Trilogia de Nova York - Paul Auster

Auster, Paul. Trilogia de Nova York.

Barcelona:  Proa, 1991

The New York Trilogy
Traducció de Joan Sellent Arús
Col·lecció A tot vent, 297

>> Què en diu la contraportada...
La ciutat de vidre, Fantasmes i L’habitació tancada, tres novel·les breus de detectius, componen aquesta Trilogia de Nova York. Un home rep l’encàrrec de seguir-ne un altre, de vigilar-lo, de descobrir-ne els secrets. En rep l’encàrrec i seguidament emprèn la tasca. Això pot ser el que, poc o molt, tenen en comú totes les feines de detectiu privat. I el que té en comú també l’aventura del novel·lista, que pot arribar a ser més arriscada que la pitjor persecució policial.

Trilogia de Nova York presenta tres histories, gairebé tres variacions a la manera musical, de persecucions detectivesques, que duen a conclusions d’impacte. Que tota la persecució fa l’efecte d’un mirall, en què el perseguidor sempre es reflecteix, incapaç de diferenciar-se del seu perseguit. I que potser, en viure, forçosament tots som perseguidors i, per tant, amb la porta oberta a la follia, acabem perseguint-nos o sent perseguits. Però això no fa perdre el bon humor a Paul Auster, un dels autors de més prestigi que ha donat la narrativa nord-americana recent.

 >> Com comença...

Tot va començar amb un número equivocat, tres trucs de telèfon a altes hores d ela nit i una veu a l’altra punta demanant per algú que no era ell. Molt més endavant, quan seria capaç de pensar en les coses que li havien passat, arribaria a la conclusió que res no era real sinó l’atzar. Però això va ser molt més endavant. Al principi hi havia, simplement, el fet i les seves conseqüències.

>> Moments...

(Pàg. 18)

I.P., Investigador Privat. Per Quinn, la lletra “I” tenia un significat triple. No era només la “i” d’investigador: era la xifra romana amb un valor ordinal, la primera persona, el jo minúscul enterrat dins el cos que respira. I al mateix temps era la “i” d’indagador, d’espia, de l’ull físic de l’escriptor; l’ull de l’home que mira a l’exterior i exigeix que el món de fora se li reveli. Quinn vivia, des de feia cinc anys, atrapat en aquest joc de paraules.

(Pàg. 24)
”Això és el que en diuen enraonar. Em penso que és així, que en diuen. Quan les paraules surten, volen per l’aire, viuen un moment i es moren. Que estrany, oi? El que és jo, no tinc opinió (...).”

(Pàg. 79)
- (...) El que jo he entès no ho ha entès ningú més, senyor Quinn. Sóc el primer. Sóc l’únic. I això em carrega d’una gran responsabilitat.
- El món damunt les espatlles.
- No m’ho imaginava tan feixuc
- Doncs ho és. I potser més i tot.
- Ah

- És que el món està desintegrat, sap? I la meva feina és recompondre’l.
- Doncs Déu n’hi do.

(Pàg. 81)
- (...) La meva obra és molt senzilla. He vingut a Nova York perquè és el lloc més desolat de tots, el més abjecte. El desmembrament és pertot arreu, el desgavell és general. Només s’han d’obrir els ulls per veure-ho. Gent desmembrada, coses desmembrades, pensaments desmembrats. Tota la ciutat és un gran femer (...)

(Pàg. 89)
Mitja hora més tard travessava el carrer, caminava quaranta passes i entrava a l’hotel de Stillman. Se sentia tuf d’insecticida i de burilles. Alguns dels dispesers, sense poder anar enlloc per la pluja, seien al vestíbul, escarxofats en cadires de plàstic color carbassa. Tot tenia un aire de vacuïtat, era com un infern de pensaments eixuts.

(Pàg. 101)
- (...) Al meu parer, don Quixot duia a terme un experiment. Volia posar a prova la credulitat de la gent. ¿Seria possible, es preguntava, encarar-se amb el món i vomitar mentides i bestieses amb la més gran convicció? ¿Dir que els molins de vent eren gegants, que una ribella de barber era un casc, que uns ninots eren persones reals? ¿Seria possible convèncer la gent perquè estiguessin d’acord amb el que deia, encara que no se’l creguessin? Dit d’una altra manera: ¿fins a quin punt la gent toleraria blasfèmies si li proporcionaven diversió? Fins al punt que fos. La prova és que el llibre encara el llegim. Ens continua resultant altament divertit. I això és, en definitiva, tot el que esperes d’un llibres: que et diverteixi.

(Pàg 104)
Ara Quinn no era enlloc. No tenia res, no sabia res, sabia que no sabia res. No sols havia tornat a anar a parar al principi sinó que ara es trobava abans del principi, i tan enrera que era pitjor que cap final que es pogués imaginar.

(Pàg. 147)
(...) res del que ha passat fins ara no té cap ni peus. Per una vegada, això no el desanima. De fet, com més aprofundeix en el seu interior més s’adona que el que fa és donar-li forces. Descobreix que això d’estar a les fosques té aquell punt d’agradable, aquella emoció de no saber què passarà. Diu: mira, et manté alerta i això no fa cap mal. Despert i a la que salta, absorbint-ho tot, preparat pel que sigui.

(Pàg. 153)
Blue és aficionat al cine, i no tan sols pels arguments de les pel·lícules i per les dones guapes que hi surten sinó també per la foscor mateixa del local, pel fet que les imatges de la pantalla són, en certa manera, com les coses que li passen pel cap sempre que tanca els ulls.

(Pàg. 155)

És un home marcat pel passat, i quan passa això no s’hi pot fer res. Un dia passa una cosa, pensa Blue, i en acabat ja passa sempre més. No es pot canviar mai, no pot ser mai d’altra manera.

(Pàg. 166)
(...) què hi feia, allà dins?

Escrivia històries.

¿I això és tot? ¿Escrivia i prou?
Escriure és cosa de solitaris. S’apodera de la teva vida. En cert sentit, un escriptor no té vida pròpia. Encara que hi sigui, no hi és del tot.

Un altre fantasma.

Exacte.

 

(Pàg. 169)
Tres dies després d’enviar el seu depurat informe li arriba el gir setmanal, i en el sobre també hi ha una nota que diu: ¿Per què menteix?, i ara Blue té un prova absolutament irrefutable. I, a partir d’aquest moment, Blue viu conscient que s’està ofegant.

(Pàg. 187)
La vida ens arrossega d’una manera que no podem controlar, i gairebé res no es queda amb nosaltres. Mor quan nosaltres morim, i la mort és una cosa que ens passa cada dia.

(Pàg. 203)

Al final, cada vida no és més que una suma de fets contingents, una crònica d’interseccions casuals, de cops de sort, d’esdeveniments a l’atzar que no confirmen altra cosa que la seva manca d’objectiu.

(Pàg. 211)
Les paraules no eren ja simples paraules sinó un curiós codi de silencis, una manera de parlar que donava voltes contínuament al voltant d’allò que es deia. Mentre anéssim esquivant el tema, l’encanteri no es trencaria. Totos dos ens entregàvem amb naturalitat a aquesta mena de joc, i el fet que cap dels dos estigués disposat a abandonar encara el feia més excitant. Érem conscients del que fèiem, però al mateix temps fingíem que no. Així vaig començar a fer la cort a Sophie (...).

(Pàg. 226)

El món més soterrat va sortir a la superfície. Cada habitació va adquirir els seus propis records, cada racó evocava un moment determinat, fins al punt que, inclús en la neutralitat de la vida pràctica, un tros concret d’alfombra, per exemple, o el llindar d’una determinada porta, ja no eren només coses sinó sensacions, ecos de la nostra vida eròtica. Havíem entrat en la paradoxa del desig. La nostra necessitat mútua era inexhaurible, i com més la satisfèiem més semblava augmentar.

(Pàg. 248)
No en tenia prou de deixar que les coses fessin el seu curs: calia forçar-les, portar-les al límit. Com que encara dubtava de mi mateix, necessitava córrer riscos, posar-me a prova davant del més gran perill possible. Matar Fanshawe no significaria res. La qüestió era trobar-lo viu i, en acabat, tornar-lo a deixar viu.

>> Altres n'han dit... 

Llibres, i punt, Saps què vull dir-te?, dèries, Un que passava, Libros y Literatura,

>> Enllaços: 

Paul Auster, el deute de l'estructura, fonts, context i deixalles, la desorientació com a tema, hiper? meta? literatura..., ...i si només estiguèssim jugant amb don Quixot?, cortines de fum, la importància del narrador, desaparèixer...només això.