La vella escola - Tobias Wolff

"Una obra literària vertadera és una cosa molt perillosa. Et pot canviar la vida."

Wolff, Tobias. La vella escola
Barcelona: La Magrana, 2005

Old School. Traducció d'Ernest Riera
Col·lecció Les ales esteses, 184  


è Què en diu la contraportada...
La vella escola se situa a Nova Anglaterra el 1960, en una prestigiosa escola pública per a nois. El punt fort de l`'escola és la literatura, d'aquí li ve la fama. I la literatura es converteix en una autèntica obsessió per a molts dels joves que hi estudien, que es dediquen a fons a captar l'atenció dels escriptors que visiten el centre, el renom dels quals ajuda a perpetuar la tradició literària de l'escola. Però si cada visita provoca un autèntica commoció entre els alumnes, ¿què passarà quan es confirmi que Hemingway en persona visitarà l'escola...? Per obtenir la seva benedicció, un jove escriptor faria qualsevol cosa. L'anunci posa en funcionament una intensa i estimulant competitivitat entre els estudiants, plantejant-los conceptes com la lleialtat i l'amistat.
Tobias Wolff aconsegueix retratar de manera brillant el procés de formació de la personalitat i l'irresistible poder, la violència fins i tot, que implica la urgència de crear. La vella escola és una obra magnífica d'un dels millors escriptors del nostres temps.

è Com comença...
Robert Frost va visitar-nos el novembre de 1960, només una setmana després de les eleccions. Diu molt del nostre institut que la perspectiva de la seva arribada despertés més interès que la lluita entre Nixon i Kennedy, que per a la majoria de nosaltres no admetia discussió. Nixon era un ensopit i un corcó.

è Moments...
(Pàg. 36)
(...) els semblava, com em semblava ami, que ser escriptor era fugir dels problemes de la sang i de la classe. Els escriptors formaven una societat pròpia al marge de la jerarquia comuna. Això els donava un poder que no conferia el privilegi: el poder de crear imatges del sistema del qual se situaven al marge, i per tant, de jutjar-lo.

(Pàg. 52)
(...) No sé ni per què m'he molestat a presentar res, si tenim en compte com escriu. Vull dir que encara fa servir rimes.
Sí, ¿i què?
La rima és una merda. La rima ens diu que al final tot s'acaba bé. Tot és harmonia i ordre. Quan veig una rima en un poema, sé que em diuen una mentida. Endavant, riu! És veritat..., la rima és un recurs en bancarrota total. Només és fantasia. Nostàlgia.

(Pàg. 56) 
No us equivoqueu, va dir: una obra literària vertadera és una cosa molt perillosa. Et pot canviar la vida.

(Pàg. 62)
(...) Vaig perdre el meu amic més íntim en aquella que van anomenar la Gran Guerra. I Aquil·les també va perdre el seu amic a la guerra, i Homer no va cometre cap injustícia contra el dolor d'Aquil·les pel fet de descriure'l en hexàmetres dactílics. Sempre h ha hagut guerres, i sempre han estat tan immundes com els homes hem sabut fer-les. Està molt bé i és molt agradable pensar que som la gent més mortificada de la història,,,. però això ho ha pensat tothom des de l'inici dels temps. És una gran excusa per a tota mena de ganduleria. Però parlem del meu amic. Vaig escriure un poema per a ell. Encara escric poemes per a ell. ¿Vostè honoraria el seu amic escrivint paraules de qualsevol manera, tal com li ragen..., sense tenir en compte el so, el significat d'aquest so, el so d'aquest significat? ¿Això seria un testimoni veritable de la seva pèrdua?
Frost mirava directament el senyor Ramsey mentre parlava. Ara ho va deixar de fer i va deixar que els ulls se li passegessin per la sala.
Estic pensant  en el dolor d'Aquil·les, va dir. Aquell famós, terrible dolor. Deixeu que us digui una cosa, nois. Un dolor així només pot ser expressat amb la forma. Potser només existeix en la forma. La forma ho és tot. Sense la forma no tenim res més que el crit que deixem anar quan ens clavem un cop al dit gros del peu..., sincer, potser, si és que això té cap valor, però sense profunditat ni durabilitat. Sense ressonància (...).

(Pàg. 77)
Vaig entendre que res no s'interposava entre mi i els meus grans desitjos -res no s'interposava entre mi i la grandesa- tret de la temptació de dubtar de la meva voluntat i acotar el cap davant dels consells de moderació, conveniència, i moralitat convencional, i encongir-me per acceptar la llarga i lenta mort que representa la respectabilitat.

(Pàg. 93)
(...) Molt bé, va dir a la fi. Deixeu que us digui de què no deriva la vostra vàlua. No deriva de l'autosacrifici exigit per un partit, o un estat, o per l'església de qualsevol déu ridícul. No deriva de la gent. A canvi del vostre raonament i la vostra llibertat us poden fer entrega d'un certificat de virtut, fins i tot d'una mica de poder, però això no val res. Val menys que res..., només són unes cadenes com totes les altres. Quan el vostre poder prové dels altres, de la seva aprovació, llavors sou el seu esclau. No us sacrifiqueu mai a vosaltres mateixos..., mai! Qui us empenyi a l'autosacrifi és pitjor que un assassí comú, que si més  no et talla el coll ell mateix, sense voler-te convèncer que ho facis tu mateix. Us heu de reverenciar. Reverenciar-se a un mateix és viure veritablement. I, prou que ho sé, viure veritablement és viure en guerra. Sí, en guerra..., contra la gent i el partit i la indústria religiosa de la culpa que ha convertit Jesús en una marca comercial!

(Pàg. 103)
La vergonya no reconeguda es manifesta sobre el món en forma de ràbia (...).

(Pàg. 138)
Despullar-te de fingiments és enderrocar un amo molt sever, la por de quedar al descobert (...).

(Pàg. 141)
Ja he dit que no sóc creient, però sí que crec en l'existència del que només podem anomenar dons..., dons sense donant, si ho prefereixes, però dons de tota manera. Allò que no es pot guanyar ni merèixer. Recompenses a canvi de res. Tot un escàndol per als virtuosos i els treballadors, però què hi farem. Reconec una certa enveja.

(Pàg. 143) 
Aquesta és la historia d'una consciència, i aquesta mena d'història, si és honesta, sempre té alguna cosa per ensenyar a una altra consciència (...).

(Pàg. 160)
És una paraula estranya, honor..., no es pot dir en veu alta, perquè es converteix immediatament en aigua bruta.

(Pàg. 166) 
Per a un escriptor no existeix  una vida exemplar. És un fet que alguns escriptors fan molt bona feina des del cul d'una ampolla. Els fora de la llei escriuen generalment igual de bé que els banquers, tot i que amb més brevetat. Alguns escriptors prosperen com herbots oportunistes ocultant-se entre els altres ciutadans, d'altres buscant-se la vida en una mena o altra de desert.
No es pot escriure sobre la vida que produeix la literatura. És una vida que transcorre sense el coneixement ni tant sols de l'escriptor, per sota dels afers i el soroll de la ment, en pous profunds sense il·luminar on missatgers fantasmes malden per arribar a nosaltres, i es maten els uns als altres pel camí; i quan uns pocs supervivents aconsegueixen arribar i cridar-nos l'atenció, son rebuts amb tan poc entusiasme com els cambrers que ens vénen a servir el cafè.
No es pot fer un relat veritable de com o per què has arribat a ser escriptor, ni tampoc hi ha cap moment del qual puguis dir: aquí és quan em vaig fer escriptor. Tot s'apedaça més endavant, més o menys sincerament, i quan les històries han estat repetides prou cops es pengen elles mateixes la insígnia del record i bloquegen totes les altres possibles rutes d'exploració.

(Pàg. 174)
Hauries de continuar escrivint.
Mmm, em sembla que no. Massa frívol. ¿Saps què vull dir? T'aïlla de tot i et torna egoista i al capdavall no et fa cap bé.

è Altres n'han dit...
Tinta xinesa, Bloc de lletres, ariadna al laberint grotesc, Lector de fons, El barranc de l'Argentada, Los libros de Bastian, Bugs eat books, Letras con la sopa, El Cultural, La Vanguardia.

è Enllaços:
Tobias Wolff, l'autor sobre l'obra, l'autor sobre l'escriptura, apunts, claus..., ...i temàtiques, sobre la veritat i la mentida, de la tècnica de l'autor en la novel·la, l'etiqueta que no pot faltar, Robert Frost, Ayn Rand, Ernest Hemingway.