Far West gitano - Ramon Erra

"Sabeu pas res del viatge. El viatge és una cosa de dins, putain. S'ha d'haver mamat, la carretera."

Erra, Ramon. Far West gitano.
Barcelona: Editorial Empúries, 2015

Colecció Narrativa, 475
 


►  Què en diu la contraportada...
En Ramonet és un gitano originari del sud de França que compra un camió de segona mà a Figueres i es proposa de recuperar, junt amb la seva família, la vida nòmada i secular dels gitanos, un poble que té com a emblema significatiu una roda de carro. El viatge atzarós d'en Ramonet i els seus, ple d'alegries i de tristeses, d'aventures i d'imprevistos, oculta una fugida, però també un intent de reconciliar-se amb una forma de vida que el món d'avui ha arraconat fins al perill d'extinció. Ramon Erra ha escrit una road movie emotiva que demana ser llegida en veu alta i celebrada com un cant gens candorós a la llibertat.

►  Com começa...
Anar cap a l'oest i que vinguin dies, com els gitanos! Això va dir el Noè, el pare de família, però no ho pensava.

►  Moments....
(Pàg. 40)
Vols dir que te'n sortiràs? Els anys han anat corrent i no podem fer com els avantpassats, aquelles gitanades, amb la mula i el carro, aquelles fogueres, aquells tripijocs, l'embruix en deien?, traca traca traca traca pels camins de polseguera i la lluna allà i avui aquí demà més amunt aviam si tenim sort i surt algun negoci, algun tripijoc...

(Pàg 56)
- Com sempre havien fet els pares! Sí, Tati. No necessitem cap més excusa. Som gent de carrereta, gent de caravana, nòmades, manouche, conxo, ho portem a la sang!

(Pàg. 57)
(...) de tant en tant deixava anar el volant per picar una mica de mans i cridar, ala, ala, ala, que ens en anem! Ala, ala, ala, que ens en anem! I el paisatge va deixar de tenir un límit. Les muntanyes es van fer transparent. El cel es va abaixar. La carretera es va inclinar suaument.

(Pàg. 59)
Sabeu pas res del viatge. El viatge és una cosa de dins,putain. S'ha d'haver mamat, la carretera.

(Pàg. 73)
El Ramonet xiulava més feliç que mai. No es veia amb cor de parlar ara amb el seu fill. Potser demà. Tot ho deixaven per demà. Els manouche no vivien gaire temps, no envellien, i en canvi tot ho deixaven per l'endemà.

(Pàg. 86)
De petit tot lligava, tot tenia un sentit en la vida d'un gitanot. Digues que sí. Digues manouche, sinti, romaní. Uns ambulants, rondaires, viatgers, gent de pell fosca aquí, gitanots per allà, zíngars, rajputs, bohemis, peus descalços! Sí que un braç de gitano, pudor de gitano, vindrà un gitano i se t'emportarà. Sí que una gitanada, un gitanet, un gitanot, un gitanàs, t'ho dic a tu. Som, som. Sí, tu, a tu, t'ho dic.

(Pàg. 124)
Era un nàufrag. Així que era un nàufrag? Aquell home era un nàufrag de la vida.

(Pàg. 130)
Anaven cap a un posteritat al revés, a recordar el futur, portava la família a no caure en un abisme. O a caure-hi de quatre grapes.

(Pàg. 133)
Les fogueres, aquella olor de gitano de les fogueres, ara estan prohibides pertot... perill de foc, cridava el Ramonet per dins, foc, foc! Ara són aquestes tristes barbacoes i aquests sacs de carbonet i les engresquem amb un assecador de cabells, senyor, les fogaines. Clar que la lluna sempre serà lluna. Sol gitano! Ens estem extingint.

(Pàg. 140)
- (...) Pensava que tenim pas història, perquè ningú l'escriu i, es clar, les coses les conservem dues o com a molt tres generacions. Després, més enrere, tot és boira, fum. I encara. Vull dir que sí que és cert que ens anem transmetent una manera de viure, respecte als morts, per exemple, però també oblidem moltes coses. El nostre poble té pas la memòria que hauria de tenir.

(Pàg. 171)
- Però no eres sinti? Ara dius que manouche? Tant se val, que deia lo meu pare pobret ja és mort, aquells que van venir fa segles del Pakistan o de més avall. No sou d'aquests, valtros? Naltros venim del Punjab, deia també mon pare. Però ell deia i deia i no sabia res, no sabia de lletra. Naltros no samb res més enllà de dues o tres generacions i alguns no sabem de lletra, per això si un dia ve un expert i ens diu que venim de les muntanyes de l'Himàlaia li haurem de dir que potser sí. Naltros no som com los jueus, que es coneixen tots, los noms de tots, des que van agafar els trapaus i es van escampar fa qui-sap-lo. Naltros ens hem trobat aquí i dius, com hi hem arribat?Ara hi ha gent que ho estudia i diuen que som d'allà, del Pakistan o del Punjab o vés a saber. O prou, per què no! Los d'aquí, los calé, som d'acordió i guitarra, per dir una cosa, i un servidor no puc sofrir lo violí, vull dir els seus grinyols.

(Pàg. 186)
En el fons de qui són le coses? De qui és el món?

(Pàg. 207)
Cantaven els grills entre eufòrics i cansats. Es va sentir un udol fred. Una estrella va fer pampallugues. De cop, la nit s'estenia tan enllà de les seves esquenes i clatells, que feia una mica de basarda. Era una buidor, un xuclament, una ric-ric d'estels.

(Pàg. 238)
Tenia ganes, aquell home sense nord, tenia ganes d'anar a parar a algun refugi, algun illot, agafar-se a algun tauló. Només per salvar-se. Per salvar-me de la desesperació aquesta que tinc i que no hi ha manera. No hi ha manera, reina!

►  Altres n'han dit...
La Petita Llibreria, El tacte que tenien, Núvol, Els de dalt, Què llegeixes?, La Vanguardia.

►  Enllaços: 
Ramón Erra, l'autor sobre el llibre, el per què i el com, Manouches i Sintis, el llarg camí dels gitanos.