El banquer anarquista - Fernando Pessoa


"Les injustícies de la Natura, rai: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions, aquestes ¿per què no evitar-les?" 



Pessoa, Fernando. El banquer anarquista.
Barcelona: Quaderns Crema, 2002


O Banqueiro Anarquista. Traducció de Manuel Guerrero
Col.lecció Biblioteca Mínima, 118





>> Què en diu la contraportada...
El present relat, «faula dialèctica» -en paraules del mateix Pessoa- on un banquer anarquista per convicció construeix discursivament un pamflet irònic i incendiari contra la societat burgesa i la divinització dels diners, és un dels textos més populars i brillants de l'autor. Traduït a les més diverses llengües, continua sorprenent i fascinant els lectors per l'enginy paradoxal i el cinisme d'insuperable actualitat que traspuen els mots del cèlebre banquer. «Hi ha, doncs, una cosa evident…... En l'estat social present no és possible un grup d'homes, per ben intencionats que siguin, per preocupats que estiguin només a combatre les ficcions socials i treballar per la llibertat, que treballin junts sense que espontàniament creïn tirania entre si...… sense destruir en la pràctica tot allò que volen en la teoria.»

>> Com comença...
Havíem acabat de sopar. Davant meu el meu amic, el banquer, gran comerciant i especulador notable, fumava com qui no pensa. La conversa, que s’havia anat esmorteint, jeia morta entre nosaltres. Vaig procurar revifar-la, a l’atzar, tot servint-me d’una idea que em va passar pel cap. Em vaig girar cap a ell, somrient.
- Per cert: em van dir fa uns dies que en altres temps vostè havia estat anarquista...

>> Moments...
(Pàg. 9)
Que no tinc una vida com la de la gent dels sindicats i de les bombes, això és veritat. Però és la vida d’ells que es contradiu amb l’anarquisme, es contradiu amb els seus ideals. La meva no. En mi –sí, en mi, banquer, gran comerciant, especulador si vostè vol-, en mi, la teoria i la pràctica de l’anarquisme van plegades i amb encert. M’ha comparat amb aquests ximples dels sindicats i de les bombes per mostrar que sóc diferent d’ells. Ho sóc, però la diferència és aquesta: ells (sí, ells i no jo) són anarquistes només en la teoria; jo ho sóc en la teoria i en la pràctica. Ells són anarquistes i estúpids, jo anarquista i intel·ligent.

(Pàg. 12)
Les injustícies de la Natura, rai: no hi podem fer res. Ara bé, les de la societat i les de les seves convencions, aquestes ¿per què no evitar-les?

(Pàg. 23)
No tothom pot ser igual davant la Natura: uns neixen alts, d’altres baixos; uns forts, d’altres dèbils; uns més intel·ligents, d’altres menys... Però d’aquí en endavant tothom pot ser igual; només les ficcions socials ho eviten. Aquestes ficcions socials és el que calia destruir.

(Pàg. 41)
Vaig argumentar i argumentar, i, en resposta als meus arguments, no vaig obtenir sinó frases, porqueria, coses com aquelles que responen els ministres als parlaments quan no tenen cap resposta.

(Pàg. 48)
¿Com subjugar els diners, combatent-los? ¿Com esquivar la seva influència i tirania, sense evitar el seu encontre? El procediment només era una: adquirir-los, adquirir-los en quantitats suficients per no sentir la seva influència.

(Pàg. 50)
He treballat, he lluitat, he guanyat diners; he treballat més, he lluitat més, he guanyat més diners; finalment he guanyat molts diners. No he reparat en mitjans –li confesso, amic meu, que ho he reparat en mitjans; he utilitzat tot el que he tingut a l’abast-, l’especulació, el sofisma financer, la pròpia competència deslleial. ¿I què?! Jo, que combatia les ficcions socials, immorals i antinaturals per excel·lència, havia de preocupar-me dels procediments?! Jo, que treballava per la llibertat, ¿havia de preocupar-me de les armes amb què combatia la tirania?!

(Pàg. 66. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
- Vaig néixer, com vostè sap, entre el que en llenguatge burgès se’n diu “gent humil” –això és, entre gent pobra de classe treballadora-. Quan s’és pobre però amb aspecte burgès se’n diu “bona gent”. Quan s’és treballador però arreglat se’n diu “gent del poble”. Vaig néixer humil


(Pàg. 71. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
El socialisme i el comunisme torna l’Estat omnipotent, i iguals els homes sota aquest monstruós Rei Absolut, que ni tan sols té cos que pugui ser mort. Amb el socialisme i el comunisme el burgès perd i el treballador no guanya. El burgès esdevé esclau, cosa que abans no era; l’obrer, restant igual que el burgès, continua, amb un altre amo, sent igualment esclau.


(Pàg. 71. De  "Textos alternatius i complementaris"  
- (...) En el règim socialista o comunista, no hi ha esperança. És la perfecta realització de l’Infern sobre la Terra, i a l’Infern, pel que sembla, tots són iguals (...) El fet, amic meu, és que socialisme i comunisme són règims d’odi, i, en profit de la humanitat, els règims d’odi no poden durar.
- ¿Com règims d’odi?.
- L’objectiu del socialisme i del comunisme no és elevar el treballador sinó rebaixar el burgès. El treballador es queda igual, o pitjor, com ja li he dit. El que perd el burgès, no ho guanya l’obrer (...).

(Pàg. 76De  "Textos alternatius i complementaris" )
- (...) Però, amic meu, el cristianisme va fallar en la seva realització perquè és una religió antinatural –antinatural perquè contraria quasi tots els instints humans, i antinatural perquè és sobrenatural-. I el sobrenatural és antinatural perquè és sobrenatural. I el sobrenatural és antinatural de dues maneres: perquè és sobrenatural, i perquè sobre el sobrenatural, que és invisible i inverificable, és impossible d’obtenir la creença i l’acord de tots els homes.

(Pàg. 77. De  "Textos alternatius i complementaris"  )
No tenia escrúpols. ¿Perquè havia de tenir escrúpols? ¿Com podia tenir escrúpols qui està treballant per l’alliberament de la humanitat?

>> Llegeix-lo:
Espanyol - amb textos complementaris (html)
Espanyol (html, pdf)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli