El llibre dels finals - Joan Bodon

"El meu país se m’escapava."

Bodon, Joan. El llibre dels finals.
Barcelona: Club Editor, 2015

Lo libre dels Grans Jorns. Traducció de Joan-Lluís Lluís
Col·lecció Club dels novel·listes, 55


► Què en diu la contraportada...
El narrador d'aquest llibre ha decidit passar sol les últimes setmanes de la seva vida. Ho fa a Clarmont d’Alvèrnia, a l'extrem nord d'Occitània. Camina, rumia, tasta plats, guaita prostitutes, beu vi, té converses variades, de banals a sorprenents. I fa el turista. Tot li serveix per parlar de la desaparició, la seva o, més sovint, la de la seva llengua. I no podent fer-se entendre dels seus, és a la humanitat sencera que s’adreça.
"Res no escau més a un fantasma que una llengua moribunda. Com més morta una llengua, més viu s'hi troba el fantasma." Ho deia Isaac Bashevis Singer parlant del ídix i ho podem aplicar a la llengua que escriu Joan Bodon, l'occità dels trobadors provençals cultivat en ple segle XX. La seva és una obra inconfusible i fascinant que parla del crepuscle de totes les coses —també d’aquelles que semblen les més puixants.
Una perla negra de la literatura, una troballa traduïda al català i prologada per Joan-Lluís Lluís.

► Com comença...
¿Per quina raó vaig baixar a Clarmont? Volia anar a París. En tenia un tip, però, d’aguantar-me dret dins aquell tren. Des de Besiers, repenjat a la finestra. Els ronyons xerricaven. I aviat seria mitjanit.
Clermont-Ferrand. Clarmont d’Alvèrnia. Aquí o allà. Ja era prou lluny de casa. Ningú no em cercaria aquí.

► Moments...
(Pàg. 20)
Aquí davant, com a davant de totes les estacions, una plaça. Vaig creuar-la, i també el primer carrer. Cap als llums. Lletres verdes i vermelles, amples, les d’aquell bar i hotel: Mirabeau.
Mirabeau. Mirabel en la nostra llengua.. La nostra llengua, o només  la meva: llengua d’Oc.
Mirabeau. Intuïa que hi trobaria tot el que necessitava. La música d’una màquina. Les espatlles nues de les mosses. Riures. Petons a cada taula. Vaig seure.

(Pàg. 24) 
-(...) Digue’m la veritat –vaig cridar-, si encara ets el meu amic...
-¡La  veritat! La veritat. Tothom vol la veritat, però quan la dic...
- Jo vull saber-la...
- Doncs,, que  no passaràs de l’estiu...
I va detallar-me la malaltia pel gust d’emprar paraules sàvies.. El vaig interrompre.
- Sisplau, digue’m  sobretot si patiré...
- Ara per ara  no. Quan comencis a patir voldrà dir que ja no falta gaire.
- D’acord. ¿Quan et dec?
Vaig caminar pel carrers de Montpeller, estabornit pel sol... Tornar a casa. No... La dona, la mainada, tota la família... Tres mesos més, tres mesos menys. Ja s’acostumarien a la meva absència... El poc de vida que em quedava no seria per a ells. Marxar, marxar... Em cercaran però ho entendran de seguida: l’especialista ja els informarà. Per a ells també aquests tres mesos passaran rabent, si els passo... Aquest temps, el vull per a mi, serà meu i de ningú més.

(Pàg. 29)
Sant Pere de Jauda. Vaig seure a tocar de la beneitera. Ni per pregar ni per adorar, només per descansar. Una església és una casa oberta tot el dia. Cadascú pot trobar-hi el seu lloc. A l’altar o en algun racó. Mai ningú no demana res, i Déu calla quan ens veu.

(Pàg. 35) 
¿Què més podia demanar? Ara ja sabia com passar el temps d’espera...
¿D’espera de què?... El temps ja no comptava. La vida ja no comptava. Perduda tota, des de feia temps.
La meva vida... A vint anys pensava poder dur el món a pes de braços. Aquest món que s’ha escapat. Se m’ha escolat entre els dits.
Món de la meva llengua. Oc: la primera paraula, que s’ha perdut. I les altres tot seguit.

(Pàg. 39) 
L’eternitat, per a mi, seria una taberna com aquesta, amb una ampolla sempre plena. I sempre vi de Corent. Déu, us demano ben poca cosa: un racó de taula en una taverna seria la meva part de Paradís...

(Pàg.46) 
He escoltat viure el teu poble, Clarmont. Encara no he sentit ni una paraula de patuès o dialecte, ni sí ni no en llengua d’Oc. Són francesos les teves escoles, els teus liceus i les teves facultats. Ni tan sols una càtedra per estudiar els trobadors... Encara menys els felibres.
És així, però, i de cap altra manera. No es pot embotar el vent. ¿Qui pot nedar a contracorrent?

(Pàg. 53)
El meu país se m’escapava. El cobria la boira grisa que s’estenia pels camps de la ciutat. Quan em sentia parlotejar francès em semblava que somiava... Havia de renegar tot d’una, en occità, per despertar-me.

(Pàg. 70)
Que escrigui en oc o en francès: d’aquí a cent anys ningú no em llegirà. I si no és d’aquí a cent anys posem que sigui d’aquí a dos-cents... Arribarem al mateix punt. Així millor no escriure res... Pel poc temps que em queda.

(Pàg. 90)
- (...) El cel, l’infern...¿només un darrer minut, com un llampec abans del no-res?
- El rellotge que s’atura marca la mateixa hora per sempre, també el minut, el segon, per sempre... L’eternitat és això. L’agulla no gira mai. Marca l’última xifra, ja no es mourà mai més. El final no té final. Ningú trobarà mai el cel més enllà dels estels, ni l’infern a les profunditats de la terra. Ho portes tot en tu, cel i infern. Un minut del nostre rellotge, fins i tot un segon... i per a tu, l’eternitat. El temps ja no passa, no ha passat mai. Avui ja és demà. Per a tu continua el segon que per als altres no és res...
- ¿I si moro sense adonar-me’n?
- Després de la mort, la vida no desapareix de sobte. N’hi ha prou amb un sol pensament clar perquè sàpigues què has estat.
- Però ¿si no crec en res? ¿Ni en Déu ni en el Diable?...
- ¿Qui no creu en res? ¿Qui no ha cregut mai?

(Pàg. 96)
Creure més, creure d’una altra manera. ¿En què creure, però? Aquí, en aquest tros de terra, el mariscal Pétain féu sembrar un pessic de terra de cada municipi de França. Els sembradors van ser els primers a riure-se’n, els bells primers.
La terra de Verdun, la terra de Muret. El vent les escampa. Victòries o desfetes, el vent les pren. ¿On les porta?
Desfetes de la meva vida. Desfeta de la meva llengua. Creure més d’una altra manera...
Sí, fins a acabar la gerra de vi.

(Pàg. 101)
Aquí no es prenia aperitiu. Només aquell vi ni rosat ni negre, el vi del Mickey-Bar. De nou aquell gust d’escorça macerada, de castanyer salvatge. Herbes amargues de Setmana Santa, potser algun petó perdut en uns llavis maldestres. Ens miràvem sense parlar.
¿Per què parlar?

(Pàg 109)
Ni més ni menys que un conte, la història. Cadascú l’adapta a la seva manera, cadascú creu que li va a favor...

► Altres n'han dit...
Trempera literària, Marina Espasa,

► Enllaços:
Joan Bodon, context, de l'estètica de la inanició, a la recerca de la identitat perduda, la llum de la tebebra, sobre la llengua d'Oc, Felibres, Vercingetorix, Plaça Jauda – Clermont.