Mare nit - Kurt Vonnegut

"(...) en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar." 

Vonnegut, Kurt. Mare nit.

Barcelona: Males Herbes, 2014

Traducció de Martí Sales
Col·lecció Distorsions, 11

 

► Què en diu la contraportada...
Howard W. Campbell, Jr., dramaturg, espia dels aliats i propagandista nazi durant la Segona Guerra Mundial, està tancat en una presó d’Israel a l’espera de ser jutjat per crims de guerra. El govern dels EUA li ha comunicat que va fer tan bé la feina que no poden reconèixer públicament els seus serveis. Així, declarat enemic per totes les potències mundials, i convertit, a contracor, en un símbol vivent pels grups neonazis, escriurà unes confessions que mig món voldria silenciar.

Mare nit constitueix una de les reflexions més dolorosament divertides sobre l’esfondrament de les ideologies totalitàries. Es tracta, sense cap mena de dubte, de la novel·la més àcida de Kurt Vonnegut, Jr., implacable i hilarant, però també capaç de despertar aquella complicitat en el lector tan pròpia del mestre.

► Com comença...

Em dic  Howard W. Campbell Jr.

Sóc nord-americà de naixement, nazi de reputació i apàtrida per vocació.

Vaig escriure aquest llibre l’any 1961.

El dedico al señor Tuvia Friedman, director de l’Institut de Documentació de Criminals de Guerra de Haifa, i a qualsevol persona a qui pugui concernir.

Per què li hauria d’interessar, aquest llibre, al senyor Friedman?

Perquè està escrit per un home sospitós de ser un criminal de guerra.

► Moments...

(Pàg. 37)

Sovint sentia un crit que venia d’aquell petit Edèn, un crit d’infant que sempre em feia aturar-me i escoltar-lo. Era un crit dolç i melangiós que significava que el joc de fet i amagar s’havia acabat, que els que encara estiguessin amagats podien sortir, que era hora de tornar a casa.

El crit era aquest: “Ja-podeu-sortir!”

I jo, que m’amagava de molta gent que em volia fer mal o matar-me, sovint desitjava que algú fes aquell crit per mi, que acabés el meu joc inacabable de fet i amagar amb un dolç i melangiós: “Ja-podeu-sortir!”

(Pàg. 48)

(...) Va dir una llista de noms de nazis importants i no tant, i l’Helga i jo els coneixíem a tots força bé.
No és que ens tornessin bojos, els nazis, a l’Helga i a mi. Tampoc diria, d’altra banda, que els odiéssim. Eren una part entusiasta del nostre públic, eren persones importants en la societat en què vivíem.

Eren persones.

Només ara, amb perspectiva, puc pensar en el rastre de llimac que deixaven en passar.

Francament, no puc ni pensar-ho ara, això. Els coneixia massa bé com a persones, m’havia esmerçat massa per aconseguir la seva confiança i els seus aplaudiments.

Massa.

Amén.

Massa.

(Pàg.50)

- (...) si es pensa que aniré a casa i m’ho repensaré –vaig dir-, s’equivoca. Quan arribi a casa, serà per menjar un sopar deliciós amb la meva dona preciosa, escoltar música, fer l’amor amb la meva dona i dormir com un soc. No sóc un soldat ni un polític. Sóc un artista. Si esclata la guerra, no faré res per contribuir-hi. Si esclata la guerra, m’enxamparà fent la meva feina pacífica.
Va fer que no amb el cap.
- Li desitjo tota la sort del món, senyor Campbell –va dir-, però aquesta guerra no permetrà que ningú mantingui la seva feina pacífica. I em sap greu dir-li que a mesura que tot aquest assumpte dels nazis empitjori, cada cop li costarà més dormir com un soc cada nit.

(Pàg. 83)

Si l’Helga havia sobreviscut a l’atac rus de Crimea, si havia pogut esquivar tot aquell arrossegar-se, l’estrèpit, els xiulets, el zum-zum, l’espeternegar, el xoc metàl·lic, el clapoteig de les joguines de guerra que mataven ràpidament, segur que després li havia tocat una condemna més lenta, una condemna que matava com la lepra. No feia falta que endevinés quina era aquella condemna. Era ben sabut i s’aplicava sense distincions a totes les dones presoneres del front rus, era part de l’espantosa rutina de qualsevol país totalment modern, totalment científic, totalment asexuat que s’encaparrés a fer una guerra totalment moderna.

(Pàg. 93)- (...) Només li vull explicar el que li dic a vostè –va dir en Robert-. Cada matí li dic el mateix al reverend, el mateix que li dic ara a vostè. Li dono el seu bol de cereals calents per esmorzar i li dic: “La gent de color s’aixecarà amb una fúria legítima i s’apoderarà del món. Els blancs perdran finalment!”
- Està bé, Robert –va fer en Jones carregat de paciència.
- La gent de color tindrem les nostres pròpies bombes d’hidrogen –va dir-. Ara mateix hi treballen. Molt aviat els japonesos en llançaran una. La resta de gent de color els darem l’honor de llançar la primera.
- On la llançaran? –vaig dir.
- Segurament a la Xina –va dir.
- A sobre de més gent de color? –vaig dir.
Em va mirar despectivament:
- Qui li ha dit a vostè que els xinesos són gent de color?

(Pàg. 102)
- (...) Com que l’odiava tant –va dir-, el vaig estudiar. Escoltava tot el que vostè deia. No em vaig perdre ni un sol programa.
- No ho sabia- vaig dir.
- Ningú no ho sap tot –va dir-. Sabia que fins gairebé aquest precís moment res m’hauria agradat més que poder provar que vostè era un espia i fer-lo executar?
- No –vaig dir.
- I sap per què ara ja m’és igual si vostè era un espia o no? –va dir-. Ara vostè podria confessar-me que era un espia i seguiríem xerrant tan tranquil·lament com ho estem fent ara. Deixaria que se n’anés allà on sigui que els espies se’n van quan s’acaben les guerres. Sap per què?
- No –vaig dir.
- Perquè mai hauria pogut servir l’enemic tan bé com ens va servir a nosaltres –va dir-. Vaig adonar-me que la majoria de les idees que sostinc avui en dia, que fan que no m’avergonyeixi de res que pugui haver sentit o fet com a nazi, no venien de Hitler, ni d’en Goebbels ni d’en Himmler, sinó de vostè.
Em va agafar la mà.
- Només vostè va aconseguir que no arribés a la conclusió que Alemanya s’havia trastocat.

(Pàg. 121)

- (...) No has escrit res més? –va dir.
- No tinc res a dir. –vaig dir.
- Amb tot el que has vist, amb tot el que t’ha passat, amor? –va dir.
- Precisament per tot el que he vist i tot el que m’ha passat –vaig dir- se’m fa quasi impossible dir alguna cosa. He perdut el do d’escriure res amb sentit. El que dic és un galimaties per a la resta del món civilitzat, i em responen igual.

(Pàg. 138)
- Per fi tinc una casa – va dir.
- Costa molts anys –vaig dir- fer d’una casa una llar.

(Pàg.151) 
Els requeriments estaven formulats de tal manera que també eren educatius: explicaven que un propagandista de la meva índole era tan assassí com en Heydrich, l’Eichmann, en Himmler o qualsevol d’aquella colla abominable.
Potser sí. Com a locutor de ràdio la meva única pretensió havia estat fer riure, però en aquest món és difícil fer riure perquè hi ha moltíssima gent molt reticent a riure, incapaç de pensar, massa disposada a creure i rondinar i odiar. Hi havia massa gent que volia creure’m!
Digueu el que vulgueu   del dolç miracle de la fe cega, em sembla una capacitat absolutament paorosa i absolutament menyspreable.

(Pàg. 155)
- (...) Pregunti el que vulgui.
- Se sent culpable d’haver mort sis milions de jueus? –vaig dir.
- De cap manera –va dir l’arquitecte d’Auschwitz, l’introductor de les cintes transportadores als crematoris, el comprador més gran del món de gas Zyklon B.
Com que no coneixia gaire bé aquell home, vaig provar de fer una broma privada, el que a mi em semblava una broma privada.
- Vostè només era un soldat, oi? –vaig dir-. Un soldat que rebia ordres dels seus superiors com tants soldats del món?
L’Eichmann va mirar els guardes i s’hi va dirigir en un jiddish endimoniat, en un jiddish indignat. Si hagués parlat més lentament, l’hauria pogut entendre, però va parlar massa ràpid.
- Què ha dit? –vaig preguntar al guarda.
- Ens preguntava si li havíem ensenyat a vostè la seva declaració –va dir un guarda. Ens va fer prometre que no l’ensenyaríem a ningú fins que no estigués acabada.
- No l’he llegit –vaig dir a l’Eichmann.
- I com és que sap quin serà el meu al·legat? –va dir.
Aquell home es pensava de debò que s’havia inventat aquella defensa suada, malgrat que un país sencer de més de noranta milions d’habitants havia utilitzat aquell argument abans que ell. Així de pobre era el coneixement d’aquell individu del diví acte de la invenció humana.

(Pàg. 168)
M’és impossible negar que vaig dir tot allò. El màxim que puc dir és que no hi creia, que sabia perfectament que tot el que deia era ignorant, destructiu i obscenament satíric.
L’experiència de seure allà en la foscor i escoltar tot el que vaig dir no em va xocar. Segurament ajudaria la meva defensa dir que em va agafar una suor freda o alguna bajanada semblant. Però sempre he sabut el que vaig fer. Sempre he estat capaç de viure amb el que vaig fer. Com? Gràcies a aquest present senzill i comú que ha rebut la humanitat contemporània: l’esquizofrènia.

(Pág. 179)
- (...) Gairebé mai es tracta de diners –va dir-. Ni tampoc de patriotisme.
- Llavors de què es tracta? –vaig dir.
- Cada persona ha de respondre a aquesta pregunta per ell mateix –va dir en Wirtanen-. En general, l’espionatge ofereix a cada espia l’oportunitat de tornar-se boig que més atractiva li sembli.

(Pàg. 190)
- (...) ha dit que l’havien arrestat i jutjat?
- I executat –va dir en Wirtanen.
- Per plagi? –vaig dir.
- Per originalitat –va dir en Wirtanen-. El plagi és el més estúpid dels delictes menors. Quin mal pot fer escriure el que ja ha estat escrit? L’originalitat real és un crim capital que sovint exigeix un càstig cruel i inaudit abans del coup de grâce.

(Pàg. 204)
Mai he vist una demostració més sublim de la ment totalitària, una ment que es pot comparar a un sistema d’engranatges amb algunes dents tallades a l’atzar. Una màquina de pensar així de desdentada conduïda per una libido estàndard o subestàndard que gira amb l’absurditat espasmòdica, nerviosa i sorollosa d’un rellotge de cucut infernal.
El cap dels agents va deduir erròniament que no hi havia dents als engranatges de la ment d’en Jones.
- Vostè està com una cabra –va dir.
En Jones no estava com una cabra. El més terrible de la clàssica ment totalitària és que qualsevol dels engranatges, encara que estigui mutilat, tindrà en el seu perímetre seqüències senceres de dents intactes que funcionen perfectament (...) Les dents que falten, evidentment, són veritats senzilles i òbvies, veritats que la majoria de vegades estan a l’abast i són comprensibles fins i tot per a nanos de deu anys.(...) Només així una llar tan contradictòria com la d’en Jones, el pare Keeley, el vice-Bundesführer Krapptauer i el Führer Negre podia existir en relativa harmonia.
Només així la ment del meu sogre podia albergar la indiferència envers les dones esclaves i l’amor per un gerro blau.
Només així en Rudolf Hoess, el comandant d’Auschwitz, podia alternar pels altaveus del camp música boníssima i crides als portacadàvers.
Només així l’Alemanya nazi va passar per alt la diferència entre civilització i hidrofòbia

(Pàg. 210)
No va ser la culpa, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no sentir-ne mai, de culpa.
Tampoc va ser un sentiment terrible de pèrdua el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no desitjar res.
Tampoc va ser l’odi a la mort, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a considerar la mort com una amiga.
Tampoc va ser una ràbia desconsolada contra la injustícia el que em va glaçar. M’havia ensenyat que serà més fàcil que una persona trobi diademes de brillants a les clavegueres que recompenses i càstigs justos.
Tampoc va ser el pensament que ningú m’estimava, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a tirar endavant sense amor.
No va ser la idea que Déu era cruel, el que em va glaçar. M’havia ensenyat a no esperar mai res, d’Ell.
El que em va glaçar és que no tenia absolutament ni una sola raó per avançar en cap direcció. El que m’havia fet avançar durant tots aquests anys morts i absurds era la curiositat.
De sobte, fins i tot això s’havia fos.

(Pàg. 228)
- No sóc ni el teu destí ni el dimoni! –vaig dir-. Mira’t bé! Has vingut a matar el dimoni amb les mans nues i ara te’n vas amb la mateixa glòria que un home expulsat d’un autobús de línia en marxa! Aquesta és tota la glòria que et mereixes! Això és tot el que es mereix algú que combat el mal absolut. Hi ha una pila de raons per lluitar, però no n’hi ha cap de bona per odiar sense límits, per pensar que el mateix Déu Totpoderós odia amb tu també. On és el mal? És aquesta gran part de cada persona que vol odiar sense límits, que vol odiar amb Déu al seu costat. És aquesta par de cada persona que troba tan atractives totes les menes d’atrocitats. És la part de l’imbècil que castiga i envileix i fa la guerra de grat.

(Pàg. 230)
- (...) Vull anar a Israel per ser jutjat –vaig dir.
- Que què? – va dir.
- Vull que em jutgin pels meus crims contra la humanitat –vaig dir-. Vull anar-hi.
- I per què recorre a mi? –va dir.
- Pensava que vostè potser coneixia algú, algú a qui li agradaria ser informat sobre això –vaig dir.
- Jo no represento Israel –va dir-. Sóc nord-americà. Demà podrà trobar tots els israelites que vulgui.
- Preferiria entregar-me a algú que hagi estat a Auschwitz –vaig dir.
Això el va treure de polleguera.
- Doncs llavors busqui algú que hi pensi tot el dia, en Auschwitz! –va dir-. N’hi ha una pila que no pensen en res més. Jo mai hi penso!

► Altres n'han dit...

El racó de la paraula, Especulacions d'un neanderthal, Je dis ce que j'en sens, El rincón de Nacho, Devaneos, Espacios en blanco, Brandy con caramelos, archivo:archive.

► Enllaços:

Kurt Vonnegut, l'autor sobre la seva novel·la, advertència, deconstrucció d'un personatge, càrregues de profunditat, referent contracultural, la traïció...l'esquizofrènia, Vonnegut contra els grups de l'odi, desafiament moral, trilogia de l'holocaust, interpretacions filosòfiques.




El rincón de Nacho,