El viatge a sota terra de Niels Klim

"¿Qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes?"

Holberg, Ludvig. EL viatge a sota terra de Niels Klim.
Barcelona: Adesiara, 2002

Nicolai Klimi iter subterraneum. Traducció de Vicens Reglà.
Col·lecció D’ací i d’allà, 21

►Què en diu la contraportada...

Com un altre Lil·liput, el món subterrani és fascinant, perquè sota terra hi ha tot un planeta curull de civilitzacions. Des del principat de Potu, una utopia de la societat igualitària i racional, habitat per arbres parlants —un clar referent dels ents que poblen la Terra Mitjana de Tolkien—, fins al país de Quama, on viuen homes salvatges, el viatge increïble de Niels Klim i les seves peripècies espaterrants ens ofereixen a mesura que avança la novel·la, amb una mirada aguda i sarcàstica, les atzagaiades més contundents que s'han llançat mai contra el funcionament de les societats «avançades».

► Com comença...

Prefaci Apologètic
Peter i Andreas Klim, fills de Thomas Klim, néts de Klim el Gran saluden el benèvol lector.

Com que ha arribat a les nostres orelles que uns quants incrèduls posen en dubte la certesa històrica d’aquesta narració i que, en conseqüència, es difonen arreu rumors perversos contra l’editor del Viatge sota terra, hem considerat que cal defensar aquesta nova edició amb testimonis de personatges de renom per tal de posar fre ben aviat a aquests rumors.

► Moments...

(Pàg. 40)

Per explicar-ho en poques paraules, ja veia clarament que els habitants d’aquell planeta eren arbres i que estaven dotats de raó, i em meravellava d’aquella diversitat amb què la natura es delecta a afaiçonar els éssers vius.

(Pàg. 55)

Quan vaig preguntar per què l’havien condemnat, em van informar que havia debatut en públic sobre les qualitats i l’essència de Déu, la qual cosa és prohibida en aquestes terres, on els debats importuns d’aquesta mena es consideren tan temeraris i estúpids que les persones íntegres no poden caure-hi de cap manera.

(Pàg. 62)

Els subterranis estan del tot convençuts que cal conservar les lleis antigues i honorar les disposicions dels seus avantpassats, ja que creuen que si es modifiquessin o es deroguessin arbitràriament, això perjudicaria l’estat. Aleshores em vaig preguntar: “Ah! ¿Què passaria als renovadors legislatius del nostre món, que, amb l’excusa de la utilitat pública, cada dia s’empesquen noves lleis, no pas en benefici del poble, sinó en benefici propi?”

(Pàg. 75)

(...) el que és certament memorable i digne d’admiració és que tots els habitants del principat parlin la mateixa llengua, tot i que cada poble presenta tantes diferències en la forma de govern, els costums, els coneixements i els dots intel·lectuals que aquest món ofereix una imatge ben diàfana de la diversitat en què s’adelita la natura, i per això no solament alegra la vista dels viatgers sinó que es pot dir que els colpeix i els extasia.

(Pàg. 25)

Jo he après a limitar-me a la simpatia. Se’n troba més fàcilment, i no t’obliga a res. “Cregui en la meva simpatia”, en el discurs intern, precedeix immediatament “i ara deixem-nos de brocs”. És un sentiment de president del consell: l’obtens a preu rebaixat, després de les catàstrofes. L’amistat és menys senzilla. És llarga i difícil d’aconseguir, però un cop la tens no hi ha manera de desfer-te’n, has de donar la cara.

(Pàg.82)

(...) el qui condemnava severament els altres corria el risc de ser condemnat ell mateix, perquè la condemna dels altres neix habitualment de l’arrogància que Déu odia i desaprova en les criatures, atès que ell aconsella la màxima humilitat; que condemnar les opinions dels altres i emprar la força per convèncer els qui pensen diferent era el mateix que atribuir-se a un mateix tota la llum de la raó, i això és propi dels ximples, que es pensen que només ells són savis.

(Pàg. 86)

Aquell savi subterrani creia que s’havien d’abolir els sacrificis i altres ritus d’aquesta mena, i al·lega aquestes raons: “Les autèntiques virtuts”, diu, “són aquelles la pràctica de les quals resulta feixuga, àrdua i ingrata per als cors corromputs. Fer sacrificis, entonar himnes, celebrar festes, venerar les cendres dels morts, caminar empolainats a les processons al costat de els imatges dels sants..., tot això és més aviat beateria que no pas pràctiques religioses, i si mereixen anomenar-se pràctiques, són les que els impius també acompleixen de bon grat, atès que no els resulten pesades ni àrdues. En canvi, esforçar-se amb els propis recursos a ajudar els indigents, contenir l’odi i la set de venjança, combatre coratjosament la luxúria i lluitar contra aquesta mena de depravacions, aquests són els senyals de la veritable pietat i els arguments de l’obediència, atès que reclamen esforços i fatigues.

(Pàg. 100)

(...) 11) No s’ha de permetre que ningú estigui ociós, perquè els ociosos són una càrrega per a la pàtria. L’esforç i les feines contínues consoliden les forces de l’estat; així mateix, es dissipen i desapareixen els mals designis i les maquinacions enganyoses. Per això és més segur per a l’estat entretenir els súbdits amb coses inútils, com ara jocs i diversions, que no pas que s’estiguin ociosos, la qual cosa afavoreix conspiracions abjectes.

(Pàg. 103)
(...) 20) Aquells que s’atreveixen a prometre-ho tot i s’ocupen de diversos afers alhora, o bé són imbècils que ignoren les pròpies forces i no s’adonen de la importància de les coses, o bé són ciutadans malvats i falsos que se serveixen a si mateixos en comptes de servir l’estat. El qui és intel·ligent comprova la força dels seus braços abans d’agafar un pes, i el ciutadà autèntic, que té la pàtria al cor, sap que no s’ha de fer res d’esma.

(Pàg. 120)

De la mateixa manera que a nosaltres no ens afecta un cel serè o un clima temperat si abans no hem experimentat què són les tempestes i els núvols, així aquests arbres no perceben la seva felicitat perquè és perenne i sense interrupció, ni se senten sans perquè desconeixen les malalties. Passen la vida, doncs, amb una salut perpètua i, alhora, amb un clima temperat, però a la llarg s’atipen d’aquests avantatges eterns, ja que només poden apreciar les delícies de la vida aquells que condimenten els agradables plaers amb una mica d’amargor.

(Pàg. 140)

Confesso que l’estupidesa és un defecte, però potser no és tan desitjable eliminar-la del tot. N’hi ha prou que cada estat tingui tants savis com càrrecs públics tingui disponibles. Alguns han de governar, i alguns han de ser governats. Allò que els dirigents d’altres nacions aconsegueixen simplement amb futileses i falòrnies, aquí s’ha de fer amb recompenses costoses que exhaureixen sovint l’erari. En definitiva, els savis exigeixen les llavors per servir el país, metre que els estúpids s’acontenten amb la clofolla.

(Pàg. 141)

“Cal que almenys la meitat dels ciutadans de qualsevol estat ben constituït siguin estúpids”.

(Pàg. 144)
(...) queda palès com en són, d’injustos, els murmuris d’aquells que es queixen de la brevetat de la vida i que, arran d’aquest fet, per dir-ho així, mouen brega contra Déu. Podem afirmar que la nostra vida és curta perquè en perdem la major part en l’ociositat i els plaers; seria prou llarga si esmercéssim més bé el nostre temps.

(Pàg. 199)

Explicaré coses increïbles, però certes, que vaig veure amb els meus propis ulls. Els ignorants i els analfabets, que mai no han posat els peus més enllà de les fronteres de la seva pàtria, consideren faules tot allò que no estan acostumats a veure des que eren infants. Però els instruïts, especialment els qui coneixen les ciències naturals, als quals l’experiència ha demostrat que la natura és fèrtil en fenòmens de tota mena, miraran amb ulls més favorables els fets insòlits que es narren.

(Pàg. 200)

(...) ¿qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes, si la meva experiència no hagués aclarit aquet misteri? ¿Qui s’hauria imaginat que hi ha una terra habitada per arbres racionals capaços de caminar, si aquesta mateixa experiència meva no hagués esvaït qualsevol dubte? No obstant això, no em barallaré amb ningú per la seva incredulitat, perquè he de confessar que, abans d’emprendre aquest viatge, jo tenia el mateix escrúpol: creia que els relats dels viatgers eren falòrnies i meres ximpleries.

(Pàg. 212)

(...) el fet que pertot s’assignin càrrecs a gent mesquina i inútil no es deu tant a l’estupidesa dels súbdits com a una elecció inadequada i perversa d eles aptituds dels candidats; en canvi, si això es fes correctament i amb cura, i es promocionessin homes assenyats i vàlids no pas per qualsevol mèrit, sinó per la seva idoneïtat per a una tasca determinada, els càrrecs públics es gestionarien a tot arreu molt més bé i l’estat seria eternament pròsper.

(Pàg. 236)

(...) crec que els passa el mateix a algunes nacions que, indiferents a tot el que sigui estranger, només exalcen el que els és propi, i per això, negligint els contactes amb altres països, viuen sempre enfangats en la seva mateixa sordidesa. Seria molt fàcil trobar-ne exemples entre els països europeus.

(Pàg. 238)

En efecte, no hi ha res de més eficaç per mantenir els homes a ratlla que la bona opinió que de la naixença i la noble ascendència té el poble baix, “que es queda bocabadat davant inscripcions i estàtues”.

(Pàg. 247)

Entre els escriptors, els més valorats són aquells que inverteixen l’ordre natural de les paraules per tal de fer obscur i retorçat el que abans era planer i senzill. Són anomenats poetes, i aquesta art de descol·locar els mots rep el nom de poesia. Ara bé, el mèrit d’un poeta no consisteix només a pervertir l’estil: se li demana alhora que sigui un mentider compulsiu. Per això un antic poeta anomenat Homer és adorat gairebé amb honors divins excel·lia en aquestes dues qualitats. Molts l’han imitat capgirant l’ordre de les frases o bé pervertint la realitat, però ningú no ha arribat al seu nivell.

(Pàg. 248)

(...) De fet, són els imbècils els qui sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribarà a la posteritat.

(Pàg. 249)

El filòsof és un venedor literari que posa a la venda, a un preu determinat, preceptes sobre la negació de si mateix, la temprança i la pobresa, i es passa el temps declamant i escrivint contra les riqueses fins que es fa ric. El pare d’aquests filòsofs és un tal Sèneca, que amb aquest mètode es va fer d’or.

(Pàg. 250)
El metafísic és l’únic savi que coneix el que ignora la resta, i que descriu i defineix l’essència dels esperits i de les ànimes, i el que existeix i el que no existeix, i que, encara que té una vista penetrant, no veu el que té davant del nas.

(Pàg. 274)

(...) la meva caiguda fou tan desastrosa que tots els mortals poden aprendre, a partir del meu exemple, les voltes que donen els afers humans i com n’és, de breu, la durada del poder basat en la força i la violència.

(Pàg. 290)

(...)aquest venerable prelat em va prometre la primera vacant que sorgís a l’escola episcopal. Era un lloc de feina que m’agradava molt, sobretot perquè semblava que esqueia, en certa manera, a la posició que havia tingut, ja que ser professor de l’escola és la imatge i la semblança del poder imperial. Les fèrules se solen confondre amb els ceptres, i la càtedra, amb el tron.

► Altres n'han dit...

Els de dalt, Cienciarte, La velleta verda, Pergamon.

► Enllaços:

Ludvig Holberg, de l'humanisme utòpic, proto-scifi europea, al·legoria satirico-didàctica, flebotomia, què tindrà el centre de la Terra?, bilingüisme clàssic, hollow Earth, coincidències amb Tolkien.

► Llegeix-lo:

Llatí (html, html, facsímil 1866)

Anglès (multiformat, facsimil edició 1749, facsímil il·lustrat edició 1845,)

Holandès (facsimil edició 1778)

Francès (facsímil edició il·lustrada 1761)