboa, com poden arribar a ser alguns diumenges de Lisboa, quan arriba un espès nuvolot atlàntic i ofega la ciutat. Al matí, què fas?, vas a missa a S. Domingos, em deia un amic, i a la tarda prens quatre gotes de pluja i et grates la panxa.
(Pàg.74)
(...) No volia semblar sarcàstic però d’alguna manera la pregunta convidava al sarcasme, així que vaig dir: res més lluny del que sóc, senyor Tiago, no ho ha endevinat, l’hi asseguro, la mort és el revolt del camí, morir és tan sols no ser vist. I aleshores per què, va fer ell amb un posat encara més perplex, amb quin objectiu?
(Pàg. 75)
(...) recordo que algú va dir que la fotografia és la mort perquè fixa el moment irrepetible. Es va passar la fotografia entre els dits, com si fos un joc de cartes, i va continuar: però després em torno a preguntar: i si fos la vida?, la vida amb la seva immanència i la seva peremptorietat que es deixa sorprendre en un moment i ens mira amb sarcasme, perquè és allà, fixa i immutable, i en canvi nosaltres vivim en la transformació (...).
(Pàg. 88)
En cap moment em vaig preocupar per les conseqüències ni em vaig fer retret d’haver-me incorporat, fent aquell pas, a una professió condemnada (però no pas a l’oblit). Hauria sigut una ingrata amb el plaer que havia rebut si me n’hagués penedit; i, com que ja havia abandonat la riba, vaig pensar que tirant-me de cap al corrent que se m’enduia ofegaria tot dubte i tota vergonya.
(Pàg. 94)
(...) I a més?, va preguntar el capellà. I a més què?, vaig preguntar al meu torn. Tots els altres pecats que has comès en la vida, va dir ell, vés a saber quins altres pecats deus haver comès en la vida. Molts, vaig respondre, però aquests no tenen importància, pertanyen a la misèria dels homes, tant se me’n foten, els podem deixar estar.
(Pàg. 104)
(...) potser hi ha una Isabel en la meva poesia, o en els meus pensaments, la qual cosa és el mateix, però si és en la meva poesia i en els meus pensaments és una ombra que pertany a la literatura, com és que vostès vol buscar una ombra que pertany a la literatura? Potser perquè esdevingui real, vaig respondre feblement, per donar un sentit a la seva vida i al meu repòs.
(Pàg.112)
Va fer una pausa i va dir: l’estimava com es pot estimar un fill, sap com es pot estimar un fill? Malauradament no he tingut mai fills, vaig respondre, però potser vostè m’ho pot explicar. Més que a nosaltres mateixos, va dir la Lise, molt més que a nosaltres mateixos, així es poden estimar els fills.
(Pàg. 126)
Per què parla en un passat remot?, li vaig preguntar. Ell va somriure i va mirar al cel. Passat remot, va dir, passat pròxim, present, futur, perdoni però no conec el temps, no conec el temps, per a mi tot és igual.
⇲ Altres n'han dit...
Trempera literària, Ofici de lector, Llegir en cas d'incendi (Júlia Costa), Ara (Lluís A. Baulenas), Bearn (Carles Domènec), Páginas colaterales, Cuéntame algo..., Brújulas y espirales, De otros mundos, Ignacio Germán, News made in Italy, El País (Javier Aparicio) El Cultural (Manuel Hidalgo).
⇲ Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada